Els dimarts hi ha mercat setmanal a Mollet del Vallès. Els carrers del centre s’omplen com mai. Sempre que podem ens hi arribem per tal de proveir-nos de verdures i xafardejar per les parades de tot tipus. Els mercats setmanals són un encreuament entre uns grans magatzems i un circ. Com en aquests establiments comercials, hi ha de tot, però en comptes d’aire condicionat, lineals ben ordenats, dependentes uniformades i distants i música de Glenn Miller, hi ha escalfor humana, parades fetes amb quatre taulons i molta imaginació, firaires de totes les ètnies i caràcters i uns càntics que lloen les virtuts dels productes i, sobretot, el preu a un volum i una freqüència d’ona dignes de la gira mundial d’AC/DC.
Seria un lloc ideal on un antropòleg de l’Amazones pogués estudiar els costums estacionals d’aquesta tribu que vivim a l’est del riu Ebre i al sud de les muntanyes del Pirineu. El treball de camp consistiria en concloure com és la vida dels indígenes a través de la oferta dels mercats i dels aparadors de les botigues que fan d’escenari d’aquestes festes setmanals. Ens atrevim a aventurar un dubte teòric que inclouria la tesi d’aquest estudiós de la selva amazònica, si fes l’estudi aquesta setmana. Si més no, a aquests dos indígenes, ens el provoca.
Quan el crepuscle de l’any és a tocar, l’oferta de roba per fèmines de colors foscos, de quantitat de roba mínima i plena de lluentons que s’ofereix als carrers on s’instal·len aquests mercats a l’aire lliure, és dominant. Tant escot pel davant i pel darrere i tanta faldilla vertiginosament cura, per ser vestits una de les nits més fredes de l’any, conduiria a un erudit perspicaç a la conclusió que, durant la nit que s’acaba l’any, es practica alguna mena de sacrifici d’adoradores d’alguna deïtat fosca i luxuriosa.
Les conclusions d’aquest científic selvàtic ajudarien a aquests dos individus vermells a entendre el perquè d’aquesta oferta que ens té perplexos. Potser tot és més senzill. La nit de cap d’any tenim per costum menjar-nos els dotze raïms a casa, amb la nostra petita família i ens abstenim d’anar als “supercotillón, 5 consumiciones y Dj Álvarez” que anuncien cartells llampants on, segurament, aquests vestits infinitesimals són adequats.
Per part nostre unes quantes exquisideses alimentaries, enguany protagonitzades per uns gotets de micuit amb crema de carbassa, un Millesimé, amor a dojo i reveure uns capítols de El ala oeste de La casa blanca, ens farà passar el dintell del 2011 preparats per fruir-lo intensament.
Crema de carbassa amb micuit d’ànec
Ingredients,
1 kg de carbassa
1 l de fons d’au
2 porros
1 cullerada sopera de nata
100 g de micuit d’ànec
Sal i pebre
una mica de ciboulet o julivert trinxat, per decorar
Preparació,
Treure la pell i les granes de la carbassa, talleu-la a daus. Peleu i talleu el porro a rodanxes fines. En una cassola, posar-hi una mica d’oli i afegir el porro una estona, fins que s’estovi una mica, quan estigui tou incorporar-hi els daus de carbassa, donar-li unes quantes voltes amb la cullera i ja podem afegir-hi el brou d’au, deixar que bulli uns 20 minuts, passat aquest temps afegir la cullerada de nata i salpebrar (remenar una mica per a que s’incorporin tots els elements). Triturar la crema de carbassa.
Tallar a dauets el foie d’ànec (ha d’estar a temperatura ambient) i omplir el cul dels gotets, amanir-ho amb un toc de pebre negre acabat de moldre. Abocar-hi la crema de carbassa ben calenta per damunt del foie (l’escalfor de la crema farà que es desfaci el foie) al damunt de la crema fer-hi un toc de pebre negre i decorar amb una mica de ciboulet picadet, o una mica de julivert trinxat.
Compartint amb Devinis
