La cuina vermella » slow food

Vallès OLIental

La cuina vermella — Sun, 22 Jan 2012 17:54:39 +0000

“Només em van demanar l’equip de so” es sentí comentar, entre el grup d’alcaldes, regidors de promoció econòmica i membres del Consell Comarcal del Vallès Oriental, enmig del munt de gent que es va congregar a la plaça del Trull de Can Sapera de Bigues ahir dissabte a la primera fira Vallès OLIental.

Mentre, el pa de can Argemí i l’oli Vera feien un lúbric maridatge que esclatava als paladars dels visitants a les parades dels productors vallesans. L’olor del xipolleig de suor de botifarra d’olives Vera, amb un toc de sajolida i orenga, que s’ajaçaven a les graelles damunt les brases, voleiava per la plaça.

A l’altra banda de l’antiga era de Can Sapera, dins del trull, la poca ventilació i la foscor, que imposa la tradició mil·lenària de que a un bon oli li fa mal l’aire, produeixen un aroma que et fa viatjar a Síria o Creta. La premsa aixafa, impietosa i lentament, igual que fa segles, la pila d’estores circulars d’espart i la pasta de la mòlta d’olives Vera, munyint-hi l’oli de raig.

A volts de migdia; el final que qualsevol aplec de persones d’aquest racó de món, imposa; conversa animada i tec. Una llesca de pa amb tomàquet de penjar de Can Camp, un generós raig d’oli Vera, la botifarra creada per l’ocasió pel gran Pep Salsetes, truita de patates, ceba i bacallà i un rajolí de vi en porró, coronat per unes llesques de taronja amanides amb oli i sucre, van aturar el trànsit humà.

Per acabar, aquest grup de feliços pocs que formem Slow Food Vallès Oriental, contents d’haver fet aplegar esforços i de crear complicitats, embotellàrem un matí de gener en forma d’un nèctar primitiu, tèrbol, espès i exquisit, que no sap si es verd o groc, que regarà molts moments d’aquesta cuina vermella.

De fet, l’equip de so, finalment, nomes va servir per l’absurd de sardanes sense dansaires.

Como los olivos by Bebe on Grooveshark‘}” alt=”" />

Vols tastar tomàquets de debò?

La cuina vermella — Wed, 10 Aug 2011 07:58:03 +0000

Tornar a treure el cap per la finestra vermella no ha estat gens fàcil. Sis mesos d’inactivitat són molts i quant més temps passa menys saps com posar-t’hi. Et falta “to postejador”. Per tant, deixarem de banda fer història del que ens ha passat durant aquest període dedicat a d’altres interessos. Justificar-nos quan ningú ens ho demana és un tant absurd.

Potser el que feia falta era un motiu ben vermell i la oportunitat de fer una convidada general per decidir-nos a tornar a publicar una entrada a La cuina vermella. Som-hi doncs!

Enguany es celebrarà a Santa Eulàlia de Ronçana la Segona Fira del Tomàquet. Slow Food del Vallès Oriental organitzem dins d’aquest esdeveniment el tast de tomàquets de varietats antigues recuperades.

Durant aquest any s’ha consolidat un moviment molt interessant que ha permès animar a un bon grup d’hortolans, planteraires, botiguers i restauradors d’actuar coordinadament per a crear una xarxa que retorna a les cuines vallesanes aquest tresor gustatiu. Saltar-se la distribució industrialitzada dels productes de la terra no és gens fàcil, però una sèrie de circumstàncies ha fet possible gaudir de tomàquets de debò a la nostra comarca.

Aquest procés s’ha pogut portar a terme gràcies a la implicació d’en Josep Sabatés (Pep Salsetes), de Llavors Orientals i dels voluntaris de Santa Eulàlia de Ronçana. També s’ha comptat amb el suport del projecte Ruburbal (Programa MED) del Consell Comarcal del Vallès Oriental, de l’Ajuntament de Santa Eulàlia i d’Slow Food del Vallès Oriental.

Deixeu-nos també que fem menció de factors que van més enllà de subvencions i programes; els hortolans que parlen a les seves tomaqueres, als restauradors que busquen tomàquets madurats a les mates, i les persones que com vosaltres que busquen sabors allà on es troben.

Per tot això i més coses que descobrireu, el 3 de setembre a les 10’30h del matí, esteu convidats a un tast especial per la xarxa blocaire. Desprès visitarem l’hort de l’Espelt on entendreu el perquè aquests tomàquets són com són. Els degustareu acompanyats d’oli de varietat Vera, que era la més estesa al Vallès Oriental i de pa d’espelta de Gallecs.

Us esperem doncs a 10h al Centre Cívic la Fàbrica, camí del gual s/n de Santa Eulàlia el dia 3 de setembre. No us perdeu la conducció del tast a càrrec d’en Pep Salsetes que us explicarà com s’han conservat cadascuna de les varietats que tastareu i que us farà un avançament de nous projectes, com per exemple les 35 varietats de mongetes que durant el 2012 es presentaran en societat de la mà d’Slow Food: Mongeta del ganxet, tremola!

El procediment per reservar una de les 48 places és deixant la constància en aquest post i enviant-nos un correu electrònic a info @ lacuinavermella.cat amb el vostre nom i telèfon.

Els inscrits fins ara són:

(llista actualitzada 18/8 a les 20:37h)

1- Sara Maria, Delícies del Rebost

2- Òscar Gómez, decuina.net

3- Cristina, la galega del nostre cor, decuina.net

4- Laia Gómez, decuina.net

5- Mar Calpena (?), Baixa gastronomia

6- Martí Sans, Apunts de cuina

7- Manel Bonafacia, Cuinar és generós

8- Nuni Soto, Cuinetes

9- Miquel Labória, Bloc d’Apple en català

10- Guillem Labória, Cuinetes

11- Alba Labória, Cuinetes

12- Gemma Coflent, La cuina de casa

13- Marta Juvert, Pa de nous

14- acompanyant Marta Juvert, Pa de nous

15- Ginesta, d’Altra vegada

16- Pau, d’Altra vegada

17- Xavier Arumí, Més que vi

18, Maria Alcolado, Més que vi

19- Ana Casanova, Love Food

20- Cristina Tercero, Bufet de postres

21- Miquel Martin, Les receptes del Miquel

22- Maribel Ibáñez, Les receptes del Miquel

23- Isabel Morcillo, De la Habana ha venido un barco cargado de…

24- Rosa Lleonart

25- Tarsís Carrobé

26- Salvador, decuina.net

27- Paqui, decuina.net

28- Mari, decuina.net

29- Lluís Rey March, Tirinyam

30- Angelina, decuina.net

31- Blanca, decuina.net

32- Armando, decuina.net

33- Ricard Sardañes

34- David Cases

35- M. Àngels, de La cuina d’Àngels

36- Joan, de La cuina d’Àngels

A que espereu? Lligueu-vos a la terra!

“Mai tants deuran tant a tan pocs”

La cuina vermella — Sun, 05 Sep 2010 20:55:53 +0000

Reconstruïts amb una truita a la francesa amb pa amb tomàquet, però amb la lentitud que imposen poques hores de son i les conseqüències de la celebració d’un casori, vam posar rumb a la Vall del Tenes. Arribats a Santa Eulàlia de Ronçana, el somriure de l’estimada Marina Duñach ens confirmava que valia la pena l’esforç de deixar el llit.

L’espai per la Fira estava ple de visitants que aprofitaven l’ocasió per proveir-se de tomàquets. Ens afanyàrem a preparar l’aula de tast i una vegada tot a punt, tinguérem l’alegria de rebre la visita de l’Òscar de De cuina i la seva germana Laia i dels cafeters noctàmbuls, la Glòria i en Josep, disposats a fruir dels tomàquets vallesans. El tast, presentat i conduït pel Pep Salsetes, va ser tot un èxit de públic. Tal va ser la demanda, que vam haver d’improvitzar-ne un segon al matí que no estava previst. El de la tarda, va ser únic ja que ens vam quedar sense tomàquet. A més a més, vam comptar amb la visita de la Nuni i en Miquel, els amics Cuinetes de la Pometa i la seva mainada.

El premi de col·laborar a l’esdeveniment va ser la gent que hi vam conèixer. Sobretot a l’hora de dinar, en que organitzadors i productors ens vam seure plegats a l’ombra dels plataners. Beure i menjar amb tanta saviesa i memòria, ens va fer sentir que el món té una esperança. Allò de “mai tants deuran tant a tan pocs” del Premier Churchill referint-se als pilots de la RAF, és totalment aplicable a aquest grup heterogeni de defensors de la terra i sabors.

En Ricard Alcojor, un dels impulsors de l’hort de l’Espelt d’aquesta vila i propietari de la productora de mel, Mel d’Antany que ens va explicar la lluita dins l’Ampa de l’escola per aconseguir que els infants siguin educats en els valors de l’agricultura ecològica. En Josep Maria, un jove arquitecte que s’està afanyant en mantenir la memòria d’un pagès de Santa Eulàlia, fill de llibertaris, anomenat Etern Verdaguer. Aquest no es va plegar als capricis dels fabricants de llavors i va mantenir productes d’horta que ara no existirien. L’Ester Cases, una jove enginyera agrària i el seu company que a la finca Les Refardes han recuperat un munt de llavors, tot posant la ciència al servei de la memòria. El grup de joves que amb la cooperativa el Rave negre estan fent una gran feina als horts de Gallecs.

Tots els que us passegeu habitualment per aquest espai virtual, podeu imaginar-vos la nostra satisfacció al vespre. Davant un rostit de pollastre i pa amb tomàquet, rememoràrem un dia que no oblidarem mai.

Amics, no us perdeu la segona jornada d’aquesta Fira del tomàquet el proper 25 de setembre. Parleu amb aquesta gent i empapeu-vos de la seva saviesa. Tots estan sempre disposats a regalar-vos-la: Lligueu-vos a la terra!

Tots els colors del vermell

La cuina vermella — Thu, 02 Sep 2010 09:20:37 +0000

El tomàquet és una fruita que viu a ca les hortalisses. Fent honor a la seva condició, es columpia entre la dolçor i l’acidesa, regnant, sense discusions, en els horts estivals. Algú imagina un hort sense tomàquets?

Una des les compensacions del nostre agost amb obligacions laborals, ha estat viure l’esclat del tomàquet a l’hort de l’avi Ventura, de Sant Fost. Setmanalment ens subministra uns tomàquets de Cor de bou i de Montserrat sublims. La seva pell aèria, inapreciable, fa que només necessitis d’un ganivet esmolat, un polsim de sal i un raig d’oli per gaudir-ne. Aquest plaer diari canicular hagués estat suficient per satisfer-nos, però, les darreries d’agost, ens preparaven més aventures gastronòmiques acompanyades d’aquest fruit de la terra, vermell com nosaltres.

Diumenge vàrem fer un viatge llampec a Els Casals, per portar-los personalment l’obsequi que els hi fem cada setembre. En Jordi Rovira, de La Malla, ens va rebre amb una generositat més pròpia d’un germà que d’un amic i ens va omplir les mans de viandes i l’ànima de benestar. El món hauria d’estar ple de gent com ell i la seva família, de la que quasi ens en sentim membres. El perfum dels tomàquets que ens va obsequiar omplia l’habitacle del cotxe i va compensar la tristor de deixar enrera Sagàs.

Per acabar l’agost, dilluns al vespre, vam anar a Can Jornet de Gallecs convocats per la presidenta del Convivium de l’Slow food del Vallès Oriental, la Marina Duñach. Allà ens esperava en Pep Salsetes. En el seu hort de Santa Eulàlia de Ronçana s’ha afanyat a conservar els tomàquets autoctons del Vallès: els de la Pometa de Can Mataporcs de Santa Eulàlia, del Salvador Canyelles de La Garriga i del Lluís Vil·la de l’Ametlla del Vallès, el Cor de Bou de Vacarisses del Domenech Camps, el Tres Caires de Can Rusinyol de Rubí, el Palosanto de Cal Ànima, el de Montserrat del Sr. Pepet de Vacarisses, el Tardà de Riells de l’Eulàlia Forns i el Rosa de Cal Ivo de Parets del Vallès.

Acompanyats de l’Anna i la Sarai del restaurant Can Major de Montmeló, en Joan i la Maria que enguany inicien un projecte de menjadors escolars amb productes dels hortolans de Gallecs, a través de la seva empresa Ecomenja, els nostres amics Gerard i Marta, la Montse, amiga i cuinera, el forner de Mollet, en Sisco de Can Prat, en Santi i l’Oriol del restaurant La Plaça de Mollet i d’altres amics vallesans, ens vàrem asseure a l’era del mas i acaronats per un vespre fresc, tastàrem i compararem sensacions, amb la bonhomía propia dels amants de la bona taula. L’objectiu era construir la fitxa de tast per la I Fira del tomàquet que s’organitza amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Vallès Oriental, l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana i el projecte europeu Rururbal.

Aquest dissabte dia 4 us convidem a tots a viatjar a Santa Eulàlia de Ronçana, al bell mig de la Vall del Tenes, i participar d’aquest homenatge al tomàquet. Allà podreu visitar l’hort de l’Espelt, un espai creat expressament per a aquesta fira amb prop de 400 tomaqueres, valorar les seves qualitats, col·laborar en la promoció d’aquests productes per tal que aconseguir-los per la vostra taula no sigui el privilegi de pocs.

Els hortelans del País són dipositaris d’un patrimoni que necessita de la demanda de gent com vosaltres: els defensors dels sabors.

Per acompanyar l’entrada, un Pastís de tomàquets de Can Rovira amb formatge Roncal i farigola.

Pastís de tomàquets de Can Rovira amb Roncal i farigola

Ingredients per la massa,

120 g de mantega salada
150 g de farina
30 g de Maizena
5 g d’impulsor (llevat químic)
1 ou

Ingredients per al farcit,

Tomàquets de diferents varietats, de la terra
5 cullerades soperes d’oli d’oliva
100 g de formatge Roncal
2 cullerades soperes de farigola fresca (a bocinets)
Sal i pebre

Preparació,

Primer prepararem la massa, per fer-ho farem fondre la mantega a foc lent. A part, barrejar la farina, el llevat i la Maizena, ajuntar l’ou i la mantega fosa, barrejar enèrgicament fins que quedi la mescla ben barrejada. Folrar un motlle rodó per anar al forn amb la massa. Us haureu d’ajudar amb les mans, ja que aquesta massa no es consistent i es trenca com la plastilina.

Preescalfar el forn a 210 graus. Tallar el formatge i els tomàquets a làmines i disposar-ho al damunt del motlle, salpebrar i distribuir la farigola al damunt. Enfornar fins que la massa sigui ben daurada.

Napoli

La cuina vermella — Wed, 31 Mar 2010 21:10:05 +0000

No es pot imaginar un moment millor per abandonar la dieta que les onze del matí del primer dia d’una setmana de vacances. El punt de trobada La cuina d’en Fabri, els organitzadors Slow Food del Vallès Oriental, uns companys de taula i tovalló amants del bon menjar. Als fogons en Fabrizio un xef napolità que viu a la Roca del Vallès i company del Convivium vallesà d’aquesta organització internacional.

L’amic Fabrizio ens va preparar una degustació de plats tradicionals napolitans. Vam començar amb una frittata di maccheroni. Una truita de macarrons, tomàquet i albergínies. Es tracta d’un plat d’aprofitament en que la saviesa popular afegeix un ingredient -des del nostre punt de vista- insòlit a la truita. A continuació uns fagioli con cozze (musclos amb mongetes). Segons el Fabri era una oportunitat de les classes populars d’incorporar el marisc a la dieta amb un company de plat que li ofereix consistència. La preparació té un toc agredolç sorprenent i exquisit.

Desprès van fer la seva aparició els zeppole con gamberi e rucola, similars als nostres bunyols. Una pasta amb els mateixos ingredients que la pizza però amb més aigua. L’alt contingut d’aigua manté l’oli del fregit a ratlla i el bunyol adquireix una textura suau i sense estridències olioses. Per acabar els plats salats; la bruschetta. Una mostra de com el pont de mar blava ens comunica gastronòmicament. Quelcom tan nostrat com el pa amb tomàquet, té la seva versió napolitana.

El final del tast el va protagonitzar el cornetto. Un croissant farcit de crema de xocolata que fa les delícies dels noctàmbuls a Nàpols. Fa de cloenda de peripècies nocturnes i preludi d’un reparador descans. Abans d’anar cap a casa un ristretto i un limoncello casolà ens van ajudar a abandonar un moment de felicitat amb la millor de les companyies: la bona gent que estima conversar, compartir, beure i menjar asseguts al voltant d’una taula.

Carlo Petrini i el principi d’una nova gastronomia

La cuina vermella — Wed, 17 Mar 2010 23:43:11 +0000

Hi ha llibres que, al llegir-los, la teva mà busca un llapis. És com un impuls per retenir. És posar un dic a la distracció, mentrestant apliques un torniquet a la memòria. Segurament és un reflex adquirit quan la teva feina principal és acumular coneixements. El teu cervell experimenta la sensació de què el que estàs llegint serà matèria en l’examen de la vida.

El protagonista del post d’avui és un dels senyors de les lleixes de la llibreria vermella. És el que té més cicatrius del grafit, el més rebregat, el gladiador invencible.

El llibre porta per títol: “Bueno, limpio y justo” d’en Carlo Petrini, el fundador del moviment Slow food, imprescindible si viviu el plaer de menjar com nosaltres. No ens estendrem en descriure-us tot el que trobareu en aquest tractat de gastronomia ja que la única solució seria transcriure’l íntegrament. Per tant només n’extraurem dues perles. Una que el Sr. Petrini conclou que “la gastronomia és una ciència que estudia la felicitat. A través del menjar, llenguatge universal i immediat, element d’identitat i objecte d’intercanvi, es configura una de les forces més poderoses de la diplomàcia de la pau“.

L’altra perla, és la història que va fer decidir a l’autor en que s’havia de lluitar per a que els aliments fossin bons, nets i justos. Tot i la industrialització i la conseqüent perversió dels sabors, “existeix un futur, sempre, si el gastrònom te gana de canvi“.Bra és una ciutat del Piemont on té la seu el moviment internacional Slow Food. Al 1996 Petrini viatjava per la carretera que creua aquesta regió italiana. És una regió agrícola on encara s’hi produeixen vins excel·lents. Entre naus industrials que voregen aquesta via que comunica el Piemont amb el centre sud de la península, subsisteix l’agricultura i encara s’hi veuen hivernacles dedicats a ocults cultius.

Si es surt de la carretera principal, s’hi troben excel·lents restaurants i hostals on es practica una cuina tradicional de gran valor gastronòmic. En Petrini es va aturar en un d’ells per degustar una peperonata. Una preparació a base de pebrots que, tot i que és una recepta piemontesa, s’ha convertit en un clàssic de la cuina italiana.

A l’acabar de dinar l’autor va quedar insatisfet. Com si els seus records gustatius anessin errats; quelcom no havia anat bé. A l’hora del cafè el propietari de l’hostal va preguntar-li com havia anat tot. Davant dels dubtes organolèptics d’en Petrini, l’amo de l’establiment va dir-li que ara era pràcticament impossible aconseguir el pebrot autòcton, el “quadrato d’Asti“; carnós, aromàtic i dolç, que li donava tota la personalitat a la peperonata. Utilitzaven pebrots holandesos. Impecables a la vista, de colors llampants, perfectes i idèntics. En Petrini li va preguntar que es cultivava ara als hivernacles que són visibles des de la carretera. En dialecte piemontès, el propietari li digué que ara s’hi cultivaven bulbs de tulipes.

Amics, quelcom no funciona en aquest món. Si tots ens hi esforcem aquesta bogeria s’aturarà i recuperarem el que menjàvem per tornar a ser qui som. Aquest llibre, si sou mínimament sensibles, canviarà la vostra visió del fet gastronòmic. Dubtem que el moviment Slow Food pugui aconseguir recursos per salvaguardar el que som, sinó és per persones com vosaltres que estimen el que mengen.

Feu-vos socis del moviment Slow Food a l’accés que hi ha al bloc del Convívium del Vallès Oriental i alguna cosa començarà a canviar.

Peperonata

Ingredients,

4 pebrots (vermells, grocs i verds)
4 tomàquets madurs
2 cebes mitjanes
2 grans d’all sense el germen
1 pom d’alfàbrega
3 cullerades d’oli d’oliva
sal i pebre

Preparació,

Netejar els pebrots, treure-els-hi les llavors i tallar-los en trossos més aviat grans. Pelar la ceba i tallar-la a tires fines, l’all també (recordar treure el germen). Partir en quatre trossos els tomàquets i treure-els-hi les llavors. En una cassola escalfar l’oli un parell de minuts, afegir els tomàquets, els pebrots, l’all i la meitat de les fulles d’alfàbrega (que les haurem netejat). Un cop tots els ingredients dins la cassola, pujar el foc, que sigui ben viu, durant uns 5 minuts, passat el temps salar ho, tapar la cassola i deixar-ho uns 20 minuts a foc lent, desprès sense tapa fins que el líquid de cocció s’hagi evaporat. Mentrestant tallar finetes les fulles d’alfàbrega que ens hagin quedat i incorporar-les. Servir el plat tebi o a temperatura ambient, és molt bo damunt d’unes llesquetes de pa torrat o com a guarnició de carns i peixos.

El caviar blanc

La cuina vermella — Sun, 15 Nov 2009 11:50:00 +0000

Durant aquests dies l’esturió vallesà comença a regalar-nos el seu caviar blanc: les mongetes del ganxet. En els espais que ha deixat lliure la personalitat industrial d’aquestes terres i les cicatrius en forma de vies de comunicació que van de Barcelona cap el nord, les beines de les mongeteres s’entesten en recordar-nos la nostra personalitat pagesa.

Per celebrar aquest esdeveniment estacional i gràcies a la saviesa de l’estimada Ruscalleda, en la recepta del Cuina d’aquest mes dels 100 números, hem convidat a La cuina vermella, dos artistes de l’escenari gastronòmic: en Joan, arribat en vaixell des de la llotja de Palamós i en John, que, sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar un avió des de la costa est dels Estats Units fins a les nostres cassoles.

El resultat de construir un ring per aquestes bèsties magnífiques de caviar blanc, pa artesà i oli d’oliva agermanat amb julivert, va ser una gran idea. Va esdevenir el combat del segle. La morfologia majestuosa d’ambdues criatures ens va fer fruir d’una lluita de titans del sabor. El vencedor, en Joan ens va regalar una textura de carn més suau i un sabor més intents que va deixar KO al ianqui. El viatge en avió li va restar forces al púgil americà.

Llamàntol, fesols del ganxet i pa amb oli de julivert

Ingredients,

2 llamàntols vius, de 400 o 500 g

100 g de fesols del ganxet

1 llesca de pa artesà

50 ml d’oli d’oliva extra verge

5 g de julivert

sal fina i flor de sal

Preparació,

El dia abans, deixar les mongetes en remull (mínim 12h). L’endemà, coure-les molt a poc a poc vigilant que no es desfaci la pell (nosaltres les vam tenir quasi bé 4 hores). A banda, posar una cassola grossa i ampla al foc amb 6 l d’aigua i 240 g de sal. A part, preparar un bol gros i ample, amb aigua freda i glaçons. Quan la cassola d’aigua arrenqui el bull, controleu que coguin els llamàntols 2 minuts. Retireu-los del foc i poseu-los directament al bol amb l’aigua amb gel. Deixeu-los refredar 5 minuts i retireu-los.

Pelar els llamàntols, separar les cues del caps, recollir en un bol tots els sucs dels coralls de dins dels caps, coleu-los i reserveu-los en fred.

Obrir les cues amb unes tisores i retirar-ne la carn de l’interior. Reservar la carn en fred. A les potes grosses, donar un cop sec amb la mà de morter per trencar-les, reservar el contingut en fred. A les potes més fines, i amb un corro fer pressió per buidar-les, reservar el contingut en fred.

Tallar una llesca de pa a petits talls rectangulars i posar-los a torrar al forn 20 minuts a 160 graus, un cop fora del forn i freds, guardar-los en un pot hermètic. Picar el julivert al morter, afegir la sal i l’oli mesclar-ho i reservar-ho ben colat.

Muntatge,

Posar un cassó ample al foc amb 2 litres d’aigua i 80 gr de sal, i manteniu-lo amb aigua bullent. Mesclar els sucs dels caps amb les mongetes del ganxet, escalfar-ho tot junt i repartir-ho al fons d’uns plats fondos i calents. Escalfar la carns dels llamàntols a talls grossos al cassó amb aigua bullent durant 15 segons i repartir-los als plats, sobre les mongetes. Incorporar al plat trossets de pa torrat i amanir-ho amb sal gruixuda i l’oli de julivert.

Amb aquesta recepta La cuina vermella vol homenatjar la revista Cuina, que aquest mes celebra el número 100 de la seva revista. Felicitats!

Per els dos Johnny que és bellugaven com dos autèntics rockers aquest homenatge pòstum.

Llavors

La cuina vermella — Sun, 01 Nov 2009 10:28:00 +0000

Un bon amic nostre, prop de la trentena, deixeble del Capità Enciam sempre diu que els petits canvis son poderosos. No li falta raó.

En general, quan els humans encarem grans projectes, tenim tendència a perdre’ns en un entramat de comissions, comitès, assemblees, que produeixen informes, conclusions, estudis que en condueixen a la inacció, això si, molt documentada.

Sort que n’hi ha uns quants que prefereixen l’acció. Arremangant-se i, sense mandra i plens de convicció es posen a fer feina!

La gent de l’Slow Food del Vallès Oriental en son el paradigma d’aquesta actitud vital. Un dels nuclis més actius d’aquesta associació internacional que s’han proposat, tossudament, salvar el patrimoni vegetal i animal que des del neolític ens ha alimentat.

No és gens estrany que la llavor de l’Slow Food, arribada des d’Itàlia, germinés a Gallecs ja que hi ha bona Terra i dones i homes capaços de grans gestes.

Aquest és un vídeo del passat diumenge, de la Festa de l’espelta, va ser una gran jornada amb grans amics blocaires, L’Òscar i la Laia De cuina, no us perdeu la seva crònica de la Fira de l’espelta, en Rubén, en Jordi i l’Assun d’ A la cuina, en Marc i l’Alícia els nostres amics i els primers de fer un sopar d’amics a La cuina vermella i la magnífica trobada amb la Pilar del Fil Blau i la seva preciosa família!!

Donem les gràcies a la Marina Duñach i en Pep Salsetes (i a tota la colla) per la feina que estan fent.

Nosaltres hi anirem!

La cuina vermella — Fri, 23 Oct 2009 13:00:00 +0000

Marina Duñach i les mongetes del Ganxet

La cuina vermella — Tue, 17 Mar 2009 18:41:00 +0000

El paisatge ensenya moltes coses de la gent que hi viu i de la seva història. Fa uns mesos tornant en avió de Berlín i contemplant des de la finestreta el nostre país, els versos d’Espriu esdevenien imatge i els ulls ens recitaven: “aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada terra“.

Entens, doncs, que l’únic lloc del planeta on l’anarquisme va esdevenir poder, fos el nostre. Des de l’aire les cicatrius sobre el territori són profundes i les nafres del desarrollisme de la dictadura omnipresents. La nostra ciutat ha rebut l’impacte de veinatge amb Barcelona i d’estar just a la porta de la plana del Vallès. La conseqüència: el setge de tots els grans eixos viaris del país. Per sort, com a vegades passa en aquesta “dissortada terra”, uns pocs fan que la vida de molts sigui millor.

Els nostres íntegres i admirables veïns de Gallecs, amb una tossuderia i valor heroics van lluitar perquè una illa del que va ser el Vallès romangui pràcticament intacta.

A tocar de casa tenim un paradís de conrreus esquitxats de bosquets i masies. Pel costat de l’ermita de Santa Maria un tímid rierol protegit per un bosc de ribera alimenta a un aiguamoll com de joguina. La Serralada de Marina, les cingleres del Bertí, Collserola, el Montseny i en la llunyania Montserrat, com impertèrrits guardians, vigilen que la voracitat de les noves ciutats, urbanitzacions i polígons de la plana envaeixin aquest oasi.

La gent de Gallecs no només han aconseguit preservar el paisatge, sinó que treballen perquè el que el nostre poble ha menjat durant segles no desaparegui. L’espelta i les mongetes del ganxet són dos d’aquests aliments en vies d’extinció salvats per aquesta indomable estirp.

Us podríem anomenar un munt de gent que ha lluitat per l’existència de Gallecs, nosaltres ens quedem amb l’últim pagès de Mollet, el nostre company i amic Vicenç Compte, sempre amb un somriure al rostre i que parla amb el seny que conferix treballar la terra.

Divendres a la tarda vam anar a cals amics de la Llibreria l’Illa a la presentació del llibre “Les mongetes del ganxet. Com preparar-les 10 vegades” de la cuinera molletana Marina Duñach. Com a company de taula la Marina va portar a en Pep Salsetes i entre l’un i l’altre ens van fer passar una estona fabulosa sobre les característiques d’aquest producte que, gràcies a persones com ells encara podem tastar amb totes les seves qualitats.

Les 10 receptes que acompanyen el llibret són dignes del paladar més exigent i creació de la saviesa culinària de la Marina.Vam concloure la prestació com fa la bona gent, degustant un pastís de mongetes del ganxet absolutament sorprenent!

“Les mongetes del ganxet. Com preparar-les 10 vegades”

de Marina Duñach

Col·lecció Productes de Mercat

Sd·Edicions