A vegades es mostra clarament en un rostre o en un paisatge. A vegades, tímida i fràgil, habita en la sinceritat d’un gest, en una paraula de suport, en l’acord d’una guitarra, en el vellut d’una veu, en el vent jugant amb uns cabells, en un brot tendre, en l’aroma del rostoll, en un somriure innocent, en una combinació cromàtica, en el sol de la tarda Il·luminat un racó de la casa, en unes llàgrimes d’emoció, en una butaca al seu lloc. A estones és fugaç i d’altres majestuosament permanent, a voltes barroca, a voltes minimalista. Així és la bellesa, amb tantes formes com a ulls que la miren.
Fa uns pocs dies vam rebre un bell gest del magnífic bloc Kireei -que en llengua japonesa significa catàleg de coses belles- que recerca en la xarxa aquest intangible capriciós i estimulant. Generosament, van incloure a La cuina vermella en la seva tria de carícies pels sentits. Ha estat un afalag tant especial que volem compartir-lo amb vosaltres.
Casualment, o potser per que res no passa sense motiu, la tria de la preparació del Vieux garçon (seguiment aquí i aquí) han estat les cireres, la més coqueta de les fruites, vermelles com nosaltres i belles i delicioses com Kireei.
Per acabar un regal musical pels amics d’aquest bloc amb un petó i una abraçada dels vermells.
