Hi havia una vegada, ara fa molt de temps, els vermells vivien en el País de les finestres tancades. La vermella volia sorprendre el paladar del vermell amb una cassoleta d’arròs amb llet, generosament empolvorada de canyella en pols, l’espècie de l’amor. Per esbrinar-ne els secrets de la recepta, va interrogar a un oracle anomenat Google, que li va mostrar un univers de finestres obertes. Darrera de cadascuna d’elles, hi havia persones que com la vermella, buscaven la felicitat dels altres a través dels sabors, compartint secrets i habilitats amb una generositat inusual.

Els vermells van quedar fascinats i van treure el nas tímidament per aquest món de sensacions. I van aprendre a cuinar i, sobretot, que compartir i cooperar era la única recompensa que buscaven els habitants del País de les finestres obertes.

I així va ser com van obrir la seva pròpia finestra en aquest univers on tothom és benvingut. Van mostrar-hi tot el que van aprendre dels seus nous amics, de la seva família, dels cuiners i cuineres que van conèixer, dels llibres que llegien i dels músics que il·luminaven el seu camí.

El divendres des de la ciutat dels blocs van il·luminar amb un focus, una estona, la seva finestra vermella. Ells van riure i s’emocionaren. Estaven molt contents, no per ser escollits els millors, sinó perquè al il·luminar la seva finestra, el focus va il·luminar tot el món de les finestres obertes, plenes de bona gent.

Aquí teniu el discurs:

Bon vespre món mundial! Estem molt contents i us volem donar les gràcies.

Volem donar les gràcies a l’equip humà d’STIC.CAT per la seva tasca i per haver instituït aquest premi i, com no, al jurat per haver-nos escollit com a guanyadors.

Als nostres lectors, als seguidors dels Facebook i als companys piuladors que ens van permetre arribar a finalistes.

A tota la gastroesfera catalana de la cada dia aprenem cuina i entusiasme per la vida, i per regalar-nos diàriament el seu coneixement, atenció i amistat.

Als meus pares, que m’han educat el paladar i m’han ensenyat el significat del verb compartir, indispensable en un blog.

A dos amics. A en Miquel Labòria per donar-li cos a La cuina vermella i a en Xavi Clavijo per donar-li encara més color.

A la important decisió que vam pendre un dia de viure sense televisió ni sofà.

A la crisi, que ens va barrar el pas per anar de restaurants i ens va fer muntar-lo en el menjador de casa.

A la estimada cuinera Mireia Carbó que ens va fer entendre que la cuina era un misteri al nostre abast.

A l’autora del primer comentari, la Gemma del bloc de La cuina de casa, que va regalar-nos el moment més feliç del blocaire novell.

A tota la bona gent que hem conegut a través de la xarxa amb la que, desprès de compartir interessos, ara compartim vida i amistat.

A tots els paradistes dels Mercats Municipals que intenten servir els millors productes, als forners que encara treballen les masses, a pagesos, pescadors i ramaders, a la gent de la vinya i del vi del País.

A la gent del Convivium d’Slow food del Vallès Oriental. Sobretot a la Marina Duñach per obrir-nos el seu cor i regalar-nos la seva saviesa, al Pep Salsetes pel seu mestratge i a en Carlo Petrini que ens ha ensenyat que la gastronomía és la ciència que estudia la felicitat.

A la nostra llengua que ens permet comunicar-nos cada dia i compartir coneixement amb gent d’aquí, d’allà i de tot arreu.

Al nostre Mac, a Spotfy, a Flickr i totes les eines que ens permeten ser més lliures, i vaja a tot el món mundial. Gràcies!

Per tots vosaltres, i amb la certesa i el remordiment de potser haver-nos oblidat algú, us dediquem aquesta cançó. Sou la nostra riquesa.

Gràcies a la Nuni i en Miquel, per acompanyar-nos en aquest dia tan feliç i gravar el vídeo.