La nostra cultura relaciona el negre amb la mort i la tristor. És el color del dol, de les germanes de Puerto Urraco i de les sotanes preconciliars. Tot i aquests prejudicis culturals, pels vermells el negre i el seu temple, la foscor, és un bon presagi. Fosques tempestes nocturnes han marcat els grans moments de la nostra vida!
Un vespre tempestuós, i a l’abric de la fosca d’un pub irlandès, unes pintes de Guiness espesses i negres, van batejar l’inici de l’amistat amb la Marta desprès dels preliminars virtuals de la penya blocaire.
Una espera involutària, van prorrogar fins la tardor, la nostra estació per excel·lència, que en Marc s’incorporés a la tripulació d’aquest vaixell de bandera negra, a qui l’esperen moltes Ítaques.
Per començar aquesta aventura vital vam triar un menú tardoral on els protagonistes de l’estació: castanyes, carabasses, calamarsos i bolets van fer d’ofrenes a l’altar de les grans amistats, la taula.
El menú fou aquest,
Sopa de Carbassa, llagostins i cansalada
Calamarsos farcits de bolets
creps amb crema de castanyes
Com a banda sonora la millor música per passejar per una fageda amb els colors de la tardor. A més a més és un regal molt especial per la Marta. Esperem que sigui del gust també d’en Marc. Desprès de tot, el negre també agermana rockers i gòtics!!
Ah, per cert, en els nous propers posts us posarem les receptes de tots els plats!
