La cuina vermella » on participem?

16a. Fira de Formatges Artesans dels Pirineus

La cuina vermella — Mon, 18 Oct 2010 20:59:01 +0000

En altres ocasions hem manifestat la nostra admiració per França i de com el fet gastronòmic forma part de la seva identitat.

Seguint aquesta màxima, fa una pila d’anys, els formatgers francesos van concebre una campanya publicitària en que es ventaven de tenir un formatge per cada dia de l’any. Aleshores, el nostre país semblava tenir només un formatge per cada estació de l’any. Les denominacions de fresc, sec, semi-sec i tendre posàven de manifest el nostre desert cultural en la producció i el consum de formatge.

El que ha passat al nostre país en l’àmbit gastronòmic els darrers vint anys és un miracle. Com si un equip de futbol d’escola rural arribés a jugar la Champions League. Sense recursos, però armats d’amor, emoció, voluntat, entusiasme i tenacitat, un munt de gent normal ens han plantat a jugar entre els grans, sense complexos. Els productors de formatges d’autor no han estat aliens a aquesta ascensió meteòrica i avui ens ofereixen una qualitat altíssima.

El dissabte, a la 16a. Fira de Formatges Artesans dels Pirineus, sota el paraigues de la Fira més antiga de la península, la de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell, vam tenir l’oportunitat de tastar-ne una part, limitada a aquesta localització geogràfica.

Un dels actes de la Fira és el concurs on cinquanta afortunats vam tenir l’oportunitat d’atorgar 3 premis en les següents categories: Formatges de tupí, de vaca, d’ovella, de cabra quallada àcida, de cabra quallada enzimàtica i de formatges frescos i, per últim els formatges singulars.

Cada categoria tenia el seu grup de jurats triats per l’organització, que capitanejada pel gastrònom Pep Palau, de tal forma que van barrejar professionals del formatge, cuiners, comerciants i gourmets.

Descriure-us tot el que vam tastar aquell matí, entra en conflicte en la mida que un post ha de tenir. Per tant i, només per aquesta auto imposició d’estil, us destacarem un dels formatges: El Serrat Gros. Primer premi dels de llet de cabra quallada àcida i guanyador de la medalla de bronze del World Cheese Awards de l’any passat.

El seus aromes cítrics i la seva untuositat ens ha captivat per sempre més. Tot i que anem passats de caràcters, amb i sense espais, no volem deixar passar el regal més gran que ens van fer convidant-nos a l’esdeveniment. És va acomplir la màxima vermella de que és símptoma de ser bona gent estimar l’acte de menjar. Vam conèixer un munt de persones d’aquesta categoria. Aprenguerem tantes coses que des d’aquí els hi brindem la nostra amistat incodicional.

Manteniu-vos atents a aquesta finestra, en sentireu a parlar de molts d’ells.

En el País de les finestres obertes

La cuina vermella — Sun, 03 Oct 2010 14:07:49 +0000

Hi havia una vegada, ara fa molt de temps, els vermells vivien en el País de les finestres tancades. La vermella volia sorprendre el paladar del vermell amb una cassoleta d’arròs amb llet, generosament empolvorada de canyella en pols, l’espècie de l’amor. Per esbrinar-ne els secrets de la recepta, va interrogar a un oracle anomenat Google, que li va mostrar un univers de finestres obertes. Darrera de cadascuna d’elles, hi havia persones que com la vermella, buscaven la felicitat dels altres a través dels sabors, compartint secrets i habilitats amb una generositat inusual.

Els vermells van quedar fascinats i van treure el nas tímidament per aquest món de sensacions. I van aprendre a cuinar i, sobretot, que compartir i cooperar era la única recompensa que buscaven els habitants del País de les finestres obertes.

I així va ser com van obrir la seva pròpia finestra en aquest univers on tothom és benvingut. Van mostrar-hi tot el que van aprendre dels seus nous amics, de la seva família, dels cuiners i cuineres que van conèixer, dels llibres que llegien i dels músics que il·luminaven el seu camí.

El divendres des de la ciutat dels blocs van il·luminar amb un focus, una estona, la seva finestra vermella. Ells van riure i s’emocionaren. Estaven molt contents, no per ser escollits els millors, sinó perquè al il·luminar la seva finestra, el focus va il·luminar tot el món de les finestres obertes, plenes de bona gent.

Aquí teniu el discurs:

Bon vespre món mundial! Estem molt contents i us volem donar les gràcies.

Volem donar les gràcies a l’equip humà d’STIC.CAT per la seva tasca i per haver instituït aquest premi i, com no, al jurat per haver-nos escollit com a guanyadors.

Als nostres lectors, als seguidors dels Facebook i als companys piuladors que ens van permetre arribar a finalistes.

A tota la gastroesfera catalana de la cada dia aprenem cuina i entusiasme per la vida, i per regalar-nos diàriament el seu coneixement, atenció i amistat.

Als meus pares, que m’han educat el paladar i m’han ensenyat el significat del verb compartir, indispensable en un blog.

A dos amics. A en Miquel Labòria per donar-li cos a La cuina vermella i a en Xavi Clavijo per donar-li encara més color.

A la important decisió que vam pendre un dia de viure sense televisió ni sofà.

A la crisi, que ens va barrar el pas per anar de restaurants i ens va fer muntar-lo en el menjador de casa.

A la estimada cuinera Mireia Carbó que ens va fer entendre que la cuina era un misteri al nostre abast.

A l’autora del primer comentari, la Gemma del bloc de La cuina de casa, que va regalar-nos el moment més feliç del blocaire novell.

A tota la bona gent que hem conegut a través de la xarxa amb la que, desprès de compartir interessos, ara compartim vida i amistat.

A tots els paradistes dels Mercats Municipals que intenten servir els millors productes, als forners que encara treballen les masses, a pagesos, pescadors i ramaders, a la gent de la vinya i del vi del País.

A la gent del Convivium d’Slow food del Vallès Oriental. Sobretot a la Marina Duñach per obrir-nos el seu cor i regalar-nos la seva saviesa, al Pep Salsetes pel seu mestratge i a en Carlo Petrini que ens ha ensenyat que la gastronomía és la ciència que estudia la felicitat.

A la nostra llengua que ens permet comunicar-nos cada dia i compartir coneixement amb gent d’aquí, d’allà i de tot arreu.

Al nostre Mac, a Spotfy, a Flickr i totes les eines que ens permeten ser més lliures, i vaja a tot el món mundial. Gràcies!

Per tots vosaltres, i amb la certesa i el remordiment de potser haver-nos oblidat algú, us dediquem aquesta cançó. Sou la nostra riquesa.

Gràcies a la Nuni i en Miquel, per acompanyar-nos en aquest dia tan feliç i gravar el vídeo.

Ernest Benach #Política 2.0

La cuina vermella — Wed, 10 Mar 2010 22:50:27 +0000

Ahir vam tenir el privilegi de participar i fruir de la presentació del llibre del President del Parlament de Catalunya Ernest Benach #Política 2.0, a l’hotel Me de Barcelona.

El President Benach ens va demanar que representéssim el món 2.0 de cuina i gastronomia en el vídeobloc que engegava la presentació del llibre, en que persones de diferents àmbits de la catosfera responíem la pregunta: Com ha canviat les vostres vides el món 2.0?

L’acte va ser conduit per l’Òscar Dalmau que va fer greixar i donar ritme a una nit que barrejava presència humana i virtual. Com bé va dir l’Òscar era la primera vegada que estàvem a un acte en el que no tan sols no es feia desconnectar els mòbils, sinó que partidaris de la Blackberry i del iPhone amplificaven per la xarxa, via Twitter i Facebook, el que allà s’estava cuinant.

La presentació del llibre la va fer en Màrius Serra que amb el seu domini de la llengua ens va deixar a tots embadalits pel contingut i sobretot pel continent; el català. Una petita llengua que tot i les dificultats de no tenir un estat al darrera s’ha fet un lloc a aquest espai de llibertat que és internet.

Desprès el President va parlar de les motivacions del llibre, de com s’havia gestat el projecte i de la revolució, també en l’àmbit de la política, que pot significar aquesta eina i també com pot acostar a tothom a col·laborar en la cosa pública. Els darrers casos de corrupció han ampliat l’animadversió general contra el col·lectiu dels polítics. L’Ernest Benach va destacar la importància de les eines 2.0 per a que els ciutadans recuperin la responsabilitat. Que tot millori o empitjori no és només responsabilitat dels polítics sinó de tots.

A més, vam poder compartir l’estona amb els amics Cuinetes de la Pometa, la Nuni i en Miquel. Ja que ell no ho diu mai ho diem nosaltres: és un dels protagonistes del món 2.0 català. En Miquel és un dels molts membres d’aquesta Nació Digital que, utilitzant un dels subtítols del llibre, ha transformat el jo en nosaltres.

Si teniu interès sobre totes les coses que es van dir ahir, que són moltes i importants, podeu fer-ho en el vídeo que Vilaweb ens ofereix de tot l’acte.

Nosaltres volem concloure aquesta crònica amb una sensació. Ahir ens vam sentir pioners. Doncs sí, això és el que som. Tots nosaltres, els blocs que formem part d’aquest petit espai virtual de sensacions gustatives. Entre tots estem bastint un món nou. Perquè, tal com diu l’Ernest Benach a la plana 57 del llibre: “a la xarxa no és més important qui té un càrrec orgànic pel fet de tenir-lo sinó qui és referència a internet per presència continuada, per qualitat de les aportacions, per rigor, per interactivitat. És el camí que ens marca la meritocràcia, l’organització basada en l’habilitat, el mèrit o el talent“.

Amb l’Ernest Benach ens uneixen moltes complicitats i coincidències. N’hi ha una que hem conegut gràcies al llibre. Cada capítol té una il·lustració musical que segons criteri de l’autor el complementa. Els vermells tenen clar els acords que han de concloure aquest post.

Bento

La cuina vermella — Tue, 22 Sep 2009 07:57:00 +0000

Una de les costums que ha revifat la crisi al nostre país és la carmanyola. Cada vegada és més habitual que en els llocs de feina hi hagi un espai amb una taula, una nevera i un microones on els treballadors puguin menjar el dinar que s’han portat des de casa. Aprofitant l’esdeveniment mensual del bloc Hecho en mi cocina amb la proposta de la Núria, aquesta vegada amb el tema cuina asiàtica, hem aprofitat per endinsar-nos en la versió japonesa de la carmanyola: el bento. Com és habitual al Japó, l’agermanament entre el refinament més exquisit i el gust pel detall amb un toc kitsch, es presenten en qualsevol manifestació cultural.

El bento seria doncs un paquet o caixa de menjar preparat per menjar fora de casa, composat per varies racions individuals d’aliments diferents, embolicat tot plegat en una tela anomenada furoshiki que fa d’estovalles. Constaria tradicionalment d’arròs, peix i verdures, seguint els canons de l’alimentació del país del sol ixent. Tradicionalment s’utilitzen unes caixes de fusta lacada, però nosaltres ens hem inclinat per les de polipropilè i pel que podria ser un bento per emportar a l’escola preparat amorosament per una mare japonesa, que ho te poca feina o unes mans molt ràpides.

めしあがれ！(Bon profit!)

1. Broquetes de sashimi de lluçet amb fulla d’espinacs

Netejar bé el lluçet de pell i espines, fer-ne dues supremes, tallar-les per la meitat.Punxar les mitges supremes juntament amb una fulla d’espinacs en una broqueta.

2. Rotllet vegetal

Necessitem unes hòsties de pasta d’arròs, una truita a la francesa ben fina (com si fos un crepe), pastanagues i mongeta tendra baby. Pelar i tallar a tiretes fines la pastanaga i coure-les al vapor al dente. En la mateixa aigua coure les mongetes per aconseguir la mateixa textura. Reservar les verdures. Posar a remullar els fulls de paper d’arròs fins que s’estovin, assecar-los, al damunt posar-hi la truita, i les verdures. Fer-ne un caneló i tallar-ne rodanxes a la mida del bento.

3. Crudités

Tallar uns quants tomàquets cicerols i barrejar unes panotxes petites i confitades en vinagre.

4. Rams de Soja

Brins de soja lligats amb una branca de porradell.

5. Arròs fantasia a la japonesa

Hem trobat unes bossetes d’arròs de la marca Blue Dragon i els hem cuit tal i com indicava la capsa. Recordar que cal afegir el vinagre d’arròs de sushi i deixar refredar. Un cop fred, i com que és un arròs molt glutinós permet fer-ne una massa compacte. Hem agafat un motlle de galetes en forma de rostre i l’hem decorat amb una pastanaga i alga nori.

6. Amanida de tardor

Netejar un grapat de bolets, nosaltres hem triat un grapat de camagrocs, escaldar-los i deixar-los temperar. Un cop freds, barrejar-los amb ruca i uns cicerols tallats menuts.

7. Gelatina de gerds

Aquest cop, gelatina Royal, la de tota la vida i l’hem decorat amb unes figures de massapà.

8. Galetes

Unes quantes galetes, les nostres unes teules d’ametlla, per acabar l’àpat d’una manera ben dolça.

Per amanir, salsa de soja amb Wasabi

Kapse de pollastre

La cuina vermella — Wed, 10 Jun 2009 12:59:00 +0000

Les cuines d’Orient son properes i llunyanes alhora. Aquesta zona del món és el bressol de la civilització i, tot i les barreres que ara imposen les diferències religioses i culturals, tenim un parentiu indiscutible. Aquesta evidència és incontestable i, encara, l’altra banda del nostre mar ens suggereix misteri i exotisme.

En la cuina d’aquesta àrea geogràfica, l’oli d’oliva conforma la Mediterrània gastronòmica i banya i uneix els productes de les ribes d’aquest espai de sabors. A casa nostra hem tingut el privilegi de poder conèixer i travar amistat amb un xef de Jordània, l’amic Al·là, que té el millor restaurant àrab i grec de Barcelona, l’Albarakah, del que ja n’hem parlat en un altre post . No us podeu perdre el seu exquisit falàfel i el seu gelat àrab de festucs.

Ell ens va ensenyar a preparar el kapse de pollastre, un plat present a tota la península aràbiga i amb diferències segons la zona. Per exemple, a Kuwait es prepara una part de l’arròs amb tomàquet i l’altre no, a Aràbia Saudita; sempre sense tomàquet ni pebre vermell i als Emirats Àrabs; imprescindible el safrà. La versió que us presentem és la iraniana i aprofitem per presentar-la al esdeveniment d’HEMC d’aquest mes i com homenatge al nostre amic jordà.

Kapse de pollastre

Ingredients per 4 persones,

400 gr. de pollastre dessossat (Tallat a daus o en farcellets lligats)

320 gr. d’arròs tipus basmati (l’iranià és excel·lent però difícil de trobar)

150 gr. de pebrot verd (tallat a quadrats de 2×2 cm.)

200 gr. de tomàquet madur (sense llavors ni pell, tallat a quadrats de 2×2 cm.)

150 gr. de pebrot vermell escalivat (tallat a quadrats de 2×2 cm.)

100 gr. de ceba (picada ben fina)

100 gr. de porro (picat ben fi)

1/2 litre de brou de pollastre

Pel brou de pollastre,

1 litre d’aigua

els ossos del dessossat

150 gr. de pastanaga (tallada a trossots petits i irregulars)

150 gr. de ceba (tallada a trossots petits i irregulars)

150 gr. de porro (tallat a trosos petits i irregulars)

100 gr. de pastanaga (tallats a cubs de 1×1 cm.)

1 cullerada rassa de pebre vermell dolç

Per l’adob del pollastre,

Fer-lo amb al menys sis hores d’antelació.

1 iogurt grec

1 cullerada sopera de pebre vermell dolç

1 cullerada sopera de vinagre de poma

oli d’oliva

sal i pebre

Per la salsa d’acompanyament,

100 gr. de concentrat de tomàquet (o salsa de tomàquet)

30 gr. de ceba (picada ben fina)

30 gr. de pastanaga (picada ben fina)

Una mica de salsa Harissa (la podeu trobar ara a molts supermercats)

Sal

Preparar l’adob del pollastre. Salpebrar el pollastre i barrejar-lo amb el vinagre, el iogurt i el pebre vermell. Posar en un atuell la barreja i fer-hi una fina capa d’oli d’oliva per evitar l’oxidació. Reservar a la nevera.

Preparar el brou. Posar una mica d’oli en una cassola baixa i enrossir els ossos. Afegir les verdures i una vegada estovades afegir l’aigua i bullir incorporant-hi aigua de tant en tant, al menys un parell d’hores. Colar i reservar.

En una paella grossa, preferiblement antiadherent, posar oli d’oliva i estovar la ceba i el porro . Quant aquestes verdures estiguin toves i translúcides afegir-hi la pastanaga. Una vegada estovada afegir-hi el pollastre i l’adob i saltejar lleugerament. Afegir primer el pebrot verd, saltejar. Després el tomàquet i saltejar. Afegir l’arròs i barrejar-ho tot plegat. Finalment el pebrot vermell escalivat i immediatament després el brou.

Portar a ebullició i després coure a foc suau uns quinze minuts.

Mentrestant preparar la salsa d’acompanyament barrejant els ingredients. Tenir cura amb la quantitat de harissa ja que és molt picant.

Ara una escena de Lawrence d’Aràbia de David Lean, una de les obres mestres del cinema, per crear una atmosfera adequada per una esquisidesa àrab.

Volem afegir aquesta nota per demanar-vos disculpes per no haver visitat els vostres blocs durant aquesta setmana ja que ens ha estat impossible. Hem preferit esborrar tots els blocs pendents de llegir al Reader que estava col·lapsat i partir de zero. Perdoneu-nos!

Portes i finestres

La cuina vermella — Sun, 31 May 2009 22:22:00 +0000

Els nostres ulls necessiten límits per gaudir. Sense enquadrar temps i espai som incapaços de captar la bellesa; allò que es infinit ens supera. Sense posar-li fronteres a la percepció som cecs i amnèsics.

Potser per això busquem els límits de marcs, fulls en blanc, visors de càmera, pantalles, pentagrames, portes i finestres per observar i narrar el que ens agrada i el que no. D’aquí la seducció de portes i finestres, no hi ha bellesa o lletjor, ni intimitat ni privacitat sense fronteres físiques.

Desprès de tancar dins d’una finestra el plaer d’una nit al Jardinet amb Els Manel , un te i un tros de bescuit amb glassa de llimona ens acarona el paladar. A fora un xàfec refresca aquesta tarda de primavera.

Bescuit amb glassa de llimona

Ingredients,

3 ous

230 gr de sucre

un polsim de sal

180 gr de farina passada pel sedàs

una culleradeta de llevat en pols

70 gr de mantega fosa

100 ml de crema de llet espessa

Pell ratllada de 2 llimones

Per la glassa

100 ml d’aigua

75 gr de sucre

50 ml de suc de llimona

Preparació,

Escalfar el forn a 160 graus. Batre els ous i afegir lentament el sucre, la sal, la farina i el llevat. Incorporar la mantega fosa a la barreja, i a continuació, la crema de llet i la ratlladura de les llimones. Posar la massa resultant en un motlle allargat, lleugerament untat amb mantega. Enfornar 45 minuts al centre del forn. Un cop cuit, deixar-lo refredar dins el motlle 15 minuts, passat el temps bolcar-lo en una reixeta metàl·lica.

Mentrestant preparar la glassa bullint l’aigua i el sucre a 140 graus, quan bulli afegir el suc de llimona. Bullir-ho 10 minuts més i retirar-ho del foc. Pintar el pastís amb la glassa.

Tonyines Isabel

La cuina vermella — Sat, 02 May 2009 21:44:00 +0000

Mai haguéssim pensat que ens convertiríem en això que els entesos en màrqueting anomenen prescriptors. Triats pel portal Bloguzz, fa uns dies rebérem a casa un assortiment d’una nova especialitat de la marca Isabel de la que no en teníem més referència que el simpàtic jingle publicitari que acaba “…hoy comemos con Isabel”. La nova gama són quatre especialitats de tonyina d’obrir i menjar. Sorpresos per haver estat triats per la marca, ja que en cap dels nostres posts hem donat mostres de ser partidaris de l’anomeada “cinquena gama” vàrem procedir al tast.

La tonyina es presenta en quatre especialitats: a la planxa, amb tomàquet, amb tomàquet i pebrot i amb salsa. De fet, per ser d’obrir i menjar el producte no està malament tot i que les diferències entre les tres salses son mínimes. De tota manera la carn de la tonyina, tant eixuta, perd la seva textura incomparable. En fi, si teniu pressa, es millor que un llom amb patates al bar rònec del costat de la feina i, si un dia no tenim temps de preparar-vos la carmanyola, és una opció.

Espirals de pasta fullada amb crema d’ametlles i canyella

La cuina vermella — Sun, 19 Apr 2009 21:35:00 +0000

L’espiral és una forma hipnòtica i ha esdevingut la meva representació gràfica de les complicades fórmules matemàtiques que han agermanat l’espai i el temps. Avui, quan la casa s’ha omplert del embriagador aroma de la canyella he anat a la cuina. La cuinera vermella disposava els espirals sobre la reixeta. Estirats, cruixents i amb la seva seductora flaira han posa’t en marxa els misteris de l’espai-temps .

Les meves neurones han obert un calaix d’imatges en blanc i negre i n’han tret del fons una sèrie que feien a la televisió, quan només tenia dos canals, dos colors i, el que més m’agradava, tenia una advertència en forma dos rombes. Aquesta delícia de canyella m’ha fet entendre per que en faig aquesta relació entre una forma geomètrica i les teories d’en Einstein: la sèrie “El túnel del tiempo “. La memòria te uns mecanismes ben curiosos; semblen també espirals.

Ara bé, misteriosament, la fotògrafa vermella al fer l’estilisme de l’imatge que acompanya aquesta entrada, ha triat un fòssil amb forma d’espiral i una branca de canyella. Al veure la foto final, l’interior de la branca també conté una espiral. Que me’n dieu? ostres… sabeu que em porten ara les neurones?: “tiroriro-tiroriro… benvinguts a la dimensió desconeguda… “

Espirals de pasta fullada amb crema d’ametlles i canyella

Adaptació lliure d’una recepta d’en Pierre Hermé

Ingredients,

2 làmines de pasta de full (rectangulars)

250 gr de mantega pomada

250 gr de sucre llustre

250 gr d’ametlla en pols

150 gr d’ous

25 gr de preparat en pols per a flams (Potax)

300 gr de crema pastissera

Canyella en pols

1 ou batut, per pintar les espirals abans d’enfornar

Preparació,

Per fer la crema d’ametlles, caldrà fer primer la crema pastissera, aquí teniu la recepta. Un cop refredada, ja es pot preparar la crema d’ametlles. Treballar la mantega pomada sense batre-la i afegir els ingredients (per l’ordre de la llista – la crema pastissera també-. Exceptuant la canyella que s’utilitza més endavant), un a un barrejant-los a velocitat lenta. Un cop feta, deixar-la a la nevera durant un dia per a que agafi la textura adequada.

Estendre les làmines de pasta de full amb el corró i afinar-les una mica. Disposar-hi la crema al damunt, a sobre empolvorar-ho molt bé amb la canyella. Enrotllar la pasta de full per la part més estreta, com si fos un braç de gitano. Guardar-lo al congelador durant una mitja hora. Passat el temps, tallar rondanxes d’uns 2 centímetres, disposar-les damunt de la safata de forn amb paper sulfuritzat (força separades, que creixen molt). Pintar-les amb ou batut. Enfornar-les fins que estiguin ben daurades, a 180 graus. Deixar-les refredar damunt d’una reixeta. Aconsellem menjar-les un cop fredes i no deixar-les massa temps, que si no s’estoven.

Amb aquesta recepta, participem a l’esdeveniment HEMC , que com tots sabeu, aquest mes l’amfitriona és la nostra Gemma .

Una temptació en forma de crema de poma

La cuina vermella — Fri, 13 Feb 2009 19:29:00 +0000

La poma té un lloc especial en el nostre imaginari. L’incomparable lluentor de la seva pell l’han fet l’encarnació de la temptació i d’allò que és prohibit.Potser és l’encaix perfecte a la mà humana o el so inconfusible al mossegar-la, prel·ludi d’un sucós esclat de sabors, que la fan conjugar a la perfecció amb la seva personalitat voluptuosa.

En honor al nostre nou company de redacció, en Mac, de cognom Poma, us presentem aquesta refrescant crema de poma, acompanyada d’un toc exòtic protagonitzat per l’exquisida nou de Macadàmia, una de les nostres temptacions predilectes.

Deixeu-vos temptar, el pecat paga la pena!Amb aquesta recepta participem a l’HEMC 30, dedicat a la poma.

Crema de poma amb Macadàmia caramelitzada

Ingredients,
2 pomes Golden
50 gr. de mantega
100 gr. de sucre
1 vaina de vainilla

Per caramelitzar les nous de Macadàmia,
nous de macadàmia
sucre
aigua

Preparació,
Pelar les pomes, tallar-les a quarts sense les granes. Posar-les en un recipient de plàstic amb el sucre i la mantega, tapar-ho i posar-ho al microoens a màxima potència durant 8 minuts.
Un cop passat aquest temps, escorreu-ne l’aigua. Afegir la polpa de la vainilla i triturar-ho. Reservar a la nevera.
Caramelitzar les macadàmies en un cassó amb aigua i sucre.Per muntar el plat, posar en un bol o tassa la crema, acompanyar-la d’una macadàmia caramelitzada, si es vol, ratllar una macadàmia sense caramelitzar i empolvorar-ho.

Cake de xocolata amb nous per a Swichters

La cuina vermella — Fri, 16 Jan 2009 23:14:00 +0000

Tot va començar amb un progressiu enrogiment de la pantalla d’en Benq, el nostre ordinador portàtil. Com que es pasava moltes hores a la Cuina Vermella vam concloure que es tractava d’una mena de mimetisme. Els dies passàren i el que semblava una funció cameleònica va resultar ser una malaltia irreversible. La pantalla va patir una embòlia i allà on ens mostrava l’hedonista món gastroblocaire, una foscor absoluta ens aïllava sense remei.

Així va ser com el 8 de gener ens quedàrem sense contacte. L’endemà vam anar a comprar un nou company de viatge. Ens passejàrem embadalits i confosos davant de l’oferta existent. Finalment decidírem demanar consell a un dels dependents explicant-li quines eren les nostres necessitats. Amablement ens va ensenyar un munt d’aparells recitant els ‘megas’ de ram i les ‘gigues’ de disc dur, mentre nosaltres ens fixàvem en coses insignificants pels informàtics: si era bonic o no i si la resolució de la pantalla era més o menys nítida. Aquell noi, al sentir les nostres preguntes, s’aturà i digué solemne: “el que necessiteu es un Mac…”, després d’una pausa continuà: “…però jo no us el puc ensenyar, heu d’anar allà”, senyalant a les nostres esquenes.

Al girar el cap, un regne de color blanc coronat per una poma mossegada va aparèixer davant nostre. En una tarima les màquines més boniques que l’enginy humà ha concebut. La seducció va ser immediata i, tot i que vam anar a pendre un cafè abans de prendre una decissió, ens vam llançar al territori Apple…

Arribats a casa el vam desembalar i instal·lar en un lloc de preferència digne de la seva bellesa. Asseguts davant seu arribà el moment de fer-lo servir. Sembla ser que en Bill Gates va copiar el sistema d’utilització d’aquestes màquines pensants però, amb tanta murrieria, que de fet no te res a veure. La satisfacció que teníem al comprar-lo va mutar en arrepentiment.

Sort que al vespre la trobada amb els amics blocaires ens va guarir de la depressió postcompra. La trobada va ser a l’alçada de les demés i, aquesta vegada, va tenir l’alicient de ser com tornar a l’escola. La nostra indestructible camaraderia es va veure reforçada per tenir al davant algú que ens va fer tornar al pupitre amb esbroncada inclosa i mentrestant ella ens anava obrint finestres…

Després un soparet en la millor de les companyies. Com sempre que et troves amb persones entusiastes i amb interessos similars, el resultat és una estona fantàstica plena de diversió, idees i intercanvi d’experiències. Més tard, els que vam poder, compartírem un gin tònic còmodament asseguts en la indispensable zona en penombra dels establiments de disseny dels setanta. A ca’ls vermells, feia temps que no ho passavem tant bé i ens fèrem un fart de riure compartint complicitats i, no ho oblideu els que estàreu presents, secrets sobre l’essència sagrada del pa. Finalment ens vam acomiadar amb la tranquilitat d’un sincer fins aviat.

El cap de setmana va passar lluitant contra la nostra ignorància sobre els Mac amb no massa èxit. Dilluns tinguèrem una nova clatellada: La nostra participació en el concurs sobre el qual us vam donar la tabarra des de el dia dels inocents, va ser valorada amb la més absoluta de les indiferències.

Avui i després d’una setmana plena d’entrebancs, ja ens hem perdonat per compar-nos aquesta màquina. Hem descobert que fins hi tot tenim nom dins del planeta de la poma mossegada: som swichters (una mena d’aspirants en aquesta tribu informàtica ), més o menys, sabem fer quatre cosetes que ens permeten penjar aquest post.

A Nova York hi haurem d’anar pagant. Després de tot, anar aconseguint vots pel nostre escrit va ser molt divertit i bonic, descobrírem que tenim un grup d’amics fantàstics que sou com els mosqueters: Amb raó o sense ella; un per tots, tots per un!

Per concloure una setmana de bastonades i per començar la era Mac de la Cuina vermella, una recepta amb xocolata. Demà, el destí dirà.

Cake de xocolata amb nous (de la Ruscalleda, eh?!)

Ingredients,

4 ous
175 gr. de sucre
200 gr. de farina
16 gr. de llevat químic
100 gr. de mantega
125 gr. de xocolata sense llet
150 gr. de nous a bocins

Preparació,

Emmantegar i enfarinar un motlle allargat de 30 centímetres tipus cake, reservar.
Fondre al bany maria la mantega i la xocolata, reservar.
Muntar ben escumosos els ous amb el sucre. Delicadament afegir-hi la farina i llevat passats pel sedàs. Afegir la mantega i la docolata desfeta. Incorporar-hi les nous.

Abocar-ho dins del motlle i allisar la superfície.Enfornar amb el forn ben calent a 180 graus durant uns 40 minuts o fins que l’escuradents surti sec.

Sí, hem pogut!

La cuina vermella — Tue, 06 Jan 2009 11:08:00 +0000

Amics, pel que sembla hem pogut. Gràcies a vosaltres ens hem situat en la vintena posició del rànquing del concurs 1 año en 1 post de Atrápalo. Demà dia 7 de gener publicaran els vint finalistes i, si no hi ha res de nou, haurem entrat en el concurs.

Moltes i moltes gràcies. Ens heu fet passar uns dies fantàstics escalant posicions. De fet, una mica més i ens despistem ja que el dia 6 era l’últim dia per votar o sigui que l’oportunitat de votar s’extingia a les 24 hores del dia 5. Som incorregibles!

Gràcies a tots els “sospitosos habituals”, que ens estimeu tant, i passeu per casa nostra habitualment, als amics i familiars als que hem donat la pallissa d’una forma despietada, als que us heu acostat per les nostres crides a diferents grups del facebook i a tots els que de forma anònima ens heu donat suport.

Ara tot està en mans del jurat…

Gràcies amics!!

Us recordem que el sorteig del sopar a La cuina vermella està en marxa i es farà a les 12 de la nit d’avui. L’urna de les bales de la sort comença a omplir-se. Recordeu que heu de deixar un comentari en l’entrada anterior. Ràpid, que el temps corre!

100 entrades, 1 any en 1 post i 1 sorteig per celebrar-ho

La cuina vermella — Mon, 05 Jan 2009 16:45:00 +0000

No us negarem que aquest moment ha estat molt esperat per nosaltres. Portem molts dies donant-li voltes per a que fos molt especial. El projecte La cuina vermella, començat com aquell qui no vol la cosa, ara ocupa un lloc de preferència en la nostra vida i es mereix tota la nostra atenció.

La nostra finestra al món ens ha portat moltes satisfaccions. El més important és el munt d’amics, coneguts, saludats i anònims que la iniciativa vermella ens ha regalat.

Per tant, l’entrada d’avui la dediquem a tots el que perdeu una estoneta per mirar-vos aquest grapat de receptes, imatges, pensaments i sentiments que cuinem, sempre que podem, amb molta cura i il·lusió.

MOLTES GRÀCIES!

Dit això, explicar-vos que l’entrada 100 consta de tres parts:

La primera; una recepta molt especial, com sabeu un dels neguits que hem tractat a la Cuina Vermella en varies ocasions és la recerca del gust dels croissants d’abans. Una ocasió com el post número 100 es mereix el repte de fer-los al nostre obrador. El resultat, guiats pel millor pastisser del món Pierre Hermé, ha estat, tot i l’ensopegada de la sal i el sucre, un èxit. Les fotos parlen per si mateixes i estan a l’alçada del resultat.

Croissants Pierre Hermé

Ingredients per a unes 16 unitats,

510 gr. de farina de força
35 gr. de mantega (més 190 gr. per fer els plecs de la massa)
12 gr. de sal
75 gr. de sucre
15 gr. de llet en pols
12’5 gr. de llevat de Paris
100 gr. d’aigua freda
100 gr. de llet fredaPreparació,

Tamissar la farina amb la llet en pols i fer-ne un volcà sobre el marbre. Disoldre el llevat en l’aigua freda. Dins del cràter incorporar els líquids, el sucre, la sal i la mantega fosa. Amassar-ho poc. Quan la massa ja no s’enganxi als dits, aplanar-la, embolicar-la amb paper film i guardar-la al congelador durant 3 hores per evitar la fermentació. Passat aquest temps, desar-la a la nevera fins l’endemà.

Al dia següent, estendre la massa i repartir la mantega sobre 2/3 de la massa. Donar-li dues voltes senzilles i deixar a la nevera. Dues hores després, tornar a donar dues voltes senzilles. Estirar i tallar en triangles de 18 cm. d’alçada i 11 de base, després d’aquestes operacions enrotllar inmediatament en forma de croissant, pintar amb ou batut i enfornar a 180 graus fins que estiguin ben daurats.

La segona part, dir-vos que, gràcies a vosaltres, quasi bé estem a punt de situar-nos entre els vint primers classificats del concurs 1 año en 1 post. Si ens ajudeu, una mica més, creiem que ho aconseguirem.

Ja sabeu com va, entreu en aquest enllaç http://lacuinavermella.blogspot.com/2008/12/dos-mil-vuit-en-tres-cents-seixanta.html i voteu (fent click allà on posa Votar) el nostre post!

I, per últim, el sorteig!!

SORTEIG DEL POST 100 DE LA CUINA VERMELLA!

Sortegem un sopar per a dues persones a La cuina vermella (sí, sí ho heu entés bé). Com que per raons obvies no podem convidar-vos a sopar a tots com seria el nostre íntim desig sortegem entre tots els que ens deixeu un comentari en aquesta entrada un sopar a la nostra cuina.

Esperem que us faci tanta il·lusió com a nosaltres.

Teniu temps fins les 24hores del dia 6 de gener de 2009, que serà quan durem a terme el sorteig. Evidentment, si el guanyador, per les raons que sigui, no pot venir a sopar li farem arribar, visqui allà on visqui, envasat amb totes les garanties i preparat per escalfar i servir.

Amics, le jeux sont fait!

Dos mil vuit en tres-cents seixanta cinc mots

La cuina vermella — Sat, 27 Dec 2008 13:04:00 +0000

Et mereixes el més sepulcral dels oblits. Ara que quasi no pots estar dempeus i t’arrossegues cap l’horitzontalitat eterna et diré el que en penso de tu.

Tu vas arribar amb la fatxenda sinuositat de la terminació en vuit i hauríem d’haver sospitat que la teva fatxenderia no ens portaria massa de bo. Arribar al món amb una bona figura no és garantia de res.

Oblidar-te serà impossible. El teu llegat és una crisi econòmica que rossega els fonaments de la societat i de la que els poderosos, els autèntics culpables, en sortiran impunes. I més impunitat; la ganduleria d’un jutge produeix una mort horrible a una innocent nena. Un drama amb la protecció col·legiada d’irresponsables amb toga. I més irresponsables: un delinqüent ara president de la República italiana. Per acabar; un munt de feliços turistes morts dins un avió i cap culpable. Tampoc aquest any hi haurà càstig pels que el mereixen.

Has tingut també el llardós privilegi d’endur-te’n a en Paul Newman i a en Sidney Pollack, dos bons amics de la humanitat.

També ens has fet veure als jerarques de l’imperi rus esclafar amb els seus tancs el Caucas mentre el món, dissimulant, mirava cap una altra banda. A més a més, ha sortit a l’escenari dels despropòsits la Xina, la nova potència mundial. Voraç i maldestre com les demés, ensenyant els seus atributs als jocs olímpics celebrats sota el teu paraigües temporal.

En fi, esperem que el teu germà amb terminació en nou, que en llengua catalana és sinònim de renovació, ens porti alguna cosa millor. De fet, al cim del imperi tenim un nou actuant, amb nom i color d’esclau i, des del despatx de forma sagrada que regeix el món, espero que quelcom canvií, encara que sigui una mica.

Potser no és una qüestió d’estètica numèrica si no que el devenir és així de capriciós i que la prospectiva no existeix. Ara per ara, el que sembla, és que a uns nens malcriats se’ls hi ha trencat la joguina i, plorant desconsoladament, van d’aquí a allà suplicant que algú els hi arregli.

Tanmateix s’albira que el devenir, encara que vulguem o no vulguem, ha estat, és i serà caòtic.

Hola amics, si us ha agradat l’entrada feu clic sobre votar!! Gràcies!

Panelons

La cuina vermella — Tue, 25 Nov 2008 08:41:00 +0000

Senyores i senyors, és un plaer anunciar-los que La cuina vermella participa per primer cop, a l’esdeveniment mensual i gastroblocaire de l’HEMC. Com sabeu, aquest mes versa sobre el món els canelons, idea de la Ivana creadora d’un blog fantàstic, My little things.

De fet avui és l’últim dia per presentar-hi aportacions, així doncs, sense més dilacions us presentem els Panelons, és a dir el caneló-entrepà, que com millor sap és si es menja amb les mans.

Panelons

Ingredients per a 6 Panelons,

6 llesques de pa de motlle sense crosta
6 talls de llom ibèric tallat ben prim
6 talls amples de botifarra negra ben prims
1 tomàquet de sucar
Sal Maldon
Oli d’oliva

Preparació,

Encendre el forn 200 graus.
Salpebrar i passar per la paella els talls de llom.
Amb un corró, aplanar les llesques de pa de motlle disposar-hi al damunt el llom i l a botifarra negra. Feu-ne canelons, amb compte que no es trenqui el pa.
Enfonar-los fins que el pa es dori. Sucar el Paneló amb tomàquet, oli i escates de sal Maldon.
Si es vol es pot acompanyar amb una mica d’amanida.

Premi Calidesa

La cuina vermella — Tue, 01 Apr 2008 20:32:00 +0000

Estem aclaparats. El diumenge varem rebre un regal molt especial de part de la Dolorss del Blog de cuina de la Dolorss: el premi calidesa. Quedarem tant astorats que no sabíem que fer, a part, és clar, d’agrair-li a la Dolorss la seva amabilitat per pensar en nosaltres al fer la seva tria de cinc blocaires on “l’escalf, l’amistat i la simpatia són les notes dominants”.

Des d’aleshores, li hem donat un munt de voltes de si fer-ho públic o no, ja que aquest bloc en poc temps, ens ha donat un munt de satisfaccions i nous amics entranyables i aixó, ja ens semblava prou recompensa.

En aquest dubte existencial blocaire ens trobàvem quan la nostra amiga, l’ Anna del Kiwi blau ens regalava també el premi, fent-nos l’honor de considerar-nos de la família. Després de donar-li les gràcies en la seva entrada hem decidit, seguint les bases de la iniciativa, fer la nostra tria.

La tasca és complicadíssima ja que ens estimem tots els blocs que visitem. El nostre quintet càlid reuneix les qualitats demandades amb escreix i representen tots els que no podem anomenar.

“And the winners are…”:

Samfaina d’Arts, per ensenyar-nos tantes coses, per regalar-nos la seva amistat i per que prefereix baixar a la parada de metro de Rocafort…

Café de nit, per ser uns enamorats de les pedres i de les coses ben fetes…

Delícies del rebost, per la seva vitalitat i perquè ella sempre somriu…

La cocina de Ile, per la seva generositat bestial (visiteu el seu bloc i busqueu els llibres de regal)…

La cuina de casa, per la dolça i treballadora incansable, per haver-nos descobert el món dels blocs i els seus creadors (segurament ja t’hauran atorgat el premi, tot i així, te’ls mereixes tots!).

Des de que formem part de la vostra xarxa som millors persones, més ben alimentades i més generoses.

Gràcies a cadascun de vosaltres, creadors de blocs i comentaristes (sobretot a la Eva de Terrassa, per cert si tinguessis bloc t’haguéssim donat també el premi!).

Ah!

I gràcies a l’exèrcit dels Estats Units, per inventar internet (mai a la vida haguéssim pensat que donaríem les gràcies a cap exèrcit!).

Salut i llarga vida a tots.

Tx+Ik