Desprès de la limitació de pressupost, les nostres premisses de recerca són: [...]]]> Expectatives a La Chassagnette

La planificació dels nostres viatges posen per davant les experiències gastronòmiques, amb el límit d’una economia modesta, per no dir paupèrrima. Per tant ‘el dia del restaurant’ és premeditat i valorat amb cura. Una oportunitat única, anual, d’encertar-la.

Desprès de la limitació de pressupost, les nostres premisses de recerca són: el restaurant ha de ser un simbió del seu entorn, la cuina ha d’estar enamorada del territori on té plantats els fogons, la sofisticació ha de ser modesta, el producte recognoscible i les coccions discretes. Aquesta selecció prèvia és doncs com l’aperitiu d’un festí. L’objectiu, més que obrir la gana, és modular-la pel plaer. Fer-ho adequadament abans d’un àpat és un art, de moderació i de contenció. Mentre l’aperitiu gradua la gana, el nostre mètode de selecció ho hauria de fer amb les expectatives. A vegades és una tasca impossible i t’asseus a taula havent menjat massa. O al contrari, l’estimulació de les expectatives -o de la gana- es veuen decebudes un cop pagada la minuta.

* fotografia extreta d’aquí.

El nostre dinar a La Chassagnette del chef Armand Arnal, tenia expectatives massa altes i en conseqüència la valoració que en fem no és del tot justa. El restaurant és al bell mig de La Camarga, una espectacular zona humida de carreteres rectes amb arrossars, braus i cavalls blancs a banda i banda. Amb la bellesa del Delta de l’Ebre però més endreçat.

El jardí i la terrassa són molt acollidors, tot i que l’encanyissat que protegeix les boniques taules de taulons reciclats, és poc efectiu per un resplendent dia d’agost a les dues del migdia.

Vam triar el menú de cinc plats amb maridatge de vins (120 € per cap). Tot i que la nostra exigència de productes de proximitat i respecte a les textures es va acomplir, les racions són gasives.

De tota manera cal destacar la selecció de vins, amb un parell que ens van agradar molt. L’Apostrophe, un rosat del 2009 ple de matisos frescos i aromàtics i un Mas Foulaquier negre del 2008 de cultiu biodinàmic excel·lent. El maridatge ens va permetre conèixer els bons vins de la zona. De l’àpat ens quedem amb el colomí que va ser una agradable sorpresa i amb un boníssim soufflé -nogensmenys estàvem a França- d’aranyons acompanyat d’un sorbet de fonoll.

En fi, compte amb les expectatives. I, també compte amb explorar restaurants a països de poder adquisitiu més alt que el nostre. I sobretot, compte quan us ofereixen un aperitif en forma de tisana que la castanya que us fotran serà memorable (29 € les dues tisanes!).

Restaurant La Chassagnette

Tel. +33 (0)4 90 97 26 96

Le Sambuc  13200 ARLES 

França

La vida et posa a prova contínuament, sense contemplacions, sense treves. Cada dia t’aixeques i protegit per les rutines i de ponts efímers d’afectes i principis mires de creuar el riu, a vegades massell, d’altres embravit i descontrolat, que és la vida.

Aquests ponts són fràgils i [...]]]>

La vida et posa a prova contínuament, sense contemplacions, sense treves. Cada dia t’aixeques i protegit per les rutines i de ponts efímers d’afectes i principis mires de creuar el riu, a vegades massell, d’altres embravit i descontrolat, que és la vida.

Aquests ponts són fràgils i a vegades es trenquen i caiem al riu. Xops de desesperació tornem a començar a bastir ponts de felicitat, tristos però més savis. Divendres vam fugir de l’asfixiant xafogor anímica de perdre a un amic, i dels sofocants carrers de Mollet que ja no tornaran a ser els mateixos sense en Just.

Deixàrem enrere la plana del Vallès i travessàrem les cingleres del riu Congost per arribar a la plana de Vic. El polèmic túnel de Bracons ens va permetre posar distància i  embaladir-nos amb les valls de la Garrotxa. Dels seus mil·lenaris volcans, brotà un bàlsam meravellós des de l’ànima de la terra i ens va guarir les ferides de les que supurava dolor.

Al Mas la Garganta ens van rebre amb bellesa, serenor, somriures i bonhomia. I ens vam reconciliar amb el principi que un gitano, de malnom Camarón, un dia ens va regalar: “Enamorao de la vida aunque a veces duela”.

Al Capvespre, asseguts a l’era d’aquests paradís terrenal, mentre les fulles dels arbres cantaven amb el vent, ens vam guarir. El cuiner vermell no ha estat capaç de redactar millor que la Txell les sensacions d’aquell instant, és per això que us transcric un fragment d’un correu que va enviar a un amic de La cuina vermella.

“Aquest cap de setmana he plorat però he rigut i he fet les paus amb el món. He entès que malgrat que el cos físic desaparegui, la filosofia de vida, l’energia, la força i l’amor perduren. Per nosaltres la remor del vent, el sol, la lluna, la pluja, la rialla d’un nen és la constatació que ell està aquí, protegint-nos, estimant-nos, ajudant-nos…. Quan el sol es ponia, una llum vermella va néixer d’entre les muntanyes. Vaig entendre que era ell que ens deia; ei, hola, no patiu que estic bé. Jugo amb els núvols i us veig des d’aquí dalt i us estimo”.

No cal anar massa lluny per adonar-se del poder de l’Església Catòlica Romana. Campanars i esglésies protagonitzen arreu del nostre país el poder de la multinacional més antiga de la humanitat. A Roma, aquesta realitat es fa palesa per tot. A cada racó de la ciutat et vas trobant construccions religioses d’una magnificència [...]]]>

No cal anar massa lluny per adonar-se del poder de l’Església Catòlica Romana. Campanars i esglésies protagonitzen arreu del nostre país el poder de la multinacional més antiga de la humanitat. A Roma, aquesta realitat es fa palesa per tot. A cada racó de la ciutat et vas trobant construccions religioses d’una magnificència i riquesa torbadores. Marbre de tots els colors recobreixen cúpules, naus, campanars, escales i columnes, façanes renaixentistes i barroques, tot destacant-hi les claus de Sant Pere de l’escut papal, que, sense aconseguir-ho, intenta tapar l’anterior poder de la ciutat; el dels emperadors romans.

Roma et fa adonar-te que potser res no ha canviat. Avui també es continuen bastint grans construccions per destacar-hi logotips d’entitats poderoses. Els relleus a l’arc de l’emperador  Sèptim Sever mostren la victoria d’aquest sobre els dominis dels parts, avui territori de l’Iraq. El Coliseu, la construcció més sencera del passat romà, salvada per ser part de la muralla medieval de roma, fa badar la boca als milers de turistes. Aquest juny, molts d’ells vestien els colors dels gladiadors que al sud de l’àfrica aixequen les passions dels patricis, del poble i dels esclaus.

L’altre característica urbana són les fonts, també de marbre, que dónen personalitat a les moltes places de Roma. Les més espectaculars són dels Bernini, una família d’artistes protegits pels papes. Aquesta proliferació de fonts compensen per una banda, l’absència de bancs per reposar i, per l’altra, la despesa en aigua que implica passejar en plena canícula per la ciutat dels set pujols. La plaça del Capitoli, la preferida dels vermells, està desprovista de font. La presideix una estàtua de bronze romana de l’emperador Marc Aureli, al bell mig d’un disseny arquitectònic de Miquel Àngel, el més gran dels artistes del Renaixement.

La bellesa  innegable de la ciutat té dos terribles contrapunts. Un trànsit rodat caòtic i desendreçat, i una marabunta de turistes, amb roba de safari, que imposibiliten deixar-se atacar pel síndrome d’Stendhal. En comptes d’aquesta dolça turbació, fruit de la bellesa, t’assalta el desassossec de que has errat el destí o l’època de l’any. O ambdues coses alhora. Potser és que la frase de que tots els camins condueixen a Roma és una veritat tan gran com la Plaça de Sant Pere del Vaticà o la Cúpula del Panteó.

La oferta gastronòmica de la ciutat es mereix un punt i a part. Us recomanem una estratègia infalible. Allunyeu-vos de carrers transitats per bàrbars amb calça curta i d’establiments amb cambrers sol·lícits que et somriuen des de la porta. La grandària del somriure és inversament proporcional a la qualitat de la cuina i igual a l’import de la factura. Per contra, busqueu locals de tracte distant, i que tinguin l’adhesiu de “cuccina romana” a la porta. Nosaltres en vàrem trobar tres d’excepcionals. Mario’s, al cor del Trastevere. Una trattoria autèntica on hi treballa tota la família. La matrona arrossega els peus pel local dins d’unes sabatilles de rus, deixant al descobert uns dits, tant barrocament recargolats, que ni els deliris de corves de Bernini li fan ombra. El davantal que llueix, sembla de l’època republicana. Els ravioli primavera i els tortellini de ricotta i espinacs són dignes de la golafreria de l’emperador Claudi. La generositat de la gerra de vi, de les orgies de Tiberi.

L’altre és Edy, prop de la Piazza del Popolo, on dues distants mestresses rosses i de maneres elegants, serveixen unes especialitats de pasta, feta a la casa, excepcionals. Per últim el restaurant La Matriciana, davant del Teatre de l’òpera. Un local redecorat als anys 20 del segle passat amb cambrers impecablement vestits i molt amables, però sense estridències. Els espaguetti a le vongole eren perfectes i els bucattini, com no, a l’amatriciana, commovedors com la música de Verdi.

Cal destacar el cafè. Els cafeters de mena com nosaltres, sempre enyorem la nostra Nespresso quan sortim de viatge. A Roma, l’enyor d’aquesta maquineta és fa impossible. A excepció del primer dinar a la ciutat en el que, coses del idioma, vam demanar un latte machiatto en comptes d’un café machiatto (el nostre tallat) i vam haver d’empassar-nos un gegantí poal de llet tacat amb quatre gotes de cafè, havent dinat.

Per últim, els gelats. De dolçor plusquamperfecte sabor autèntic i sense additius i una oferta que satisfà el més capriciós dels sibarites. En fi, que la vida no és mai perfecte, però tendeix a equilibrar-se. Les emocions més perdurables d’aquest viatge van ser asseguts a taula. Cosa gens desdenyable per membres de la espècie gormanda.

També volem destacar que per nosaltres ha estat el primer viatge 2.0. Una nova andròmina tecnològica, la BlackBerry, ens va ajudar a fer una crònica dels instants i impressions susceptibles de ser explicats en menys de 140 caracters. Compartir ciris trencats amb els amics i seguidors, de manera instantània és del tot recomanable i va posar l’enginy i els ulls dels vermells en alerta, pujol amunt, pujol avall. Si voleu seguir les nostres peripècies podeu fer clic aquí: #romainrosso

Arrivedercci Roma!

Sorteig

Els que heu seguit el viatge a través de Twitter o Facebook, o bé tafanejant a l’enllaç anterior, ja sabeu que us hem tingut presents. Compràrem a la botiga Cucina, un altre temple que no us podeu perdre, un petit lot composat per dos talladors de pasta i un exemplar de la revista Sale&Pepe,  que sortejarem entre els que deixeu un comentari en aquest post fins el dia 4 de juliol.

Us tornem a recordar, coneixedors de la vostra generositat i paciència, que podeu votar aquest post, o, si encara no ho heu fet, al bloc i els posts anterior fent clic sobre el vota’m que hi ha al final d’aquesta entrada.

Fer de viatger, és l’oportunitat de canviar el rol d’actor de la realitat per la d’espectador i, [...]]]> Viatjar és alguna cosa més que posar andròmines dins d’una maleta, sotmetre’s a la mala educació dels responsables de seguretat de l’aeroport de El Prat i repetir-se (inconvenients de ser agnòstics) com si passessis el rosari: per-cada-milió-d’enlairaments-l’Airbus-320-només-en-0’12-ocasions-ha-tingut-problemes.

Fer de viatger, és l’oportunitat de canviar el rol d’actor de la realitat per la d’espectador i, durant un temps limitat, beure a grans glops d’un elixir que romania tancat dins d’una ampolleta d’un prestatge del rebost del coneixement.

Berlín era la nostra tria entre l’assortiment d’aquestes immenses lleixes i, després de l’espera d’un llarg estiu, la veiérem des de l’aire guarnida amb els colors de la tardor i el gran somriure que dibuixa el riu Spree. La ciutat és la sala principal del teatre de la història del segle XX, i de sobte veus en colors l’escenari dels principals esdeveniments històrics d’aquest convuls període.

A aquesta etapa històrica, no només ens hi hem apropat a través de la Galàxia Gutemberg. Els documents d’aquesta època i, conseqüentment la nostra percepció de la història, té l’avantatge del suport audiovisual, primer amb el dramatisme del blanc i negre i desprès amb la proximitat del color.

Quan passeges per aquesta ciutat, és inevitable que passin per la teva memòria les imatges accelerades dels noticiaris del cinema mut del Kàiser Guillem, les fangoses i dramàtiques escenes de les trinxeres i les Maxims i el Gran Bertha escopint foc en un espetec silenciós. El nou món que bastia la República de Weimar i el seu esclat cultural i tecnològic, el crack del 29, l’inflació del Marc, la crisi econòmica i el naixement del monstre del nacionalsocialisme que va conduir a aquesta admirable nació a una crisi maníaca de conseqüències diabòliques. Els discursos d’aquell individu d’uniforme gris, bigoti ample i curt i mirada hipnòtica. La crema Reichstag, les desfilades amb torxes, les persecucions de jueus, gitanos, homosexuals i gent d’esquerres, la crema de llibres davant de la Universitat Humboltd. Com diu el periodista Manu Legineche: “ Els anys de la infàmia”.

Després, la destrucció més absoluta de l’imperi que havia de durar 1.000 anys. A continuació la partició del país i de Berlín, la fam, la rebel·lió de 1948, la repressió soviètica, el miracle alemany, la construcció del mur, els súper atletes de la RDA, les desfilades del primer de maig a la Karl Marx allee (abans Stalin allee), la Bader-Meinhoff, el moviment okupa, els punks de Kreuzberg, la música electrònica, la caiguda del mur i la construcció del nou ordre mundial.

Tot això ha deixat marques inesborrables en aquesta, ara hospitalària ciutat.

Arribats aquí us podeu imaginar les dificultats dels viatgers vermells, de fer una entrada que abasti totes les impressions i experiències que ofereix Berlín. Per tant, hem decidit circumscriure’ns al tema teca per ser fidels a l’esperit fundacional del bloc.

Pel que pogués passar (a l’estranger mai se sap) posàrem a la maleta tomàquets de sucar, oli d’oliva i pernilet de jabugo, per començar els dies amb esmorzars de festa.

Anem a pams; a Berlín a tothora es menja i confessem que aquest fet, com a gormands empedreïts, ens va captivar.

A qualsevol racó hi ha els anomenats Imbiss, una mena de quioscos on menges a peu dret, l’especialitat berlinesa per excel·lència: el Currywurst. És una saltxita, tipus frankfurt trossejada amb ketchup i curri.

La veritat, és que als volts del migdia, acompanyat d’unes ‘pommes frites’ amb maionesa i una Beck’s, ‘patejar’ a consciencia els carrers es fa més fàcil. En menjarem vàries vegades, el millor lloc el Curry 36, la catedral del currywurst.

Només hi ha una especialitat que competeixi amb aquesta en oferta: el donner kebab. Aquest entrepà va ser creat per la comunitat turca a Berlín i la qualitat i el preu no tenen res a veure amb els que proliferen a ca nostre.

Un altre costum molt berlinès, els caps de setmana, és el brunch. Es tracta d’un esmorzar dinar tipus bufet que es serveix entre les 10 del matí i les 3 de la tarda, en la que ha preu fet pots anar menjant fins que dius prou. Nosaltres el provàrem al cafè restaurant rus Pasternak, al barri de Prenzlauerberg.

Just al costat, es troba el bar Gagarin on un altre dia, tinguérem l’oportunitat de fer el berenar tradicional de la ciutat un capuccino i un tros de pastís (que té el simpàtic nom alemany de torten). El local és fantàstic, el leitmotiv decoratiu és la figura del cosmonauta rus Iuri Gagarin, el primer home que va orbitar al voltant del nostre planeta.

A Berlín, es poden tastar tota mena d’especialitats de les cuines del món, d’entre les moltes que tastàrem en volem destacar una, la que ofereixen al restaurant turc Hasir, al cor de Kreuzberg (Istanberg, li diuen) on fruírem d’un sopar mediterrani al cor d’Europa.

Per finalitzar aquest apartat, la nostra visita a un dels restaurants que té la cuinera mediàtica Sarah Wiener, on férem un àpat de menció i que, si decidiu visitar la capital alamanya no uns podeu perdre. La carta fa un repàs de la nova gastronomia vienesa, i gaudírem de valent regant-ho tot amb un Riesling ben fresquet. La Sachertorten és de treure-us el barret!

Divendres, abans d’anar cap a l’aeroport, no poguérem estar-nos d’anar a fer un trosset de pastís i un capuccino per amortir la tristor de dir-li fins aviat a la ciutat.

Per concloure tres recomanacions ben especials per blocaires gastronòmics, la primera Coledampf’s, una botiga d’estris de cuina, on com nosaltres els blocaires deixaríeu la bossa ben buida.
El segon lloc de peregrinatge obligatori, és la planta de gastronomia dels magatzems KaDeWe. Mil metres quadrats de temptacions gastronòmiques on es pot trobar des del champagne més exclusiu fins fuet de Vic. Deixeu la visa a l’hotel, si no ho feu així, les conseqüències poden ser ruïnoses. Sigueu prudents: no us sabreu reprimir.

Per acabar amb les recomanacions pels de la colla de la forquilla.com, si esteu a Berlín en dissabte no us podeu perdre el mercat de productes de qualitat, degustació d’especialitats i d’artesans que es fa a la Winterfeldplatz, del barri Schöneberg. Aquest barri, poc tocat pels bombardejos de la guerra, encara s’hi respira l’ambient del Berlín d’entre guerres que tant bé es descriu a la novel·la “Adéu a Berlín” de Christopher Isherwood en la que es va inspirar el film Cabaret. En una paradeta per descansar comprovàrem la mida, tipus piscina olímpica, dels cafès amb llet berlinesos (milchkaffe). Us recomanem utilitzar l’adjectiu kleine (petit) al fer la comanda si no voleu morir ofegats.

En fi amics, com podeu veure si l’objectiu és merament gastronòmic ja paga la pena visitar Berlín. A qualsevol racó i hora trobareu un cafè, un restaurant, o un bar on podreu gaudir de bon producte, cambrers diligents, preus raonables, racions generoses, i decoració exquisida i original. Quan has de marxar, igual que el president Kennedy exclames: “Ich bin ein Berliner!”.

Volem donar les gràcies a la nostra admirada amiga Noema, del bloc Intercultura y Cocina, que ens va fer un munt de bones recomanacions i que tinguérem el privilegi de conèixer personalment i compartir amb ella una cervesa a Kreuzberg.

Gracias por todo Noema. Si tienes que venir a Barcelona intentaremos corresponderte con la misma calidez y amabilidad con la que nos recibiste. ¡Gracias por ser como eres!

La menja que hem triat és el Dakos, tot i que l’elecció [...]]]>

El setembre de l’any passat vam tenir el privilegi de viatjar a un dels paradisos del Mediterrani: l’illa de Creta. Després de passar dos meravellosos dies a Atenes ens embarcàrem en un vaixell que ens duria fins al bressol de Zeus.

La menja que hem triat és el Dakos, tot i que l’elecció ha estat difícil per la gran quantitat de deliciosos plats i productes (el iogurt, la mel, el vi, la cervesa, la pastisseria…) que fruirem durant aquells dies.

Hem decidit triar-lo per les connexions que te amb el nostrat pa amb tomàquet. El pa és un element sagrat i no pot llençar-se. Quan s’asseca és pot tornar a elevar a la santedat amb el daurat de l’oli d’oliva i el carmesí del tomàquet. La particularitat del d’aquelles contrades del Mare Nostrum és l’orenga i el formatge.

Per omplir-vos de gustos i aromes de Creta necessiteu quatre coses que podeu aconseguir en qualsevol supermercat ben assortit.

Dakos

Ingredients,

Panets torrats (de fet els panets suecs Krispolls integrals s’assemblen força als que vam menjar a Creta).
Tomàquet madur ratllat.
Formatge Feta esmicolat (el que es fa servir és un d’autòcton cretenc de llet de cabra anomenat Mitzithra. No us preocupeu, el Feta s’hi assembla molt).
Oli d’oliva verge de qualitat.
Orenga
Sal