La vida et posa a prova contínuament, sense contemplacions, sense treves. Cada dia t’aixeques i protegit per les rutines i de ponts efímers d’afectes i principis mires de creuar el riu, a vegades massell, d’altres embravit i descontrolat, que és la vida.

Aquests ponts són fràgils i a vegades es trenquen i caiem al riu. Xops de desesperació tornem a començar a bastir ponts de felicitat, tristos però més savis. Divendres vam fugir de l’asfixiant xafogor anímica de perdre a un amic, i dels sofocants carrers de Mollet que ja no tornaran a ser els mateixos sense en Just.

Deixàrem enrere la plana del Vallès i travessàrem les cingleres del riu Congost per arribar a la plana de Vic. El polèmic túnel de Bracons ens va permetre posar distància i  embaladir-nos amb les valls de la Garrotxa. Dels seus mil·lenaris volcans, brotà un bàlsam meravellós des de l’ànima de la terra i ens va guarir les ferides de les que supurava dolor.

Al Mas la Garganta ens van rebre amb bellesa, serenor, somriures i bonhomia. I ens vam reconciliar amb el principi que un gitano, de malnom Camarón, un dia ens va regalar: “Enamorao de la vida aunque a veces duela”.

Al Capvespre, asseguts a l’era d’aquests paradís terrenal, mentre les fulles dels arbres cantaven amb el vent, ens vam guarir. El cuiner vermell no ha estat capaç de redactar millor que la Txell les sensacions d’aquell instant, és per això que us transcric un fragment d’un correu que va enviar a un amic de La cuina vermella.

“Aquest cap de setmana he plorat però he rigut i he fet les paus amb el món. He entès que malgrat que el cos físic desaparegui, la filosofia de vida, l’energia, la força i l’amor perduren. Per nosaltres la remor del vent, el sol, la lluna, la pluja, la rialla d’un nen és la constatació que ell està aquí, protegint-nos, estimant-nos, ajudant-nos…. Quan el sol es ponia, una llum vermella va néixer d’entre les muntanyes. Vaig entendre que era ell que ens deia; ei, hola, no patiu que estic bé. Jugo amb els núvols i us veig des d’aquí dalt i us estimo”.