Sota, però, la vida s’afanya. N’hi ha que volen continuar lluitant. Que procuren per millorar les coses. Que [...]]]> Rescat, retallades, reunió, requalificació, recessió, rendiment, regulació, rebaixa; la síl·laba RE és la guanyadora del núvol de conceptes amb els que ens bombardegen des dels mitjans de comunicació.  És un núvol amenaçador, negre, molt negre.

Sota, però, la vida s’afanya. N’hi ha que volen continuar lluitant. Que procuren per millorar les coses. Que aposten per la vida. Que porten criatures al món. Que dediquen el seu temps als altres. Que fan de cada minut una oportunitat. Que canvien el que no funciona. Que emprenen projectes. Que resisteixen, recapaciten, recondueixen, reinventen, reconstrueixen, replantegen i es revolten per escampar el núvol.

Dos d’aquests herois, d’entre molts, són l’Ada i en Santi del Pla dels Àngels. Diumenge passat vam acudir a la crida “Tots som blocs” per conèixer la nova carta, d’aquest tàndem de valents restauradors.  Vam anar-hi per diferents raons. Trobar-se amb l’Ada Parellada, companya blocaire, és sempre un plaer i, òbviament, tot estava organitzat respectant la sensibilitat que ens és pròpia de compartir i cooperar. Asseure’s a taula amb la sorollosa i alegre ‘troupe’ de companys de barri virtual, com en Lluís, en Martí, la Mar, en Manel, l’Òscar and The Decuinarettes,  en Francesc, Loreto, Ástrid i la Beth, és plaer difícil de rebutjar.

El Pla dels Àngels és al rovell de l’ou del nou Raval -del Xino, pels políticament incorrectes com nosaltres-. La terrassa multicolor d’aquest bistronòmic és un poema visual de la Barcelona del segle XXI. La blancor asèptica del MACBA li fa de teló de fons. Un riu d’antics i nous habitants i passavolants del barri, flueix entre les dues vores. Taules, para-sols i cadires a un costat. A l’altre els antics porticons del local decorats amb motlles de pastisseria reciclats, suggereixen el que s’hi remena a les cassoles i conviden a passar a l’interior.

La decoració conserva el prop-passat de bar canalla. Uns quants detalls decoratius enginyosos  et resituen en l’actual oferta de, com explica l’Ada, restaurant de butxaca. El semi sòtan del Pla dels Àngels posa al descobert un altre estrat del passat. Unes voltes de maó reflexen l’estretor de la vida dins muralles. En aquestes catacumbes un forn és testimoni del feinejar d’unes monges. La imaginació de l’Ada l’ha reconvertit en un esplai dominical per la canalla dels clients. Mentre a peu de carrer els progenitors cuiden cos i ànima amb la oferta gastronòmica, els més petits aprenen aquí el fonament del que es cou dalt.

En conclusió, entre 15 o 20 €, tot inclòs, pots construir-te un àpat de preu reduït però amb qualitat cuidada. Una oferta imaginativa i bona per temps ennuvolats on us podeu refugiar els que sabeu que, finalment, sempre acaba sortint el sol.

Desprès de la limitació de pressupost, les nostres premisses de recerca són: [...]]]> Expectatives a La Chassagnette

La planificació dels nostres viatges posen per davant les experiències gastronòmiques, amb el límit d’una economia modesta, per no dir paupèrrima. Per tant ‘el dia del restaurant’ és premeditat i valorat amb cura. Una oportunitat única, anual, d’encertar-la.

Desprès de la limitació de pressupost, les nostres premisses de recerca són: el restaurant ha de ser un simbió del seu entorn, la cuina ha d’estar enamorada del territori on té plantats els fogons, la sofisticació ha de ser modesta, el producte recognoscible i les coccions discretes. Aquesta selecció prèvia és doncs com l’aperitiu d’un festí. L’objectiu, més que obrir la gana, és modular-la pel plaer. Fer-ho adequadament abans d’un àpat és un art, de moderació i de contenció. Mentre l’aperitiu gradua la gana, el nostre mètode de selecció ho hauria de fer amb les expectatives. A vegades és una tasca impossible i t’asseus a taula havent menjat massa. O al contrari, l’estimulació de les expectatives -o de la gana- es veuen decebudes un cop pagada la minuta.

* fotografia extreta d’aquí.

El nostre dinar a La Chassagnette del chef Armand Arnal, tenia expectatives massa altes i en conseqüència la valoració que en fem no és del tot justa. El restaurant és al bell mig de La Camarga, una espectacular zona humida de carreteres rectes amb arrossars, braus i cavalls blancs a banda i banda. Amb la bellesa del Delta de l’Ebre però més endreçat.

El jardí i la terrassa són molt acollidors, tot i que l’encanyissat que protegeix les boniques taules de taulons reciclats, és poc efectiu per un resplendent dia d’agost a les dues del migdia.

Vam triar el menú de cinc plats amb maridatge de vins (120 € per cap). Tot i que la nostra exigència de productes de proximitat i respecte a les textures es va acomplir, les racions són gasives.

De tota manera cal destacar la selecció de vins, amb un parell que ens van agradar molt. L’Apostrophe, un rosat del 2009 ple de matisos frescos i aromàtics i un Mas Foulaquier negre del 2008 de cultiu biodinàmic excel·lent. El maridatge ens va permetre conèixer els bons vins de la zona. De l’àpat ens quedem amb el colomí que va ser una agradable sorpresa i amb un boníssim soufflé -nogensmenys estàvem a França- d’aranyons acompanyat d’un sorbet de fonoll.

En fi, compte amb les expectatives. I, també compte amb explorar restaurants a països de poder adquisitiu més alt que el nostre. I sobretot, compte quan us ofereixen un aperitif en forma de tisana que la castanya que us fotran serà memorable (29 € les dues tisanes!).

Restaurant La Chassagnette

Tel. +33 (0)4 90 97 26 96

Le Sambuc  13200 ARLES 

França

No cal anar massa lluny per adonar-se del poder de l’Església Catòlica Romana. Campanars i esglésies protagonitzen arreu del nostre país el poder de la multinacional més antiga de la humanitat. A Roma, aquesta realitat es fa palesa per tot. A cada racó de la ciutat et vas trobant construccions religioses d’una magnificència [...]]]>

No cal anar massa lluny per adonar-se del poder de l’Església Catòlica Romana. Campanars i esglésies protagonitzen arreu del nostre país el poder de la multinacional més antiga de la humanitat. A Roma, aquesta realitat es fa palesa per tot. A cada racó de la ciutat et vas trobant construccions religioses d’una magnificència i riquesa torbadores. Marbre de tots els colors recobreixen cúpules, naus, campanars, escales i columnes, façanes renaixentistes i barroques, tot destacant-hi les claus de Sant Pere de l’escut papal, que, sense aconseguir-ho, intenta tapar l’anterior poder de la ciutat; el dels emperadors romans.

Roma et fa adonar-te que potser res no ha canviat. Avui també es continuen bastint grans construccions per destacar-hi logotips d’entitats poderoses. Els relleus a l’arc de l’emperador  Sèptim Sever mostren la victoria d’aquest sobre els dominis dels parts, avui territori de l’Iraq. El Coliseu, la construcció més sencera del passat romà, salvada per ser part de la muralla medieval de roma, fa badar la boca als milers de turistes. Aquest juny, molts d’ells vestien els colors dels gladiadors que al sud de l’àfrica aixequen les passions dels patricis, del poble i dels esclaus.

L’altre característica urbana són les fonts, també de marbre, que dónen personalitat a les moltes places de Roma. Les més espectaculars són dels Bernini, una família d’artistes protegits pels papes. Aquesta proliferació de fonts compensen per una banda, l’absència de bancs per reposar i, per l’altra, la despesa en aigua que implica passejar en plena canícula per la ciutat dels set pujols. La plaça del Capitoli, la preferida dels vermells, està desprovista de font. La presideix una estàtua de bronze romana de l’emperador Marc Aureli, al bell mig d’un disseny arquitectònic de Miquel Àngel, el més gran dels artistes del Renaixement.

La bellesa  innegable de la ciutat té dos terribles contrapunts. Un trànsit rodat caòtic i desendreçat, i una marabunta de turistes, amb roba de safari, que imposibiliten deixar-se atacar pel síndrome d’Stendhal. En comptes d’aquesta dolça turbació, fruit de la bellesa, t’assalta el desassossec de que has errat el destí o l’època de l’any. O ambdues coses alhora. Potser és que la frase de que tots els camins condueixen a Roma és una veritat tan gran com la Plaça de Sant Pere del Vaticà o la Cúpula del Panteó.

La oferta gastronòmica de la ciutat es mereix un punt i a part. Us recomanem una estratègia infalible. Allunyeu-vos de carrers transitats per bàrbars amb calça curta i d’establiments amb cambrers sol·lícits que et somriuen des de la porta. La grandària del somriure és inversament proporcional a la qualitat de la cuina i igual a l’import de la factura. Per contra, busqueu locals de tracte distant, i que tinguin l’adhesiu de “cuccina romana” a la porta. Nosaltres en vàrem trobar tres d’excepcionals. Mario’s, al cor del Trastevere. Una trattoria autèntica on hi treballa tota la família. La matrona arrossega els peus pel local dins d’unes sabatilles de rus, deixant al descobert uns dits, tant barrocament recargolats, que ni els deliris de corves de Bernini li fan ombra. El davantal que llueix, sembla de l’època republicana. Els ravioli primavera i els tortellini de ricotta i espinacs són dignes de la golafreria de l’emperador Claudi. La generositat de la gerra de vi, de les orgies de Tiberi.

L’altre és Edy, prop de la Piazza del Popolo, on dues distants mestresses rosses i de maneres elegants, serveixen unes especialitats de pasta, feta a la casa, excepcionals. Per últim el restaurant La Matriciana, davant del Teatre de l’òpera. Un local redecorat als anys 20 del segle passat amb cambrers impecablement vestits i molt amables, però sense estridències. Els espaguetti a le vongole eren perfectes i els bucattini, com no, a l’amatriciana, commovedors com la música de Verdi.

Cal destacar el cafè. Els cafeters de mena com nosaltres, sempre enyorem la nostra Nespresso quan sortim de viatge. A Roma, l’enyor d’aquesta maquineta és fa impossible. A excepció del primer dinar a la ciutat en el que, coses del idioma, vam demanar un latte machiatto en comptes d’un café machiatto (el nostre tallat) i vam haver d’empassar-nos un gegantí poal de llet tacat amb quatre gotes de cafè, havent dinat.

Per últim, els gelats. De dolçor plusquamperfecte sabor autèntic i sense additius i una oferta que satisfà el més capriciós dels sibarites. En fi, que la vida no és mai perfecte, però tendeix a equilibrar-se. Les emocions més perdurables d’aquest viatge van ser asseguts a taula. Cosa gens desdenyable per membres de la espècie gormanda.

També volem destacar que per nosaltres ha estat el primer viatge 2.0. Una nova andròmina tecnològica, la BlackBerry, ens va ajudar a fer una crònica dels instants i impressions susceptibles de ser explicats en menys de 140 caracters. Compartir ciris trencats amb els amics i seguidors, de manera instantània és del tot recomanable i va posar l’enginy i els ulls dels vermells en alerta, pujol amunt, pujol avall. Si voleu seguir les nostres peripècies podeu fer clic aquí: #romainrosso

Arrivedercci Roma!

Sorteig

Els que heu seguit el viatge a través de Twitter o Facebook, o bé tafanejant a l’enllaç anterior, ja sabeu que us hem tingut presents. Compràrem a la botiga Cucina, un altre temple que no us podeu perdre, un petit lot composat per dos talladors de pasta i un exemplar de la revista Sale&Pepe,  que sortejarem entre els que deixeu un comentari en aquest post fins el dia 4 de juliol.

Us tornem a recordar, coneixedors de la vostra generositat i paciència, que podeu votar aquest post, o, si encara no ho heu fet, al bloc i els posts anterior fent clic sobre el vota’m que hi ha al final d’aquesta entrada.

No es pot imaginar un moment millor per abandonar la dieta que les onze del matí del primer dia d’una setmana de vacances. El punt de trobada La cuina d’en Fabri, els organitzadors Slow Food del Vallès Oriental, uns companys de taula i tovalló amants del bon menjar. Als fogons en Fabrizio un [...]]]>

No es pot imaginar un moment millor per abandonar la dieta que les onze del matí del primer dia d’una setmana de vacances. El punt de trobada La cuina d’en Fabri, els organitzadors Slow Food del Vallès Oriental, uns companys de taula i tovalló amants del bon menjar. Als fogons en Fabrizio un xef napolità que viu a la Roca del Vallès i company del Convivium vallesà d’aquesta organització internacional.

L’amic Fabrizio ens va preparar una degustació de plats tradicionals napolitans. Vam començar amb una frittata di maccheroni. Una truita de macarrons, tomàquet i albergínies. Es tracta d’un plat d’aprofitament en que la saviesa popular afegeix un ingredient -des del nostre punt de vista- insòlit a la truita. A continuació uns fagioli con cozze (musclos amb mongetes). Segons el Fabri era una oportunitat de les classes populars d’incorporar el marisc a la dieta amb un company de plat que li ofereix consistència. La preparació té un toc agredolç sorprenent i exquisit.

Desprès van fer la seva aparició els zeppole con gamberi e rucola, similars als nostres bunyols. Una pasta amb els mateixos ingredients que la pizza però amb més aigua. L’alt contingut d’aigua manté l’oli del fregit a ratlla i el bunyol adquireix una textura suau i sense estridències olioses. Per acabar els plats salats; la bruschetta.  Una mostra de com el pont de mar blava ens comunica gastronòmicament. Quelcom tan nostrat com el pa amb tomàquet, té la seva versió napolitana.

El final del tast el va protagonitzar el cornetto. Un croissant farcit de crema de xocolata que fa les delícies dels noctàmbuls a Nàpols. Fa de cloenda de peripècies nocturnes i preludi d’un reparador descans. Abans d’anar cap a casa un ristretto i un limoncello casolà ens van ajudar a abandonar un moment de felicitat amb la millor de les companyies: la bona gent que estima conversar, compartir, beure i menjar asseguts al voltant d’una taula.

Un dels eixos principals de la festa, com a bons gourmands que som, havia de ser el menjar. Volíem una cosa molt especial per celebrar l’amor que sentim. Trobar un lloc especial per [...]]]> Ens fa molta il·lusió compartir amb vosaltres l’àpat del dia més especial de la nostra vida, el menú del nostre casament.

Un dels eixos principals de la festa, com a bons gourmands que som, havia de ser el menjar. Volíem una cosa molt especial per celebrar l’amor que sentim. Trobar un lloc especial per evitar els tòpics gastronòmics que envolten aquest tipus de celebracions: els aperitius pantagruèlics, les ridícules coreografies de cambrers, els pastissos gegants amb nuvis de peluix en el seu cim, les taules presidencials, els que se besen, que se besen! Va ser prou complicat i difícil.

Teníem molt clar que el lloc en qüestió havia de ser molt especial, on es cuidessin moltíssim els detalls, on els convidats es sentissin còmodes.

Va ser doncs l’atzar que ens va dur a triar l’escenari definitiu de la nostra festa. Per fi, trobàrem un lloc idíl·lic dins la nostra comarca, un espai on els propietaris van entendre el que volíem i van copsar el nostre estil de fer les coses. I com no, varem connectar de seguida.

La casualitat, també ens va permetre poder triar un dia molt simbòlic per celebrar el casament: la Nit de Sant Joan.

Fou doncs la nit del solstici d’estiu, la nit de les bruixes, la nit més curta de l’any que varem segellar el compromís del nostre amor a El Folló, al Montseny, la muntanya màgica del Vallès.

La cerimònia fou a quarts de vuit del vespre, emotiva i plena de símbols. Desprès de les felicitacions dels presents, anàrem junts cap a l’era de la casa on ens esperava l’aperitiu, un aperitiu diferent que va sorprendre gratament a tothom, de fet, encara el recorden i xalen només de pensar-hi.

El pastís també fet per ella en tenia ben poc de “tarta nupcial”, però era meravellosament bo: Pastís de crema cremada amb compota d’albercocs.

Com veieu una nit màgica plena de coses bones, per nosaltres de record inesborrable. Totes aquestes fotos són de la nostra estimada amiga Cristina Forés, la dona dels ulls més bells del món. Gràcies Cristina, gràcies per la teva mirada.