Venint d’un país en plena transformació, arribar a l’estable i confortable  Confederació Helvètica va ser com  canviar de planeta. Allà va descobrir que existien els restaurants de menús de degustació i el refinament d’unes anques de granota, desossades, sobre un llit de brots d’enciam de fulles de roure o un gratinat fruits de bosc amb crème brûlée.

També va descobrir que hi havia un lloc al món on vivien cívicament, sense alçar la veu. On les autopistes eren gratuïtes, on si perdies una càmera la podies trobar a l’oficina  d’objectes perduts, on un referèndum era una pràctica natural i habitual, on els policies havien  de parlar al menys dues de les quatre llengües del país, on no hi havia atur, on les ràdios del cotxe no dormien fora de casa.

El jove vermell, va intentar explicar en aquell país el seu, que també era petit, però molt diferent i molt més dissortat. En les llargues converses amb un murri periodista jubilat, remullades amb l’eteri vi blanc que regalen les vinyes a la riba del llac Leman, es va arribar a una conclusió: Catalunya havia de ser el 27è estat de la Confederació Suïssa i així el país alpí deixaria de viure sense mar. Un sonor brindis va segellar l’acord, que lamentablement no va prosperar, tot i que les dues parts hi eren representades.

Ara, al 2012, unes galetes de Gruyère , acompanyades d’una cervesa del Montseny ens han fet recuperar l’emoció.

Galetes de Gruyère

Ingredients,

140 gr  de formatge Gruyère

200 gr de farina

100 gr de mantega a temperatura ambient

3 rovells d’ous

1 rovell + 1 cullerada de llet per pintar les galetes

sal i pebre

Preparació,

ratllar 100 grams de formatge gruyère i tallar a fines làmines els 40 grams restants. En un bol barrejar la mantega juntament amb la farina, un cop ben barrejat incorporeu el formatge ratllat, els 3 rovells, un puntet de sal (poca perquè el formatge ja és salat) i un punt de pebre. Quan estigui tot ben amalgamat, feu-ne una bola, tapeu-la amb film i deixeu-la reposar mínim una hora a la nevera.

Enceneu el forn a 180 graus. Estireu la massa amb un corró, al damunt del marbre una mica enfarinat, i talleu les galetes. Disposeu les galetes damunt de la safata de forn recoberta amb paper sulfuritzat. Abans d’enfornar, pintarem les galetes, per fer-ho barrejarem el rovell restant amb una cullerada de llet, un cop les galetes són pintades hi disposarem al damunt una lamina fina de formatge.

Enfornarem les galetes uns 15 minuts, fins que quedin ben daurades. Aquestes galetes son bones fetes i menjades (bé, cal deixar-les refredar). Si us les mengeu a l’endemà caldrà que els hi feu un toc (petit) al microones o al forn.

 Recepta extreta de la revista Saveurs

Seria un lloc ideal on un antropòleg de l’Amazones pogués estudiar els costums estacionals d’aquesta tribu que vivim a l’est del riu Ebre i al sud de les muntanyes del Pirineu. El treball de camp consistiria en concloure com és la vida dels indígenes a través de la oferta dels mercats i dels aparadors de les botigues que fan d’escenari d’aquestes festes setmanals. Ens atrevim a aventurar un dubte teòric que inclouria la tesi d’aquest estudiós de la selva amazònica, si fes l’estudi aquesta setmana. Si més no, a aquests dos indígenes, ens el provoca.

Quan el crepuscle de l’any és a tocar, l’oferta de roba per fèmines de colors foscos, de quantitat de roba mínima i plena de lluentons que s’ofereix als carrers on s’instal·len aquests mercats a l’aire lliure, és dominant. Tant escot pel davant i pel darrere i tanta faldilla vertiginosament cura, per ser vestits una de les nits més fredes de l’any, conduiria a un erudit perspicaç a la conclusió que, durant la nit que s’acaba l’any, es practica alguna mena de sacrifici d’adoradores d’alguna deïtat fosca i luxuriosa.

Les conclusions d’aquest científic selvàtic ajudarien a aquests dos individus vermells a entendre el perquè d’aquesta oferta que ens té perplexos. Potser tot és més senzill. La nit de cap d’any tenim per costum menjar-nos els dotze raïms a casa, amb la nostra petita família i ens abstenim d’anar als “supercotillón, 5 consumiciones y Dj Álvarez” que anuncien cartells llampants on, segurament, aquests vestits infinitesimals són adequats.

Per part nostre unes quantes exquisideses alimentaries, enguany protagonitzades per uns gotets de micuit amb crema de carbassa, un Millesimé, amor a dojo i reveure uns capítols de El ala oeste de La casa blanca, ens farà passar el dintell del 2011 preparats per fruir-lo intensament.

Crema de carbassa amb micuit d’ànec

Ingredients,

1 kg de carbassa
1 l de fons d’au
2 porros
1 cullerada sopera de nata
100 g de micuit d’ànec
Sal i pebre
una mica de ciboulet o julivert trinxat, per decorar

Preparació,

Treure la pell i les granes de la carbassa, talleu-la a daus. Peleu i talleu el porro a rodanxes fines. En una cassola, posar-hi una mica d’oli i afegir el porro una estona, fins que s’estovi una mica, quan estigui tou incorporar-hi els daus de carbassa, donar-li unes quantes voltes amb la cullera i ja podem afegir-hi el brou d’au, deixar que bulli uns 20 minuts, passat aquest temps afegir la cullerada de nata i salpebrar (remenar una mica per a que s’incorporin tots els elements). Triturar la crema de carbassa.

Tallar a dauets el foie d’ànec (ha d’estar a temperatura ambient) i omplir el cul dels gotets, amanir-ho amb un toc de pebre negre acabat de moldre. Abocar-hi la crema de carbassa ben calenta per damunt del foie (l’escalfor de la crema farà que es desfaci el foie) al damunt de la crema fer-hi un toc de pebre negre i decorar amb una mica de ciboulet picadet, o una mica de julivert trinxat.

Compartint amb Devinis

El vi que us proposo per a aquesta recepta és un dels pocs que es fan al Pirineu català. Al celler Castell d’Encús (Talarn, Lleida), Raül Bobet ha trobat, a 1000 metres d’alçada i entre boscos, la tradició i la inspiració. És, la vostra recepta, una combinació de carbassa i foie i no se m’acut millor manera de combinar-la que un vi de Raül que combina les dues varietats del Sauternais, però fetes a Talarn: Taleia 2008 és un cupatge de savignon blanc i de semillon. Tocades per la botrytis, aquestes varietats (i d’altres!) produeixen el famós vi de Sauternes, que tan bé combina amb el foie. Taleia 2008, però, és vinificat en sec i el que ens dona és la qualitat de la fruita fresca, viva, àcida, de la sauvignon blanc, amb l’amabilitat i bondat de la semillon. La llaminadura de la carbassa i el foie es veuen enaltides per característiques semblants de les dues varietats de raïm,  però per la banda de l’acidesa i la frescor. Un bon contrapunt!

La tortita de camarones és una preparació similar al nostre crispell però que duu dins la seva xarxa cruixent aquest crustaci petit i gustós. L’hem maridat amb aquest hedonista invent del rebujito, un combinat de manzanilla i Seven Up,  que és un plaer que no us podeu perdre. La manzanilla és un vi molt similar al fino de Jerez, però fet amb raïm procedent de Sanlúcar de Barrameda, amb unes qualitats diferents tant pel clima d’aquesta zona com pels secrets dels cellers autòctons, tot i que ambdós pertanyen a la mateixa DO.

Rebujito i tortitas de camarón

Ingredients per les tortitas,

100 g de farina
60 g de farina de cigrons (o bé, 30 g de farina + 30 g de farina de galeta)
200 g de camarons (o gamba, o xisquilla, o llengüeta, o…)
4 brins de safrà
un manat de julivert
aigua freda
sal, pebre i oli per fregir

Preparació,

Picar ben petit  unes fulles de julivert juntament amb els brins de safrà i ho reservem. Pelar i picar ben petit el peix (si és llengüeta, la netegem i la posem sencera), reservar. Un un bol, tamisar les farines (la farina de cigró es pot trobar al Mercadona o a les botigues de dietètica, però és substitueix la mar de bé barrejant farina de blat amb farina de galeta) i un pols de sal, un cop les farines son ben amalgamades cal anar afegint aigua freda, tot remenant, fins que ens quedi una massa tipus bunyol però un pèl més líquida, incorporem el peix i el julivert amb el safrà, i acabem de remenar. Aquesta massa la podem reservar a la nevera fins a la hora de fregir. Abans de l’àpat, en una paella posar-hi abundant oli, quan sigui calent hi anem tirant cullerades de massa, quan estigui ben fregida pels dos cantons, anem retirant la tortita i la deixem reposar damunt d’un paper absorbent fins que es begui l’oli. Repetir el mateix procediment fins acabar la massa.

Ingredients per al rebujito,

330 ml Fino o Manzanilla
2 llaunes (660 ml)Seven Up o Sprite
unes fulles de menta fresca picadeta

Preparació,

Barrejar bé el Fino o Manzanilla amb el refresc i reservar a la nevera. Cal servir el rebujito, gelat de la nevera i en got de xupito, si pot ser llarg i estret. Si es vol, es pot decorar amb una mica de menta fresca i picadeta.

Recepta extreta del bloc de la Cerise, l’amic Alfons, també la va fer el novembre de l’any passat.

Fent un petit sacrilegi  i, aprofitant l’ocurrència d’un dels precursors de la publicitat de la península ibèrica, el Sr. Luis Pérez Solero, que a 1935 va crear el famós eslògan per la marca de fino Tio Pepe anomenant-lo: “El sol de Andalucia embotellado”, volem manifestar que el rebujito és l’alegria de viure d’Andalusia a xarrupades.

El Sr. Pérez Solero contractat al 1934 per González Byass com a “jefe de propaganda” -en aquells temps els anglicismes no tenien cabuda en el món empresarial- va “humanitzar” l’ampolla de Tio Pepe amb vestit i barret cordobés, com no vermell, acompanyat d’una guitarra. Aquest polifacètic creatiu, quan va presentar l’idea, ho va fer amb uns versos plens de murrieria i sentit de l’humor. Els imaginem recitats dempeus, amb una copa de fino agafada per la base del catavino per no escalfar el contingut:

Vereis con que secillez
me dieron forma en Jerez:
Embotellaron el sol,
de Andalucia primero;
me pusieron una chupa,
la guitarra y un sombrero;
¡y así nació el Tio Pepe,
lleno de alegría y salero!

Olé! També, per què pugueu comprovar que la creativitat dels publicistes actuals d’aquesta marca, encara està en forma, no us perdeu l’espot que us enganxem a continuació.

A més a més aquest tubercle té la seva glòria cinematogràfica. Ens expliquem, l’escena final d’Allò que el vent s’endugué, va ser triada la més memorable de la història del cinema. Tot i que, per ser estrenada als anys 40 del segle passat, la versió espanyola, amb el seu castellà carrincló i al gust dels censors de l’època, és la que conservem al nostre imaginari.

Volem oferir-vos -amb alguna dificultat tècnica- com quedaria la versió catalana. Silenci, acció!

Tartaleta de formatge blanc amb pètals rave

Ingredients,

Per la massa trencada o brisa

200 gr de farina de força
100 gr de mantega tallada a daus petits i freda de la nevera
1 rovell d’ou
4 cullerades soperes d’aigua
1 cullerada de comí en gra
1 pessic gran generós de sal

Preparació de la massa,

En un bol fer un volcà amb la farina, al mig posar-hi els daus de mantega -petits i freds de nevera- i amb les barnilles elèctriques barrejar bé, fins que els daus s’han de trencar i la farina ha de quedar impregnada de la mantega. Un cop fet aquest pas, posar la farina damunt del marbre i fer de nou un volcà, al mig, posar-hi l’aigua (on hi haurem dissolt la sal), el rovell d’ou i el comí, amb una forquilla desfarem aquests ingredients i amb les mans ho barrejarem amb la farina, procurant pastar-ho el mínim possible. Un cop estigui ben integrat i la massa elàstica, farem una bola, l’embolicarem amb paper film i la deixarem reposar una estona a la nevera (una mitja hora).

Passat el temps, encendrem el forn a 180 graus, enfarinarem el marbre i amb un corró estirarem la massa, la disposarem dins del motlle i punxarem la massa amb una forquilla. Enfornarem a cegues la massa, és a dir, la taparem amb un paper de forn amb uns pesos al damunt (nosaltres hi posem cigrons crus) fins que es dori. Quan sigui una mica daurada, traurem els pesos i el paper, i acabarem de coure la massa al forn, fins que quedi amb un color daurat que ens agradi. Reservar la massa fora del motlle fins que refredi.

Ingredients pel farciment i decoració,

un manat de raves tendres
300 g de formatge blanc
100 gr d’ametlla en pols
una mica de farigola
1 ceba tendra
sal, pebre, oli

Preparació,

Barrejar delicadament el formatge blanc amb la pols d’ametlla, salpebrar al gust i reservar. Tallar a rodanxes els raves. Tallar ben petita una mica de ceba tendra, i triar unes flors de farigola. Omplir la tarta amb el formatge blanc, al damunt posar-hi els pètals de rave, empolvorar amb la farigola, la ceba, salar-ho i amanir-ho amb un raig d’oli.

Aquesta idea l’hem extreta del fabulós bloc de l’Eva, El cullerot festuc, aquí teniu la recepta:

Ingredients per a 6 gominoles,

6 olives farcides d’anxova
ratlladura d’una pell de llima (en la recepta original no hi és!)
100 ml de martini blanc dolç
1 rajolí de ginebra
6 gr. de gelatina

Preparació,

Ingredients,

160 g de bonítol en oli
1 pebrot vermell
1 albergínia
1 ceba petita
250 g de formatge Idiazabal
2 alls
llesques de pa ben fines
una mica d’aigua

Preparació,

Ingredients,

Preparació,

Punxar a cada broqueta un llagostí longitudinalment. Salar-los. Posar a remullar les oblees de paper d’arròs, un cop estovades treure-les de l’aigua, i tallar-ne tiretes. Embolicar cada llagostí amb la tira de paper d’arròs. Posar a escalfar oli en un pot, suficientment fondo per a que hi càpiga tot el llagostí. Un cop calent fregir les broquetes. Les de curri, un cop fregides s’empolvoren amb l’espècie. Les de pols de ‘kikos’ abans de fregir-les es passen per ou batut i s’arrebossen amb pols de blat de moro (aconseguirem la pols de blat de moro triturant uns quants ‘kikos’. Un cop fregides les broquetes, escórrer l’oli. Servir-les calentes.

Muffins salades de mel i espècies

pebre rosa, coriandre, cardamom verd tot en pols