El diumenge és el dia de la setmana més contradictori. No saps si és cap o cua. El passat matí dominical tingué tots els ingredients per convertir-se en cap, en portal d’estació. Hi va haver acomiadaments i benvingudes, amb aquella sensació, tant escadussera, que ets on has d’estar i saps el que has de fer.

Una sorollosa disputa territorial de gavians i les campanes de les vuit van fer de despertador. Els “cinc minuts més” acompanyats de fresca amb olor de mar. Un esmorzar d’entrepà, cafè amb llet i diari en una terrassa. Entre una parella de guàrdies civils, amb cara de saber-se fora de context, i un grup de varons escalencs al voltant de la seixantena que semblaven posar en ordre la realitat, amb la mirada i la seva sorollosa murrieria.

Desprès vam posar la mandra a la motxilla i, al trot, pel camí de ronda, ens arribàrem a Sant Martí d’Empúries. Per concloure l’etapa, quan encara el blau de la badia de Roses i el cel de l’Empordà no han definit l’horitzó, ens submergim en una esfera sostinguda pel Cap de Creus i la Punta del Montgó.

Fixeu-vos doncs el cúmul de circumstàncies i petits plaer que concorren en el nostre darrer diumenge d’estiu. Potser per això, decidirem reprendre la nostra bitàcola vermella. Aquell diumenge va deixar de ser com qualsevol. I és que “tancarem el transcurs de la vida i decidim sortir…”