La cuina vermella » instants de vida

Hola 2012!

La cuina vermella — Mon, 02 Jan 2012 11:46:30 +0000

Néixer amb tants mals auguris com ho ha fet el 2012, és fer-ho com un proscrit, un empestat, un maleït. Es fa molt difícil escapar-se del destí, quan t’atorguen totes les malvestats possibles, tot i que creguis que res no està escrit.

A la república vermella, llibertària i somrient, estan prohibides poques coses. El determinisme, però, forma part de les andròmines que s’acumulen a la cambra vermella dels malendreços. Tancat dins d’una caixa de cartró precintada, jau al costat de la televisió, entre el pot de llauna de les maledicències i la bota de la por, just darrera del farcell, ben relligat, del pessimisme.

Ahir anàrem a saludar al mar i al sol. I les onades continuen acaronant la sorra. I el sol, com cada dia, posa llum després de la disbauxa.

El futur és cosa nostre i depèn només de la nostra voluntat. El demés són conjectures.

Futur incert by Sanjosex on Grooveshark‘}” alt=”" />

La teoria dels quatre quarts

La cuina vermella — Sun, 30 Jan 2011 21:13:12 +0000

Som víctimes de les nostres passions. Un gener més, igual que el de fa un any o el de fa dos, tornem a estar retirats d’explorar, a la que tenim una estona, nous sabors i nous moments de plaer al voltant de la gastronomia. Els que tenim aquesta dèria travessem la frontera entre la gourmanderia i la golafreria, com contrabandistes que volen sortir de la seva vida mísera. Les conseqüències d’aquesta compulsivitat s’acumulen en forma de teixit adipós i la conseqüent astènia vital.

Aquest vegada però, la nostra desaparició d’aquest món saborós no ha estat només provocada per aquesta circumstància cíclica. Per deformació afectiva hem trobat l’explicació del nostre silenci en una recepta pastissera, el quatre quarts. On l’absència d’ingredients químics la converteix en un ‘protobescuit’ i potser per la saviesa que sempre confereix l’antigor, hem trobat una expliació més profunda a la nostra absència.

Abans però, us volem explicar la nostra hipotesi: El mes vinent en farà tres que vam obrir la nostra finestra vermella per la qual, sense cortines i el pudor just, hem mostrat una part de qui som. Tot i que el nostre és un bloc temàtic no deixa de ser una bitàcola personal -i hem intentat no perdre mai de vista aquesta característica- que creiem que és la substància, el fons de cuina, d’un bloc. La cuina vermella ha anat evolucinant i hem fruit molt d’aquest viatge. Durant la travessa, cants de sirena ens han temptat per convertir-lo en altres formes de comunicació 2.0 més professionals però, com Ulisses, ens hem lligat al màstil i així hem vençut la temptació de canviar de rumb.

En aquesta circumstància ens trobem ara. Arribats aquí esgrimim el dret de repensar-nos i ja que aquesta és una bitàcola bipersonal, explicar-nos al demés per entendre’ns a nosaltres mateixos. Com venim fent des de que el format d’aquest bloc es va consolidar, una recepta li confereix forma al fons del nostre estat. El bescuit quatre quarts, com un antic oracle, s’explica a continuació. Abans de començar advertir que, a l’igual que el nostre bloc no és ben bé de receptes, el quatre quarts que us presentem no és ben ve un quatre quarts!

Com un quatre quarts

Ingredients,

225 g de mantega a punt de pomada (una mica més per greixar el motlle)
265 g de sucre
180 g de farina
3 ous sencers + 3 rovells (a temperatura ambient)
10 g de sucre de vainilla
8 g d’aigua mineral

Preparació,

Abans de començar preescalfar el forn a 165 graus i untar el motlle amb mantega i reservar-lo dins la nevera. En un bol i amb l’ajuda de les barnilles electriques, batre bé la mantega fins que quedi ben llisa i fina, sense deixar de batre, anar incorporant el sucre a la mantega i remenar bé fins que la mantega quedi quasi blanca. En un bol a part, batre els ous sencers juntament amb els rovell, el sucre de vainilla i l’aigua mineral, quan estigui la mescla ben amalgamada, incorporar-ho a poc a poc a la mantega, sense deixar de batre i a velocitat mitja, afegir la sal i continuar batent.

Afegir 60 g de farina, en aquest punt cal treballar la massa amb l’espàtula, un cop ben barrejda afegir la resta de la farina en dues tandes més (60g i 60 g), mesclar amb delicadesa. Treure el motlle de la nevera i omplir-lo amb la massa resultant, enfornar durant uns 50-60 minuts. Quan sigui cuit el traurem del forn, per desemmotllar caldrà esperar uns cinc minuts. Un cop desemmotllat deixar-lo reposar al damunt d’una reixeta.

El bescuit quatre quarts es composa de quatre parts iguals de mantega, sucre, ou i farina. En el nostre cas hi ha un reequilibri dels ingredients que ajuda a l’èxit de la fórmula. Cadascun dels ingredients representen proporcionalment les parts del nostre dia:

Els 225 grams de mantega representen el temps que dediquem a dormir, el lubricant de l’activitat humana.

Els 275 grams d’ou representen les hores efectives que dediquem a treballar. La feina més que els ous, és la mare dels ous, que ens permeten comprar la resta de temps a disposició.

Els 180 grams de farina són la base d’aquest bescuit vital… les quatre hores diàries que dediquem a escombrar, treure la pols, rentar la roba, endreçar-la i planxar-la, anar a comprar, fer l’esmorzar, el dinar i el sopar, i a dutxar-se i un dels dos a pentinar-se, anar al banc, a fumar-te un cigarret, a tenir en compte el futur. Junts confereixen ordre a la vida i ajuden a que les altres activitats diàries rutllin.

Els 24 grams que sumen la sal, l’aigua i la vainilla representen l’esclavatge de la biologia a la qual és imprescindible dedicar-li almenys mitja hora.

Queden només els 265 grams de sucre, les sis hores i mitja del temps per nosaltres mateixos, la part més dolça de la vida. Aquí és on el nostre bescuit vital s’ha descompensat. Aquest espai l’ocupa la nostra vida en comú que, els que ens coneixeu, sabeu que és la raó de tot el que fem. Compartint-lo es troben els nostres amics i família, treure el nas pels vostres blocs, La cuina vermella, i la nostra implicació en la vida cívica. Aquest parell de vermells no s’expliquen a si mateixos sense la cosa pública. Els nostres lectors més perspicaços hauran intuït el nostre lliurament a ideals col·lectius que tenen a veure amb la ciutat de Mollet, la nostra llengua i el nostre petit i dissortat País.

Doncs sí amics, l’espai sucre del bescuit de la república vermella està convuls per molts motius. Per una part La cuina vermella ha obert desitjos i nous estímuls. La mirada de la vermella no es conforma en robar instants bells i saborosos, i ara vol girar el seu objectiu cap a altres instants de vida amb el Project365.

1- 7/365 2- 17/365 5- 26/365 4- 9/365

Aquest que ordena, amb més o menys gràcia, paraules per parlar de sabors i de la nostra vida gastronòmica (i que avui va passat de caràcters i espais) vol explicar el seu camí cap a la cinquantena que s’inicia el proper 25 de març.

També gràcies al bloc, hem conegut la fantàstica gent d’Slow Food del Vallès Oriental i d’unes col·laboracions puntuals, hem passat a implicar-nos-hi amb un compromís total. Les dues reunions mensuals asseguts al davant de la llar de foc de Can Jornet, fruint de la saviesa dels nostres companys pagesos, cuiners i gourmets és una temptació que ens obliga a triar com repartim el temps sucre.

Per acabar la inflació d’aquest ‘crono-espai’ dolç, el proper 22 de maig hi ha eleccions municipals i com diu la germana del vermell; “sou uns putus idealistes“, volem transformar la nostra ciutat i estem disposats a fer-li un lloc al projecte polític Ara Mollet. Bé, hi ha més coses, però com deia aquell “això no toca”.

Conclusió de tot plegat; durant el mes de febrer farem la celebració dels 3 anys de La cuina vermella, que serà molt especial. A continuació i durant uns mesos, les publicacions al bloc seran més irregulars i indisciplinades. Per no perdre el costum posem banda sonora a tot aquest grapat de pensaments que hem volgut compartir amb vosaltres amb la veu incomparable de la Billie Holiday.

En el País de les finestres obertes

La cuina vermella — Sun, 03 Oct 2010 14:07:49 +0000

Hi havia una vegada, ara fa molt de temps, els vermells vivien en el País de les finestres tancades. La vermella volia sorprendre el paladar del vermell amb una cassoleta d’arròs amb llet, generosament empolvorada de canyella en pols, l’espècie de l’amor. Per esbrinar-ne els secrets de la recepta, va interrogar a un oracle anomenat Google, que li va mostrar un univers de finestres obertes. Darrera de cadascuna d’elles, hi havia persones que com la vermella, buscaven la felicitat dels altres a través dels sabors, compartint secrets i habilitats amb una generositat inusual.

Els vermells van quedar fascinats i van treure el nas tímidament per aquest món de sensacions. I van aprendre a cuinar i, sobretot, que compartir i cooperar era la única recompensa que buscaven els habitants del País de les finestres obertes.

I així va ser com van obrir la seva pròpia finestra en aquest univers on tothom és benvingut. Van mostrar-hi tot el que van aprendre dels seus nous amics, de la seva família, dels cuiners i cuineres que van conèixer, dels llibres que llegien i dels músics que il·luminaven el seu camí.

El divendres des de la ciutat dels blocs van il·luminar amb un focus, una estona, la seva finestra vermella. Ells van riure i s’emocionaren. Estaven molt contents, no per ser escollits els millors, sinó perquè al il·luminar la seva finestra, el focus va il·luminar tot el món de les finestres obertes, plenes de bona gent.

Aquí teniu el discurs:

Bon vespre món mundial! Estem molt contents i us volem donar les gràcies.

Volem donar les gràcies a l’equip humà d’STIC.CAT per la seva tasca i per haver instituït aquest premi i, com no, al jurat per haver-nos escollit com a guanyadors.

Als nostres lectors, als seguidors dels Facebook i als companys piuladors que ens van permetre arribar a finalistes.

A tota la gastroesfera catalana de la cada dia aprenem cuina i entusiasme per la vida, i per regalar-nos diàriament el seu coneixement, atenció i amistat.

Als meus pares, que m’han educat el paladar i m’han ensenyat el significat del verb compartir, indispensable en un blog.

A dos amics. A en Miquel Labòria per donar-li cos a La cuina vermella i a en Xavi Clavijo per donar-li encara més color.

A la important decisió que vam pendre un dia de viure sense televisió ni sofà.

A la crisi, que ens va barrar el pas per anar de restaurants i ens va fer muntar-lo en el menjador de casa.

A la estimada cuinera Mireia Carbó que ens va fer entendre que la cuina era un misteri al nostre abast.

A l’autora del primer comentari, la Gemma del bloc de La cuina de casa, que va regalar-nos el moment més feliç del blocaire novell.

A tota la bona gent que hem conegut a través de la xarxa amb la que, desprès de compartir interessos, ara compartim vida i amistat.

A tots els paradistes dels Mercats Municipals que intenten servir els millors productes, als forners que encara treballen les masses, a pagesos, pescadors i ramaders, a la gent de la vinya i del vi del País.

A la gent del Convivium d’Slow food del Vallès Oriental. Sobretot a la Marina Duñach per obrir-nos el seu cor i regalar-nos la seva saviesa, al Pep Salsetes pel seu mestratge i a en Carlo Petrini que ens ha ensenyat que la gastronomía és la ciència que estudia la felicitat.

A la nostra llengua que ens permet comunicar-nos cada dia i compartir coneixement amb gent d’aquí, d’allà i de tot arreu.

Al nostre Mac, a Spotfy, a Flickr i totes les eines que ens permeten ser més lliures, i vaja a tot el món mundial. Gràcies!

Per tots vosaltres, i amb la certesa i el remordiment de potser haver-nos oblidat algú, us dediquem aquesta cançó. Sou la nostra riquesa.

Gràcies a la Nuni i en Miquel, per acompanyar-nos en aquest dia tan feliç i gravar el vídeo.

Ernest Benach #Política 2.0

La cuina vermella — Wed, 10 Mar 2010 22:50:27 +0000

Ahir vam tenir el privilegi de participar i fruir de la presentació del llibre del President del Parlament de Catalunya Ernest Benach #Política 2.0, a l’hotel Me de Barcelona.

El President Benach ens va demanar que representéssim el món 2.0 de cuina i gastronomia en el vídeobloc que engegava la presentació del llibre, en que persones de diferents àmbits de la catosfera responíem la pregunta: Com ha canviat les vostres vides el món 2.0?

L’acte va ser conduit per l’Òscar Dalmau que va fer greixar i donar ritme a una nit que barrejava presència humana i virtual. Com bé va dir l’Òscar era la primera vegada que estàvem a un acte en el que no tan sols no es feia desconnectar els mòbils, sinó que partidaris de la Blackberry i del iPhone amplificaven per la xarxa, via Twitter i Facebook, el que allà s’estava cuinant.

La presentació del llibre la va fer en Màrius Serra que amb el seu domini de la llengua ens va deixar a tots embadalits pel contingut i sobretot pel continent; el català. Una petita llengua que tot i les dificultats de no tenir un estat al darrera s’ha fet un lloc a aquest espai de llibertat que és internet.

Desprès el President va parlar de les motivacions del llibre, de com s’havia gestat el projecte i de la revolució, també en l’àmbit de la política, que pot significar aquesta eina i també com pot acostar a tothom a col·laborar en la cosa pública. Els darrers casos de corrupció han ampliat l’animadversió general contra el col·lectiu dels polítics. L’Ernest Benach va destacar la importància de les eines 2.0 per a que els ciutadans recuperin la responsabilitat. Que tot millori o empitjori no és només responsabilitat dels polítics sinó de tots.

A més, vam poder compartir l’estona amb els amics Cuinetes de la Pometa, la Nuni i en Miquel. Ja que ell no ho diu mai ho diem nosaltres: és un dels protagonistes del món 2.0 català. En Miquel és un dels molts membres d’aquesta Nació Digital que, utilitzant un dels subtítols del llibre, ha transformat el jo en nosaltres.

Si teniu interès sobre totes les coses que es van dir ahir, que són moltes i importants, podeu fer-ho en el vídeo que Vilaweb ens ofereix de tot l’acte.

Nosaltres volem concloure aquesta crònica amb una sensació. Ahir ens vam sentir pioners. Doncs sí, això és el que som. Tots nosaltres, els blocs que formem part d’aquest petit espai virtual de sensacions gustatives. Entre tots estem bastint un món nou. Perquè, tal com diu l’Ernest Benach a la plana 57 del llibre: “a la xarxa no és més important qui té un càrrec orgànic pel fet de tenir-lo sinó qui és referència a internet per presència continuada, per qualitat de les aportacions, per rigor, per interactivitat. És el camí que ens marca la meritocràcia, l’organització basada en l’habilitat, el mèrit o el talent“.

Amb l’Ernest Benach ens uneixen moltes complicitats i coincidències. N’hi ha una que hem conegut gràcies al llibre. Cada capítol té una il·lustració musical que segons criteri de l’autor el complementa. Els vermells tenen clar els acords que han de concloure aquest post.

Primum manducare deinde philosophare

La cuina vermella — Mon, 15 Feb 2010 18:40:12 +0000

Tot i que no n’hem tret l’aigua clara sobre si aquest proverbi llatí és atribuïble a Aristòtil o a Hobbes ha esdevingut triat, per raons obvies, com a lema dels vermells i per fer de puntada de l’escot del nostre vestit nou.

També coincideix l’estrena d’aquesta nova interfície amb el segon aniversari de La cuina vermella. Els lectors habituals, desprès de dos anys, ja sabreu que anem per la vida amb la sinceritat per ensenya i que dir-vos que és un privilegi, una necessitat, un premi i un plaer compartir coneixements i diàleg amb vosaltres ens surt del fons del cor. Sense por de caure en el tòpic, utilitzar aquesta eina de relació humana ha estat la millor pensada d’aquesta parella de somiatruites vermells, exceptuant el dia que vam decidir agafar-nos de la mà per fer camí junts.

A moltes sobretaules vermelles hem filosofat sobre el món dels blocs i sempre en destaquem la gran quantitat de bons amics que hi hem trobat. Alguns d’ells ja formen part de la nostra vida ja que, com diuen a casa, “si és de vida, és bona persona”. Aquest aforisme ha esdevingut categoria gràcies al que hem experimentat empíricament amb la xarxa de sabors i somnis que compartim amb tots vosaltres.

Gràcies a tots per ser a l’altra banda del router, per donar-nos forces amb els vostres comentaris i amistat. A en Miquel Labòria per la seva paciència, professionalitat, sentit crític, eficàcia, eficiència i per les hores de son i família que ens ha ofert amb un somriure als llavis. A en Xavier Clavijo per buscar temps, escapçant-lo del seu personal, per dedicar-lo al nostre nou bloc per crear aquest disseny meravellós. Aquest vermell que tecleja les entrades també vol donar les gràcies a la vermella perquè m’ha ensenyat que els principis que acompanyen l’èxit de qualsevol projecte són el treball, la disciplina, el respecte, la constància, l’esperit de lluita i l’esforç.

En fi, us deixem, si teniu cinc minuts, com diria un dels nostres amics, el més gran dels badalonins, amb el vídeo de celebració de la nostra travessa 2.0.

Gràcies a tots.

La càpsula del temps

La cuina vermella — Mon, 30 Nov 2009 22:10:00 +0000

En un extrem de la vida làctia hi havia un discret estel. Al voltant d’ell hi giraven set planetes, en un d’ells, blau i fràgil, hi va esdevenir un miracle: la vida basada en el carboni. Durant uns instants de la llarga vida de l’univers, un d’aquests complexos basats en aquest element va començar a fer-se preguntes. La seva dèria més recurrent fou el pas del temps. Passat, present i futur ocupaven bona part de la sorprenent habilitat d’aquesta part de la vida al planeta.

Un dia, un grup d’aquests éssers, anomenats humans van decidir crear una càpsula del temps per introduir-hi dins especulacions, somnis, desitjos i prospectives de com seria un indret del planeta anomenat Barcelona passats 150 anys.

Algú va convidar a aquesta càpsula temporal especulativa a dos humans optimistes de Mollet del Vallès, just al costat de Barcelona. A part de la comuna facècia sobre el pas del temps, ells en tenien un altre. Passaven les seves hores lleure compartint coneixements sobre com fruïen de la vida al voltant d’una taula, alimentant els seus cossos de carboni amb imaginatives i belles reaccions químiques, mentrestant compartien inquietuds i amistat amb tots els que volien asseure’s amb ells.

El vermell, el color de la vida era la seva ensenya, optimistes de mena van desitjar un món millor i una gran Barcelona lliure, justa, bonica i sàvia. Van voler assegurar que, si en algun moment es perdia el seny, salvar el més vermell dels vegetals vermells, els tomàquets.

Al bell mig del pati de casa van desar-hi la seva particular càpsula del temps. Les millors llavors de tomàquet van ser enterrades en la referència geogràfica latitud 41º 32′ 29.436”(N) i longitud 2º 12′ 55.1988” (E). Així les generacions del futur quedaren protegides de la pèrdua d’aquest patrimoni del sabor.

També van afegir la portada del diari del dia que la van enterrar, una carta manuscrita i un memory stick amb la seva música preferida.

Així doncs, solemnement els vermells van enterrar la seva càpsula, feliços i esperançats d’haver procurat per la subsistència del pa amb tomàquet dels barcelonins d’aquí 150 anys.

Viatge a la ciutat dels àngels

La cuina vermella — Fri, 02 Oct 2009 15:20:00 +0000

Anem aprop a buscar quelcom que és molt lluny. El camí més llarg i difícil l’hem fet gràcies un munt d’àngels que ens han portat fins aquí.

Només ens queden uns minuts fins, ves per on, l’edifici “El sucre”… serà una premonició?

Tota la tarda que ens ve els versos d’aquesta cançó al cap: me siento hoy como un halcón herido por los flechas de la incertidumbre.

Gràcies àngels per portar-nos a la vostra ciutat.

Una finestra al mar

La cuina vermella — Fri, 18 Sep 2009 18:49:00 +0000

Quan deixes a un costat la badia de Roses res pronostica el que trobaràs. T’enfiles per una carretera que s’entortolliga a la península del cap de Creus com una serp arrossegant-se pel camp de batalla que ha deixat el mític combat entre la Mediterrània i el Pirineu. A dreta i esquerra bancals de pedra seca dibuixen isòbares sobre muntanyes de pedra erma. Al final, el premi, una acollidora badia i un poble de color blanc. Els teus ulls diuen que ets molt lluny. La teva ànima que ha arribat on sempre ha volgut estar.

Passejar-nos per Cadaqués uns dies, ha posat el parèntesi adequat per que els vermells tornem amb les veles inflades per la tramuntana i disposats a conquerir el regne dels sabors i les textures, plens d’idees.

Dimecres, uns glops de vi blanc i unes croquetes de tonyina posaven la catifa d’autoritats a les mandonguilles amb sípia de Ca la Paquita, alhora, contemplant relaxats el blau d’El Port de la Selva. En la dolça espera, poc ens esperàvem la sorpresa que trobaríem en arribar a Mollet.

Gràcies als vostres vots som finalistes dels Premis Blocs Catalunya del any 2009 i us fem la més afectuosa reverència per la vostra ajuda.

Se’ns acaben els adjectius per destacar la vostra paciència, generositat i fidelitat envers aquest parell de vermells enamorats del mar. Amics: moltes gràcies. Per tots vosaltres aquesta cançó.

Us volem mostrar, els altres 9 finalistes dins la categoria de blocs personals, són aquests:

Cronovies

Graellsbloc

In varietate concordia

Des de la terra del paper

Des d’on neixen tots els somnis

For those about to cook, we salute you

La cuina vermella — Fri, 04 Sep 2009 19:55:00 +0000

Cent mil son molta gent. Tanta gent com mataronins gaudeixen de la seva ciutat, com aficionats al Nou Camp en un Barça-Madrid o com déus han estat adorats en aquest planeta.

Potser pels números que es belluguen a Internet, cent mil visites són irrisòries però per aquests cuiners vermells, que transmeten les seves dèries, descobriments, experiments i il·lusions en això del menjar, beure i viure és un nombre, com diria el mestre Adrià, màgic.

Estem totalment estupefactes per haver arribat a aquesta xifra. D’optimistes en som un munt a ca’ls vermells però, quan al febrer del 2008 vam obrir La Cuina Vermella, ni en somnis esperàvem aconseguir aquesta resposta. Volem dedicar-vos a tots vosaltres aquesta entrada i regalar-vos aquest “temazo” que, ves per on, s’anomena “Estupefacte”. La tria voldria explicar-la el que habitualment redacta els posts.

Per una banda si sabéssim tocar música, avui, plens d’energia i entusiasme, triaríem tocar-vos aquesta peça. Per l’altre, el vespre d’aquest concert inoblidable a Donington Park, l’agost de 1991 hi havia cent mil espectadors. A més a més, el text és com la caixa rítmica d’un bloc i com que per més inri soc calb i el que remena i renta cassoles: at drums: Kike! La guitarra solista la tocaria la Txell, per què és la virtuosa, la que va amunt i avall visitant blocs sense descans, l’artífex de les fotos i del seu estilisme, la que te la inquietud de que aquesta finestra sigui bonica, original, sense cap interlineat ni espai innecessari, per tots aquests pastissos increïbles que fa en els que merament li faig de comparsa i de tastador i per que, amics, m’és l’ànima d’aquesta finestra al món. La reconeixereu, va disfressada de col·legial anglès, com no de color vermell.

Ah si! la música triada no és apta per cardíacs i us farà saltar de la cadira. No prengueu mal.

Gràcies a tots, sou fantàstics i cadascun únic i especial per nosaltres. La vostra estimació és tant potent que, ara fa una estona, aplanant la massa de la pizza del divendres aquesta s’ha materialitzat. I és que sou màgics…

Per acabar, un dia com avui, tant especial per nosaltres, hem decidit vestir-nos de gala amb el nou logotip de La cuina vermella que ha dissenyat el nostre amic Xavier Clavijo, el més gran, entre els grans. Gràcies Xavi.

Esperem que us agradi tan com a nosaltres!

Primer aniversari

La cuina vermella — Sun, 15 Feb 2009 16:01:00 +0000

Ara fa un any, un vespre de diumenge com el d’avui, amb més voluntat que encert, obrirem aquesta finestra vermella a la cuina de casa. La pensada no podia ser més encertada i, la feina que ens porta, es veu corresposta amb un munt de satisfaccions.

El millor de tot: totes aquelles persones que, com ara mateix, miren, sempre que hi ha novetats, dins d’aquest obrador de menges, dèries, anhels i optimisme.

Per tots vosaltres, aquest sentit homenatge.

I el guanyador del sorteig és…

La cuina vermella — Wed, 07 Jan 2009 10:10:00 +0000

100 entrades, 1 any en 1 post i 1 sorteig per celebrar-ho

La cuina vermella — Mon, 05 Jan 2009 16:45:00 +0000

No us negarem que aquest moment ha estat molt esperat per nosaltres. Portem molts dies donant-li voltes per a que fos molt especial. El projecte La cuina vermella, començat com aquell qui no vol la cosa, ara ocupa un lloc de preferència en la nostra vida i es mereix tota la nostra atenció.

La nostra finestra al món ens ha portat moltes satisfaccions. El més important és el munt d’amics, coneguts, saludats i anònims que la iniciativa vermella ens ha regalat.

Per tant, l’entrada d’avui la dediquem a tots el que perdeu una estoneta per mirar-vos aquest grapat de receptes, imatges, pensaments i sentiments que cuinem, sempre que podem, amb molta cura i il·lusió.

MOLTES GRÀCIES!

Dit això, explicar-vos que l’entrada 100 consta de tres parts:

La primera; una recepta molt especial, com sabeu un dels neguits que hem tractat a la Cuina Vermella en varies ocasions és la recerca del gust dels croissants d’abans. Una ocasió com el post número 100 es mereix el repte de fer-los al nostre obrador. El resultat, guiats pel millor pastisser del món Pierre Hermé, ha estat, tot i l’ensopegada de la sal i el sucre, un èxit. Les fotos parlen per si mateixes i estan a l’alçada del resultat.

Croissants Pierre Hermé

Ingredients per a unes 16 unitats,

510 gr. de farina de força
35 gr. de mantega (més 190 gr. per fer els plecs de la massa)
12 gr. de sal
75 gr. de sucre
15 gr. de llet en pols
12’5 gr. de llevat de Paris
100 gr. d’aigua freda
100 gr. de llet fredaPreparació,

Tamissar la farina amb la llet en pols i fer-ne un volcà sobre el marbre. Disoldre el llevat en l’aigua freda. Dins del cràter incorporar els líquids, el sucre, la sal i la mantega fosa. Amassar-ho poc. Quan la massa ja no s’enganxi als dits, aplanar-la, embolicar-la amb paper film i guardar-la al congelador durant 3 hores per evitar la fermentació. Passat aquest temps, desar-la a la nevera fins l’endemà.

Al dia següent, estendre la massa i repartir la mantega sobre 2/3 de la massa. Donar-li dues voltes senzilles i deixar a la nevera. Dues hores després, tornar a donar dues voltes senzilles. Estirar i tallar en triangles de 18 cm. d’alçada i 11 de base, després d’aquestes operacions enrotllar inmediatament en forma de croissant, pintar amb ou batut i enfornar a 180 graus fins que estiguin ben daurats.

La segona part, dir-vos que, gràcies a vosaltres, quasi bé estem a punt de situar-nos entre els vint primers classificats del concurs 1 año en 1 post. Si ens ajudeu, una mica més, creiem que ho aconseguirem.

Ja sabeu com va, entreu en aquest enllaç http://lacuinavermella.blogspot.com/2008/12/dos-mil-vuit-en-tres-cents-seixanta.html i voteu (fent click allà on posa Votar) el nostre post!

I, per últim, el sorteig!!

SORTEIG DEL POST 100 DE LA CUINA VERMELLA!

Sortegem un sopar per a dues persones a La cuina vermella (sí, sí ho heu entés bé). Com que per raons obvies no podem convidar-vos a sopar a tots com seria el nostre íntim desig sortegem entre tots els que ens deixeu un comentari en aquesta entrada un sopar a la nostra cuina.

Esperem que us faci tanta il·lusió com a nosaltres.

Teniu temps fins les 24hores del dia 6 de gener de 2009, que serà quan durem a terme el sorteig. Evidentment, si el guanyador, per les raons que sigui, no pot venir a sopar li farem arribar, visqui allà on visqui, envasat amb totes les garanties i preparat per escalfar i servir.

Amics, le jeux sont fait!

‘Espera el millor i prepara’t pel pitjor…’

La cuina vermella — Wed, 19 Nov 2008 22:42:00 +0000

Així ens hem prepara’t durant aquests dies d’incertesa. Com que escriure no se’m dóna bé us vull transcriure una petita reflexió, en forma de relat, sobre la vida de l’uruguaià Benedetti.

El miedo

No se juega con el miedo porqué el miedo puede ser un arma de defensa propia, una forma inocente o culpable de coraje. El miedo nos abre los ojos y nos cierra los puños y nos mete en el riesgo desaprensivamente. Andamos por el mundo con el miedo acuestas como si fuera un pudor obligatorio o en su defecto una variante del fracaso. Tal vez sea el mandamiento o quizás el mandamiento de alguna desconocida ley, de un dios cualquiera. Por las dudas, una buena formula contra el miedo puede ser la que dejó escrita el bueno de Pessoa: “espera lo mejor y prepárate para lo peor”.

“Vivir adrede”, Mario Benedetti, Editorial Alfaguara, 2007

El millor heu estat tots vosaltres. Gràcies per fer-ho fàcil.

Odissea 2008

La cuina vermella — Sun, 16 Nov 2008 15:04:00 +0000

Posar-se en mans dels metges és la versió moderna de fer-ho en les dels bruixots de la tribu, que feien les seves danses i oracions incomprensibles invocant una força primigènia a la qual només ells tenien accés. El que passa es que ara s’embolcallen d’un aspecte higiènic, d’estris plàstics en forma de vies, tubets, sondes i de llum de fluorescent,on abans hi havia amulets, plomalls, collarets, cabanes ombrívoles i llars de foc amb marmites barbotejants. Ara, l’aspecte que te tot plegat sembla sortir de la pel·lícula d’en Kubrick Odissea 2001 i, tal com em passa amb aquesta obra mestra, em fascina molt però l’entenc poc.

Tot hi això, les qüestions de traumatologia, al tenir un component mecànic haurien de ser més entenedores. Encara que, ara que hi penso, quan el meu mecànic m’explica que una vàlvula està pitjada tot i que es pensava que era un problema d’injecció electrònica més que de reglatge, la meva capacitat d’entendre exactament el que ha passat és més aviat minsa. La qüestió es que la reparació de la màquina humana te les punyeteres conseqüències de no estar fets de metall. La matèria orgànica te una capriciosa manera de reparar-se que produeix dolor i incomoditats. Gran diferència amb les màquines que, sortides del taller, estan que vessen potència i, allà on fallaven, el metall brilla perfectament lubricat.

Doncs, així estem, esperant que la biologia humana faci el seu camí. En aquest post no hi ha referències gastronòmiques, no per falta de ganes, si no per absència d’estímuls. Entre la dieta gastroprotectora d’un i el menú de vuit euros amb deu de l’altre, només en puc destacar la xapata amb tomàquet i tall arrebossat que els pares de la Txell van portar-me ahir per sopar.

Ens queda només doncs agrair-vos la vostra pregaria col·lectiva que va tenir l’efecte desitjat (vosaltres si que sou uns xamans!) i que, si tot va com fins ara, a partir de dimecres la Cuina Vermella començarà una dieta reconstituent de cos i ànima, digne del esperit fundacional d’aquest bloc i de la que en sereu testimonis. Estigueu atents.

Gràcies per tots els missatges de suport que ens heu fet arribar i per ser tant fantàstics. En nom meu i de la nova Escarlata O’Hara (per la cotilla i lo guapíssima que és, que coi!) aquest regal sonor: ja som aquí de nou!

Optimisme

La cuina vermella — Sun, 09 Nov 2008 20:15:00 +0000

Els talents son les capacitats innates que conformen el valor d’una persona, més enllà de les que amb més o menys esforç aprens durant el teu pas per aquesta carrera d’obstacles anomenada vida. Hi ha qualitats doncs, amb les quals partim d’entrada en el sarró del jo. No gens menys al talent també se l’anomena do, ratificant així la llengua l’essència del mot.

L’optimisme és un d’aquests talents innats que compartim a la cuina vermella i del que n’estem més orgullosos. És un do molt valuós ja que et permet encarar les proves de la vida amb esperit positiu sense dubtar ni un moment del desenllaç favorable de qualsevol entrebanc.

La recepta d’aquest post és una demostració irrefutable de que el nostre subconscient, optimista de mena, ha triat una recepta idònia per a el moment vital en el que ens trobem. Així, de la mà del inconscient, dins d’un llibret de petita mida però grans resultats vam triar uns muffins de taronja i ametlla. La taronja te el color del optimisme i l’ametlla, un dels símbols més antics de protecció divina.

En fi, fer-li una mossegada a aquests pastissets m’ha posat entre místic i optimista i, poso a l’ametlla mística del Pantocràtor de Taüll per testimoni, que no he pres res més!

Una mica de música mestre!

Deliciosos muffins de taronja i ametlla

Ingredients per a unes 12 unitats,
12 cullerades de mantega fosa
170 gr. de sucre
170 gr. de farina
2 ous lleugerament batuts
50 gr. d’ametlla mòlta
2 taronges, necessitarem el suc i la ratlladura de les seves pells

Per a la cobertura,
1 taronja
50 gr. de sucre
Ametlla filetejada per decorar

Preparació,
Preescalfar el forn a 180 graus.
Desfer la mantega. Un cop desfeta barrejar-la amb el sucre fins ha obtenir una mescla lleugera i esponjosa.
A part batre lleugerament els ous, incorporar-hi la farina, l’ametlla, la ratlladura de taronja; un cop mesclat, agregar-ho a la barreja de mantega i sucre (barrejar-ho amb un estri metàl•lic). Incorporar el suc de les dues taronges i barrejar-ho una mica més. Queda una massa força líquida!
Repartir la massa en els motlles de paper, o en un motlle metàl•lic d’aquells de magdalenes.
Enfornar-los de 20-25 minuts, o fins que estiguin daurats.
Mentrestant cal preparar la cobertura. Tallar o ratllar la pell de la taronja i esprémer-la . Posar la pell, el suc i el sucre en una paella escalar-lo fins que el sucre s’hagi dissolt. Després, cal deixar que bulli a foc lent durant uns 5 minuts.
Quan els muffins estiguin llestos, punxar-los amb una broqueta per tota la superfície. Banyar-los amb el xarop de taronja calent per sobre i la pell de taronja, i també l’ametlla. Deixar-los refredar.

Com que ens han agradat tantíssim, n’hem fet durant dos dies. En la primera tanda no teníem ametlla filetejada i els varem decorar amb ametlla mòlta. Durant la segona tanda, ja disposàrem d’ametlla filetejada i a la farina, vam incorporar-hi un pols de llevat!

De debó, feu-los, són extraodinariament boníssims!

Recepta extreta del llibre: Para hoy Muffins y otros pastelitos. Editorial Parragon.