No cal anar massa lluny per adonar-se del poder de l’Església Catòlica Romana. Campanars i esglésies protagonitzen arreu del nostre país el poder de la multinacional més antiga de la humanitat. A Roma, aquesta realitat es fa palesa per tot. A cada racó de la ciutat et vas trobant construccions religioses d’una magnificència i riquesa torbadores. Marbre de tots els colors recobreixen cúpules, naus, campanars, escales i columnes, façanes renaixentistes i barroques, tot destacant-hi les claus de Sant Pere de l’escut papal, que, sense aconseguir-ho, intenta tapar l’anterior poder de la ciutat; el dels emperadors romans.

Roma et fa adonar-te que potser res no ha canviat. Avui també es continuen bastint grans construccions per destacar-hi logotips d’entitats poderoses. Els relleus a l’arc de l’emperador  Sèptim Sever mostren la victoria d’aquest sobre els dominis dels parts, avui territori de l’Iraq. El Coliseu, la construcció més sencera del passat romà, salvada per ser part de la muralla medieval de roma, fa badar la boca als milers de turistes. Aquest juny, molts d’ells vestien els colors dels gladiadors que al sud de l’àfrica aixequen les passions dels patricis, del poble i dels esclaus.

L’altre característica urbana són les fonts, també de marbre, que dónen personalitat a les moltes places de Roma. Les més espectaculars són dels Bernini, una família d’artistes protegits pels papes. Aquesta proliferació de fonts compensen per una banda, l’absència de bancs per reposar i, per l’altra, la despesa en aigua que implica passejar en plena canícula per la ciutat dels set pujols. La plaça del Capitoli, la preferida dels vermells, està desprovista de font. La presideix una estàtua de bronze romana de l’emperador Marc Aureli, al bell mig d’un disseny arquitectònic de Miquel Àngel, el més gran dels artistes del Renaixement.

La bellesa  innegable de la ciutat té dos terribles contrapunts. Un trànsit rodat caòtic i desendreçat, i una marabunta de turistes, amb roba de safari, que imposibiliten deixar-se atacar pel síndrome d’Stendhal. En comptes d’aquesta dolça turbació, fruit de la bellesa, t’assalta el desassossec de que has errat el destí o l’època de l’any. O ambdues coses alhora. Potser és que la frase de que tots els camins condueixen a Roma és una veritat tan gran com la Plaça de Sant Pere del Vaticà o la Cúpula del Panteó.

La oferta gastronòmica de la ciutat es mereix un punt i a part. Us recomanem una estratègia infalible. Allunyeu-vos de carrers transitats per bàrbars amb calça curta i d’establiments amb cambrers sol·lícits que et somriuen des de la porta. La grandària del somriure és inversament proporcional a la qualitat de la cuina i igual a l’import de la factura. Per contra, busqueu locals de tracte distant, i que tinguin l’adhesiu de “cuccina romana” a la porta. Nosaltres en vàrem trobar tres d’excepcionals. Mario’s, al cor del Trastevere. Una trattoria autèntica on hi treballa tota la família. La matrona arrossega els peus pel local dins d’unes sabatilles de rus, deixant al descobert uns dits, tant barrocament recargolats, que ni els deliris de corves de Bernini li fan ombra. El davantal que llueix, sembla de l’època republicana. Els ravioli primavera i els tortellini de ricotta i espinacs són dignes de la golafreria de l’emperador Claudi. La generositat de la gerra de vi, de les orgies de Tiberi.

L’altre és Edy, prop de la Piazza del Popolo, on dues distants mestresses rosses i de maneres elegants, serveixen unes especialitats de pasta, feta a la casa, excepcionals. Per últim el restaurant La Matriciana, davant del Teatre de l’òpera. Un local redecorat als anys 20 del segle passat amb cambrers impecablement vestits i molt amables, però sense estridències. Els espaguetti a le vongole eren perfectes i els bucattini, com no, a l’amatriciana, commovedors com la música de Verdi.

Cal destacar el cafè. Els cafeters de mena com nosaltres, sempre enyorem la nostra Nespresso quan sortim de viatge. A Roma, l’enyor d’aquesta maquineta és fa impossible. A excepció del primer dinar a la ciutat en el que, coses del idioma, vam demanar un latte machiatto en comptes d’un café machiatto (el nostre tallat) i vam haver d’empassar-nos un gegantí poal de llet tacat amb quatre gotes de cafè, havent dinat.

Per últim, els gelats. De dolçor plusquamperfecte sabor autèntic i sense additius i una oferta que satisfà el més capriciós dels sibarites. En fi, que la vida no és mai perfecte, però tendeix a equilibrar-se. Les emocions més perdurables d’aquest viatge van ser asseguts a taula. Cosa gens desdenyable per membres de la espècie gormanda.

També volem destacar que per nosaltres ha estat el primer viatge 2.0. Una nova andròmina tecnològica, la BlackBerry, ens va ajudar a fer una crònica dels instants i impressions susceptibles de ser explicats en menys de 140 caracters. Compartir ciris trencats amb els amics i seguidors, de manera instantània és del tot recomanable i va posar l’enginy i els ulls dels vermells en alerta, pujol amunt, pujol avall. Si voleu seguir les nostres peripècies podeu fer clic aquí: #romainrosso

Arrivedercci Roma!

Sorteig

Els que heu seguit el viatge a través de Twitter o Facebook, o bé tafanejant a l’enllaç anterior, ja sabeu que us hem tingut presents. Compràrem a la botiga Cucina, un altre temple que no us podeu perdre, un petit lot composat per dos talladors de pasta i un exemplar de la revista Sale&Pepe,  que sortejarem entre els que deixeu un comentari en aquest post fins el dia 4 de juliol.

Us tornem a recordar, coneixedors de la vostra generositat i paciència, que podeu votar aquest post, o, si encara no ho heu fet, al bloc i els posts anterior fent clic sobre el vota’m que hi ha al final d’aquesta entrada.