Seguint aquesta màxima, fa una pila d’anys, els formatgers francesos van concebre una campanya publicitària en que es ventaven de tenir un formatge per cada dia de l’any. Aleshores, el nostre país [...]]]> En altres ocasions hem manifestat la nostra admiració per França i de com el fet gastronòmic forma part de la seva identitat.

Seguint aquesta màxima, fa una pila d’anys, els formatgers francesos van concebre una campanya publicitària en que es ventaven de tenir un formatge per cada dia de l’any. Aleshores, el nostre país semblava tenir només un formatge per cada estació de l’any. Les denominacions de fresc, sec, semi-sec i tendre posàven de manifest el nostre desert cultural en la producció i el consum de formatge.

El que ha passat al nostre país en l’àmbit gastronòmic els darrers vint anys és un miracle. Com si un equip de futbol d’escola rural arribés a jugar la Champions League. Sense recursos, però armats d’amor, emoció, voluntat, entusiasme i tenacitat, un munt de gent normal ens han plantat a jugar entre els grans, sense complexos. Els productors de formatges d’autor no han estat aliens a aquesta ascensió meteòrica i avui ens ofereixen una qualitat altíssima.

El dissabte, a la 16a. Fira de Formatges Artesans dels Pirineus, sota el paraigues de la Fira més antiga de la península, la de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell, vam tenir l’oportunitat de tastar-ne una part, limitada a aquesta localització geogràfica.

Un dels actes de la Fira és el concurs on cinquanta afortunats vam tenir l’oportunitat d’atorgar 3 premis en les següents categories: Formatges de tupí, de vaca, d’ovella, de cabra quallada àcida, de cabra quallada enzimàtica i de formatges frescos i, per últim els formatges singulars.

Cada categoria tenia el seu grup de jurats triats per l’organització, que capitanejada pel gastrònom Pep Palau, de tal forma que van barrejar professionals del formatge, cuiners, comerciants i gourmets.

Descriure-us tot el que vam tastar aquell matí, entra en conflicte en la mida que un post ha de tenir. Per tant i, només per aquesta auto imposició d’estil, us destacarem un dels formatges: El Serrat Gros. Primer premi dels de llet de cabra quallada àcida i guanyador de la medalla de bronze del World Cheese Awards de l’any passat.

El seus aromes cítrics i la seva untuositat ens ha captivat per sempre més. Tot i que anem passats de caràcters, amb i sense espais, no volem deixar passar el regal més gran que ens van fer convidant-nos a l’esdeveniment. És va acomplir la màxima vermella de que és símptoma de ser bona gent estimar l’acte de menjar. Vam conèixer un munt de persones d’aquesta categoria. Aprenguerem tantes coses que des d’aquí els hi brindem la nostra amistat incodicional.

Manteniu-vos atents a aquesta finestra, en sentireu a parlar de molts d’ells.

No cal anar massa lluny per adonar-se del poder de l’Església Catòlica Romana. Campanars i esglésies protagonitzen arreu del nostre país el poder de la multinacional més antiga de la humanitat. A Roma, aquesta realitat es fa palesa per tot. A cada racó de la ciutat et vas trobant construccions religioses d’una magnificència [...]]]>

No cal anar massa lluny per adonar-se del poder de l’Església Catòlica Romana. Campanars i esglésies protagonitzen arreu del nostre país el poder de la multinacional més antiga de la humanitat. A Roma, aquesta realitat es fa palesa per tot. A cada racó de la ciutat et vas trobant construccions religioses d’una magnificència i riquesa torbadores. Marbre de tots els colors recobreixen cúpules, naus, campanars, escales i columnes, façanes renaixentistes i barroques, tot destacant-hi les claus de Sant Pere de l’escut papal, que, sense aconseguir-ho, intenta tapar l’anterior poder de la ciutat; el dels emperadors romans.

Roma et fa adonar-te que potser res no ha canviat. Avui també es continuen bastint grans construccions per destacar-hi logotips d’entitats poderoses. Els relleus a l’arc de l’emperador  Sèptim Sever mostren la victoria d’aquest sobre els dominis dels parts, avui territori de l’Iraq. El Coliseu, la construcció més sencera del passat romà, salvada per ser part de la muralla medieval de roma, fa badar la boca als milers de turistes. Aquest juny, molts d’ells vestien els colors dels gladiadors que al sud de l’àfrica aixequen les passions dels patricis, del poble i dels esclaus.

L’altre característica urbana són les fonts, també de marbre, que dónen personalitat a les moltes places de Roma. Les més espectaculars són dels Bernini, una família d’artistes protegits pels papes. Aquesta proliferació de fonts compensen per una banda, l’absència de bancs per reposar i, per l’altra, la despesa en aigua que implica passejar en plena canícula per la ciutat dels set pujols. La plaça del Capitoli, la preferida dels vermells, està desprovista de font. La presideix una estàtua de bronze romana de l’emperador Marc Aureli, al bell mig d’un disseny arquitectònic de Miquel Àngel, el més gran dels artistes del Renaixement.

La bellesa  innegable de la ciutat té dos terribles contrapunts. Un trànsit rodat caòtic i desendreçat, i una marabunta de turistes, amb roba de safari, que imposibiliten deixar-se atacar pel síndrome d’Stendhal. En comptes d’aquesta dolça turbació, fruit de la bellesa, t’assalta el desassossec de que has errat el destí o l’època de l’any. O ambdues coses alhora. Potser és que la frase de que tots els camins condueixen a Roma és una veritat tan gran com la Plaça de Sant Pere del Vaticà o la Cúpula del Panteó.

La oferta gastronòmica de la ciutat es mereix un punt i a part. Us recomanem una estratègia infalible. Allunyeu-vos de carrers transitats per bàrbars amb calça curta i d’establiments amb cambrers sol·lícits que et somriuen des de la porta. La grandària del somriure és inversament proporcional a la qualitat de la cuina i igual a l’import de la factura. Per contra, busqueu locals de tracte distant, i que tinguin l’adhesiu de “cuccina romana” a la porta. Nosaltres en vàrem trobar tres d’excepcionals. Mario’s, al cor del Trastevere. Una trattoria autèntica on hi treballa tota la família. La matrona arrossega els peus pel local dins d’unes sabatilles de rus, deixant al descobert uns dits, tant barrocament recargolats, que ni els deliris de corves de Bernini li fan ombra. El davantal que llueix, sembla de l’època republicana. Els ravioli primavera i els tortellini de ricotta i espinacs són dignes de la golafreria de l’emperador Claudi. La generositat de la gerra de vi, de les orgies de Tiberi.

L’altre és Edy, prop de la Piazza del Popolo, on dues distants mestresses rosses i de maneres elegants, serveixen unes especialitats de pasta, feta a la casa, excepcionals. Per últim el restaurant La Matriciana, davant del Teatre de l’òpera. Un local redecorat als anys 20 del segle passat amb cambrers impecablement vestits i molt amables, però sense estridències. Els espaguetti a le vongole eren perfectes i els bucattini, com no, a l’amatriciana, commovedors com la música de Verdi.

Cal destacar el cafè. Els cafeters de mena com nosaltres, sempre enyorem la nostra Nespresso quan sortim de viatge. A Roma, l’enyor d’aquesta maquineta és fa impossible. A excepció del primer dinar a la ciutat en el que, coses del idioma, vam demanar un latte machiatto en comptes d’un café machiatto (el nostre tallat) i vam haver d’empassar-nos un gegantí poal de llet tacat amb quatre gotes de cafè, havent dinat.

Per últim, els gelats. De dolçor plusquamperfecte sabor autèntic i sense additius i una oferta que satisfà el més capriciós dels sibarites. En fi, que la vida no és mai perfecte, però tendeix a equilibrar-se. Les emocions més perdurables d’aquest viatge van ser asseguts a taula. Cosa gens desdenyable per membres de la espècie gormanda.

També volem destacar que per nosaltres ha estat el primer viatge 2.0. Una nova andròmina tecnològica, la BlackBerry, ens va ajudar a fer una crònica dels instants i impressions susceptibles de ser explicats en menys de 140 caracters. Compartir ciris trencats amb els amics i seguidors, de manera instantània és del tot recomanable i va posar l’enginy i els ulls dels vermells en alerta, pujol amunt, pujol avall. Si voleu seguir les nostres peripècies podeu fer clic aquí: #romainrosso

Arrivedercci Roma!

Sorteig

Els que heu seguit el viatge a través de Twitter o Facebook, o bé tafanejant a l’enllaç anterior, ja sabeu que us hem tingut presents. Compràrem a la botiga Cucina, un altre temple que no us podeu perdre, un petit lot composat per dos talladors de pasta i un exemplar de la revista Sale&Pepe,  que sortejarem entre els que deixeu un comentari en aquest post fins el dia 4 de juliol.

Us tornem a recordar, coneixedors de la vostra generositat i paciència, que podeu votar aquest post, o, si encara no ho heu fet, al bloc i els posts anterior fent clic sobre el vota’m que hi ha al final d’aquesta entrada.

El President Benach ens va demanar que representéssim el món 2.0 de cuina i gastronomia en el vídeobloc que engegava la presentació del llibre, [...]]]> Ahir vam tenir el privilegi de participar i fruir de la presentació del llibre del President del Parlament de Catalunya Ernest Benach #Política 2.0, a l’hotel Me de Barcelona.

El President Benach ens va demanar que representéssim el món 2.0 de cuina i gastronomia en el vídeobloc que engegava la presentació del llibre, en que persones de diferents àmbits de la catosfera responíem la pregunta: Com ha canviat les vostres vides el món 2.0?

L’acte va ser conduit per l’Òscar Dalmau que va fer greixar i donar ritme a una nit que barrejava presència humana i virtual. Com bé va dir l’Òscar era la primera vegada que estàvem a un acte en el que no tan sols no es feia desconnectar els mòbils, sinó que partidaris de la Blackberry i del iPhone amplificaven per la xarxa, via Twitter i Facebook, el que allà s’estava cuinant.

La presentació del llibre la va fer en Màrius Serra que amb el seu domini de la llengua ens va deixar a tots embadalits pel contingut i sobretot pel continent; el català. Una petita llengua que tot i les dificultats de no tenir un estat al darrera s’ha fet un lloc a aquest espai de llibertat que és internet.

Desprès el President va parlar de les motivacions del llibre, de com s’havia gestat el projecte i de la revolució, també en l’àmbit de la política, que pot significar aquesta eina i també com pot acostar a tothom a col·laborar en la cosa pública. Els darrers casos de corrupció han ampliat l’animadversió general contra el col·lectiu dels polítics. L’Ernest Benach va destacar la importància de les eines 2.0 per a que els ciutadans recuperin la responsabilitat. Que tot millori o empitjori no és només responsabilitat dels polítics sinó de tots.

A més, vam poder compartir l’estona amb els amics Cuinetes de la Pometa, la Nuni i en Miquel. Ja que ell no ho diu mai ho diem nosaltres: és un dels protagonistes del món 2.0 català. En Miquel és un dels molts membres d’aquesta Nació Digital que, utilitzant un dels subtítols del llibre, ha transformat el jo en nosaltres.

Si teniu interès sobre totes les coses que es van dir ahir, que són moltes i importants, podeu fer-ho en el vídeo que Vilaweb ens ofereix de tot l’acte.

Nosaltres volem concloure aquesta crònica amb una sensació. Ahir ens vam sentir pioners. Doncs sí, això és el que som. Tots nosaltres, els blocs que formem part d’aquest petit espai virtual de sensacions gustatives. Entre tots estem bastint un món nou. Perquè, tal com diu l’Ernest Benach a la plana 57 del llibre: “a la xarxa no és més important qui té un càrrec orgànic pel fet de tenir-lo sinó qui és referència a internet per presència continuada, per qualitat de les aportacions, per rigor, per interactivitat. És el camí que ens marca la meritocràcia, l’organització basada en l’habilitat, el mèrit o el talent“.

Amb l’Ernest Benach ens uneixen moltes complicitats i coincidències. N’hi ha una que hem conegut gràcies al llibre. Cada capítol té una il·lustració musical que segons criteri de l’autor el complementa. Els vermells tenen clar els acords que han de concloure aquest post.