El repte de presentar-nos a
1 año en 1 post ha posat del revés tota la nostra planificació. Hem de confessar dues coses. La primera és que això d’aconseguir vots per la nostra entrada ha estat molt divertit i, tot i que encara falten un munt de vots per situar-nos entre els
vint primers del rànquing, si no ho aconseguim ha estat excitant el anar veient com creixia el comptador de vots. Per això, us volem donar les gràcies per que el mèrit es vostre i us
animem a seguir votant fins les dotze de la nit del Dia de Reis en el post:La segona ha estat una flagrant i imperdonable errada que, el factor masculí de l’equip, va cometre en la que havia de ser l’elaboració protagonista de l’entrada número 100. No donarem massa detalls per que encara es pot esmenar la planxa, ja que aquesta que esteu llegint és la 99.
Total, vaig començar l’any amb un clàssic, confondre la sal amb el sucre. Encara no me’n sé avenir: el pot de la sal és de vidre però de forma quadrada i amb retolador, lògicament, s’hi llegeix “sal”. Està escrit amb grosses lletres fetes amb retolador permanent per mi mateix (m’estic posant vermell com les rajoles de la nostra cuina). El pot del sucre, és també de vidre, però, no us apiadeu de mi, no m’ho mereixo; és de forma cilíndrica i retolat per aquest narrador amb grosses i clares lletres.
Aquesta entrada és doncs una penitència i un repte, espero que en la publicació de l’entrada número 100 em podré treure l’espina que encara tinc clavada sota la dermis del meu orgull de cuiner vermell. El resultat d’aquesta recepta que us presentem em va servir com a tònic per l’emprenyada que vaig agafar.
Pastissets de tomàquet, bonítol, melmelada de ceba i tapenade
Ingredients,
Tapenade
Pebrot escalivat
Aigua resultant d’escalivar el pebrot
Oli, sal, pebre i orenga
Preparació,
Coure la massa brisa, amb un pes a sobre, a 180 graus fins que comenci enrossir. Treure-la del forn. Escaladar els tomàquets i pelar-los. Per muntar els pastissets, fer una primera capa fina de tapenade, a sobre una capa generosa de ceba caramelitzada, al damunt trossets de pebrot escalivat i el bonítol laminat, es corona amb un tomàquet cirerol, i s’amaneix amb l’aigua resultant d’escalivar el pebrot, un raig d’oli, sal, pebre i orenga. Es torna a enfornar fins que el tomàquet es cuit però no perd la forma.
Bueno, suposo que a molts ens ha passat aixó de confondre la sal per sucre. Una vegada, vaig comprar fructosa a REnovell i es van confondre i en van donar sal. Vaig fer un pà de pessica salat completament i em va quedar horrorós…pero llençar tot…jaja.
Aquesta recepta t’ha quedat més que fantàstica…
Núria
Bon Any!!
Ai Kike…això és que tens la ment a NYC!!! jejeje…ja veuras com ho aconseguireu!!! La recepta i la fotografia genial!!! Bon Any!!
Petunets,
Eva.
Confondre la sal amb el sucre, itant, jo vaig fer una trufa salada, estava fastigosa, sort que me’n vaig adonar abans de què els ocnvidats la poguessin tastar. i aquesta pastissets semblen deliciosos, que dic, segur que són deliciosos
Un petó
Ester
Bon Any!!!!!!!! parella vermella.No
sabía que és podía votar cada
24 hores, a partir d’ara us votaré cada 24 hores de rellotge… Molts bons els pastissets, se surten de la pantalla…
Una abraçada i fins aviat.
M’agrada la idea, aquesta mena de montadito convertit en tartaleta segur que guarda més els sucs i els sabors…
Quina pinta que tenen,res més veure-noto que se’m cau la bava je je je
Petunets.
A Beneixama diem: “El que pasta i ven, de tot se li contén”. Així que no patisques gens per això de la sal i el sucre. A mi em va passar una vegada fent una paella. Ja te’n pots imaginar el resultat…Ecs!!!
Els vostres pastissets diuen “menja’ma”…MMMM! Besades
Hola Amics!!!
Això té una pinta que fa salivar (tot i que jo no mengi bonítol). Gol del barça!
Les panades mallorquines més apreciades es fan de pasta dolça o farcit de carn i jo faig unes tartaletes de brisa dolça farcides d’amanida russa, un èxit a les festes.
A mi em va passar una cosa “semblant” i vaig confondre el pebre vermell dolç amb el coent quan havia d’amanir un trempó per fer una coca. He de dir la la coca la mos vàrem menjar, entre llagrimes, mocs i colors pujats i molt de vi, però no en va quedar gens ni mica!!
hoooola parella!!
en primer lloc dir que esper que hagueu tengut una bona entrada d’any i que la recuperació vagi per bon camí
en segon lloc, deu meu senyor quina bona pinta que tenen aquests pastissets, m’han entrat unes ganes loques d’agafar un vol per tastar-los. Intentaré fer-los tot i que ja se sap que cap imitació pot superar l’original
Salut i bon any!
Ohhh, quina gana, com m’agrada això, boníssima tota la combinació.
És un clàssic lo de confondre la sucre amb la sal, recordo unes creps suposadament dolces fetes amb molta sal,bé.
Bon any i espero poder venir a la trobada del 9.Petonets als dos
No m’estranya que et passin aquestes coses NY es una passada!! si voleu us passem unes quantes fotos pq us feu una idea! jejejejeje
Bona idea la tarrineta, però la mermelada de ceba la veig tot un curro. Ara que no se pq ho dic aixo pq jo quan em poso a la cuina ja no se quan en surto. Començo a fer fer fer i m’enredo m’enredo…
Recordssss
Quina receta més rica, i sembla fàcil quan tens els ingredients més o menys complerts. Per cert, sabnt això de que es pot votar cada 24 hores, tens 3 vots més meus.
Salut!!!!
Uy!!!!Esto tiene que estar pero que muyyy rico…como siempre ¡fantástico!!
Un beso grande y veo que este año seguis con la misma calidad a la que nos teneis acostumbrados, como no podía ser de otra manera.
Un beso grande desde una lluviosa Alcarria.
Kike,
Jo no he confós mai la sal amb el sucre, però també he fet algun pitafi a la cuina. Un de ben sonat que recordo són uns ous durs que van explotar (es va consumir tota l’aigua) mentre jo estava embadalida veient el Serrat per la tele. Et pots imaginar com va quedar el sostre de la cuina?. Doncs sí, tot esquitxat d’ou dur.
Ah!, si et reconforta, el Josep sí que va confondre la sal i el sucre en un arròs!.
Quasi me’n oblido, la tartaleta espectacular!.
Fins aviat
Com diu la meva avia els suspensos són pels estudiants…idó el mateix et diria…qui no cuina no es pot equivocar amb la sal i el sucre…a més amb aquesta recepta i aquestes fotos que heu publicat qualsevol confussió està més que oblidada…
quin pastisset més bonic, nois, i m’imagino perfectament com deu estar de bo amb aquests ingredients tan ben combinats.
espero amb impaciència l’article número 100, i no pateixos, que per internet si és dolç o salat no es veu i a tots ens passa. vinga, una agraçada i anima’t, home!
Qué pinta que tienen los pastissets. Me gustan toditos los ingredientes, así que mezclados tienen que ser una verdadera pasada.
Por lo de el error sal-azúcar, pasa hasta en las mejores familias, así que para el “anecdotario” 2009.
Besitos sin gluten.
Hola Núria, ja veig que tots tenim anècdotes divertides a la cuina!! ja m’imagino el gust horripilant del pa de pessic! Gràcies per venir!
Evaaaa! T’imagines que ho aconseguim (nosaltres ens donem per ben pagats i quedem entre els 20 finalistes).
Molts petons reina!
Ester, una trufa salada ecssss! a més, suposo que quan te la poses a la boca el teu subconscient ja dona per fet que serà dolç, molt dolç i llavors quan les papil·les gustatives donen l’avís de que és salat el cervell es deu tornar boig!!! mil petons!
Teresa, gràcies per col·laborar amb la causa!! és un plaer tenir-te per aquí! petonets.
Pulga, aquesta tartaleta va conservar tots els aromes i gustos, a més a l’afegir-hi el suquet que deixa anar el pebrot quan s’escaliva és genial! Ah! Benvinguda!
Ai, Menú, estava per llepar-se els dits! un petonet!
Així Francesc que vas posar sucre a la paella??? o et vas passar de
sal? El refrany molt bonic i acertat per la ocasió! besades fortes!
Estimada Chis, m’encanta la idea de fer-les amb salada russa, a veure quan ho penges a Coses de Can Loi!!! Ets un sol!
Marga bonica! L’entrada d’any bé (només el lapsus de la sal), la recuperació genial (ara que no em sent la doctora puc dir que ja ballo i tot!!!). Els pastissets deliciosos, i tu amb la mà que tens per a cuinar et quedaran més que genials. Petons.
Cris, tandebó puguis venir el dia 9, de debó que tenim moltes ganes de conèixer-te en persona i donar-te una forta abraçada! petons.
Anna Carmanyola, la melmelada de ceba tot és possar-s’hi! si no podem anar a NY ja ens passaràs les teves fotos! petons.
Gràcies Olles. De fet aquests pastissets es van elaborar amb les sobres de la nevera! Mil petons.
Su, feliz año para ti y los tuyos, es un placer tenerte aquí. Gràcias por tu comentario, viniendo de la Su, reina del tupper, es un privilegio! Miles de Muacs!
Glòria, i quan et van esclatar els ous no vas dir un mecagum… amb tot l’ou al sostre quin riure!! Menys mal que amb la banda sonora del serrat el pitafi es va endolcir una mica oi? petonassos.
Gràcies Maria José! quines paraules més sàvies les de la teva àvia! Gràcies pel teu comentari! besades!
Manel, portem dos dies preparant el 100! a veure si us agrada! petons rei!
Zerogluten, tu optimismo me entusiasma! claro que sí, la primera anècdota del 2009. Un beso.
I tant que me n’han passat, a mi…, i més de tres!!!: Un dissabte que feia la salsa de tomàquet pels macarrons, vaig agafar el pot del sucre que hi tinc a la cuina per tirar-n’hi una culleradeta, però com que la cullereta de fusta que sempre hi ha no era dins el pot i per, com que tenia pressa, no anar-ne a buscar una altra, vaig abocar dins la cassola on es feia el tomàquet el sucre directament del pot, amb tanta mala fortuna que hi vaig abocar –i no exagero- l’equivalent, si fa o no fa, a una tassa.
Ja vaig treure de seguida, ja, tot el sucre que vaig poder…, però el mal ja estava fet… I allò de pensar que, si és molt dolç, amb sal no ho serà tant, res de res, eh?
Tranquils jo també e caigut en la mateixa trampa nois, vaig posar la sal al café. ajajajaja
He tornat a votar ara mateix, cuan son les 4:53 de la matinada.
Vaig correns al llit.
Genial aquesta tartaleta.
Petons.
Bona nit.
Margot
Nois… si us equivoqueu… és que feu. Per tant, estupendo.
Que bonica us ha quedat la tartaleta. Jo les tinc que millorar, que a vegades em queden un xurro.
Petons
Hola vermells!!! Acabo de trobar un rebut de la botiga on vaig comprar aquest estiu a Pau (Du bruit dans la cuisine)… i he pensat en vosaltres. Potser la coneixeu, espero que l’enllaç us vingui de gust i que els Reis es portin molt bé amb vosaltres…
Petons
http://dubruitdanslacuisine.fr/
La teva sinceritat t’honra, mai ens haguéssim assabentat si no ho expliques… no trigueu amb l’article 100 segur que serà genial!!
quina passada de pastisset salat esta perfecte i les fotos superiors,,una abraçada guapos.
Estaba a Tarragona i em vaig conectar amb el mòvil a la cuina vermella, quan vaig llegir Bonitol!!!com potser ? d´on l´an tret?, avui quan he arribat , hi vist que era amb conseva. Ya hi respirat, es broma,,,
Madre mía, ¡qué cosa más bonita!
Joé… (y feliz año)
Enric, i quan va caure tot el sucre no vas dir molts pecats??? en Kike sí!!! ahahaha!
Margot, doncs un cafè amb sal ha de ser dolent com una mala cosa, oi?
Maria, de mica en mica s’omple la pica i de fer tantes tartaletes al final queden boniques! petons
Estimada Rid, no coneixíem aquest lloc, moltes i moltes gràcies per aquest enllaç i gràcies per pensar en nosaltres! Ets un sol. Petonassos bonica!
Manduca, moltes gràcies per les teves paraules.
Gràcies Elena, un plaer!
Dolors, tu no t’amoïnis per res que el peix fresc sempre és el teu. petons bonica espero que estigueu bé i l’Albert també.
Natalika, feliz año para ti también. Besos frios desde Barcelona.
quins son el estris qque s’han de fer servir?