Hi ha llibres que, al llegir-los, la teva mà busca un llapis. És com un impuls per retenir. És posar un dic a la distracció, mentrestant apliques un torniquet a la memòria. Segurament és un reflex adquirit quan la teva feina principal és acumular coneixements. El teu cervell experimenta la sensació de què el que estàs llegint serà matèria en l’examen de la vida.
El protagonista del post d’avui és un dels senyors de les lleixes de la llibreria vermella. És el que té més cicatrius del grafit, el més rebregat, el gladiador invencible.
El llibre porta per títol: “Bueno, limpio y justo” d’en Carlo Petrini, el fundador del moviment Slow food, imprescindible si viviu el plaer de menjar com nosaltres. No ens estendrem en descriure-us tot el que trobareu en aquest tractat de gastronomia ja que la única solució seria transcriure’l íntegrament. Per tant només n’extraurem dues perles. Una que el Sr. Petrini conclou que “la gastronomia és una ciència que estudia la felicitat. A través del menjar, llenguatge universal i immediat, element d’identitat i objecte d’intercanvi, es configura una de les forces més poderoses de la diplomàcia de la pau“.
L’altra perla, és la història que va fer decidir a l’autor en que s’havia de lluitar per a que els aliments fossin bons, nets i justos. Tot i la industrialització i la conseqüent perversió dels sabors, “existeix un futur, sempre, si el gastrònom te gana de canvi“.
Bra és una ciutat del Piemont on té la seu el moviment internacional Slow Food. Al 1996 Petrini viatjava per la carretera que creua aquesta regió italiana. És una regió agrícola on encara s’hi produeixen vins excel·lents. Entre naus industrials que voregen aquesta via que comunica el Piemont amb el centre sud de la península, subsisteix l’agricultura i encara s’hi veuen hivernacles dedicats a ocults cultius.
Si es surt de la carretera principal, s’hi troben excel·lents restaurants i hostals on es practica una cuina tradicional de gran valor gastronòmic. En Petrini es va aturar en un d’ells per degustar una peperonata. Una preparació a base de pebrots que, tot i que és una recepta piemontesa, s’ha convertit en un clàssic de la cuina italiana.
A l’acabar de dinar l’autor va quedar insatisfet. Com si els seus records gustatius anessin errats; quelcom no havia anat bé. A l’hora del cafè el propietari de l’hostal va preguntar-li com havia anat tot. Davant dels dubtes organolèptics d’en Petrini, l’amo de l’establiment va dir-li que ara era pràcticament impossible aconseguir el pebrot autòcton, el “quadrato d’Asti“; carnós, aromàtic i dolç, que li donava tota la personalitat a la peperonata. Utilitzaven pebrots holandesos. Impecables a la vista, de colors llampants, perfectes i idèntics. En Petrini li va preguntar que es cultivava ara als hivernacles que són visibles des de la carretera. En dialecte piemontès, el propietari li digué que ara s’hi cultivaven bulbs de tulipes.
Amics, quelcom no funciona en aquest món. Si tots ens hi esforcem aquesta bogeria s’aturarà i recuperarem el que menjàvem per tornar a ser qui som. Aquest llibre, si sou mínimament sensibles, canviarà la vostra visió del fet gastronòmic. Dubtem que el moviment Slow Food pugui aconseguir recursos per salvaguardar el que som, sinó és per persones com vosaltres que estimen el que mengen.
Feu-vos socis del moviment Slow Food a l’accés que hi ha al bloc del Convívium del Vallès Oriental i alguna cosa començarà a canviar.
Peperonata
Ingredients,
4 pebrots (vermells, grocs i verds)
4 tomàquets madurs
2 cebes mitjanes
2 grans d’all sense el germen
1 pom d’alfàbrega
3 cullerades d’oli d’oliva
sal i pebre
Preparació,
Netejar els pebrots, treure-els-hi les llavors i tallar-los en trossos més aviat grans. Pelar la ceba i tallar-la a tires fines, l’all també (recordar treure el germen). Partir en quatre trossos els tomàquets i treure-els-hi les llavors. En una cassola escalfar l’oli un parell de minuts, afegir els tomàquets, els pebrots, l’all i la meitat de les fulles d’alfàbrega (que les haurem netejat). Un cop tots els ingredients dins la cassola, pujar el foc, que sigui ben viu, durant uns 5 minuts, passat el temps salar ho, tapar la cassola i deixar-ho uns 20 minuts a foc lent, desprès sense tapa fins que el líquid de cocció s’hagi evaporat. Mentrestant tallar finetes les fulles d’alfàbrega que ens hagin quedat i incorporar-les. Servir el plat tebi o a temperatura ambient, és molt bo damunt d’unes llesquetes de pa torrat o com a guarnició de carns i peixos.
Bona nit amics vermells!! No hi ha color quan menges un producte ben cultivat, amb tot el seu potencial organolèptic-gustatiu!!!
La més gran enhorabona per recomanar-nos aquest llibre, i com no, posar a les nostres mans aquestes receptes!! Gràcies!!! jejeje
Apa, demà aniré a buscar pebrots!!! Un petonès
Benvolguda i noctàmbula amiga Maria!
ja tens raó, a veure si entre tots plegats conservem sabors per les properes generacions.
A veure que tal et va la recerca del pebrot saborós.
Petons bonica!
deu meu vermells, quan ja pensava que era impossible que vos superassiu, me sorpreneu amb [encara] millors fotos i millors comentaris. I receptes tan temptadores com sempre. És increible tota l’energia que teniu i que depositau en el blog, cada dia vos admiro més. Una abraçada grossa!
Moltes gràcies Margarida!
de fet el valor i el mèrit d’aquest post no es nostre. És la inspiració d’es senyor Petrini!
Una abraçada cap a Ses Illes, terra de grans amics!
Sería fantàstic, que un matí de cap de setmana, sota un cel d’arbres centenaris i caminant per un sender torturat per les arrels, algú ens expliqués aquesta història.
Sería fantàstic, que mentre l’espelta ens rodeja, els pebrots esdevinguèssin símbol d’una idea que cau per el seu propi pés. Una idea abandonada sota el pés del compte corrent dels més poderosos.
Sería fantàstic, algú en diría ‘màgic’;-)
Màgia d’aprop. Màgia de la bona.
Gràcies amic, un comentari ple de records agradables.
Et repetim la frase de l’Arquebisbe Tutu que vam extreure del llibre d’en John Carlin, El factor humà que et vam recomanar a l’última trobada: “el millor de les coses bones és que poden repetir-se”.
Ara ja tenim una revolució que protagonitzar!
Slow food del Vallès Oriental us espera. El premi: menjar en companyia dels nostres els tresors de la terra. Pots imaginar un pla millor?
Qué razón tiene el señor Petrini ¡arriba el slowfood!. Preciosas fotos y deliciosa Peperonata, sin duda. Un saludo.
¡Amigo Carlos!
ya tienes razón. Que mundo más maravilloso si fuera dirigido por sabios como Petrini. Un saludo!
Realment màgic! Just ahir vaig fer un curs de cuina amb mongetes del ganxet… Ben nostres. Hi havia un productor de Castellar del Vallès i en Pep Nogués. Ens van explicar moltes coses d’aquests tipus de mongeta ben nostra i que no fem servir gaire…
Hola Sara Maria!
com a vallesans n’estem molt orgullosos del “caviar blanc”. Les mongetes del ganxet són una de les moltes espècies vegetals que intenta protegir el Convivium del Vallès Oriental.
Gràcies pel teu comentari.
vosi que en saveu, guapa felicitats cada dia es millor que el anterior
Gràcies Angels. Comentaris com el teu, tot i que ens posen pressió, ens donen forces per anar cuinant aquest bloc.
El encanto de lo sencillo, sano y justo.
Amiga Marilu,
Lo complicado es encontrar cosas secillas, sanas y justas. ¡que mundo loco!
Aaah, jo entenc el Sr. Petrini, estic dels pebrots holandesos fins aqui!!! preciosos, pero res mes…
Però no em quedarà cap altre remei q utilitzar-los per poder gaudir d’aquesta Peperonata….
Una abraçada,
Ja tens raó Sonia. Que difícil és trobar productes de qualitat!
Una abraçada amiga!
Bon dia!
En un listening d’una classe d’anglès vaig escoltar la ressenya d’aquest llibre i el vaig agafar de la biblioteca ( en anglès, of course) a poc a poc l’he anat llegint ( i em sembla que entenent) i realment arribes a la conclusió de que vivim en un món de bogos i que això no s’aturarà si tothom no hi posa per fer-ho i està bé aquest moviment de l’Slow Food per intentar conscienciar a la gent de que el que tenim ho hem de conservar i no deixar perdre allò que es nostre, però jo dubto molt que deixi de ser mai un moviment “pintoresc” que vagi més enllà.
Si persones com nosaltres que s’estimen el menjar, la manera com fer-lo i la manera de gaudir-ne hi podem contribuir, doncs endavant.
PTNTS
Dolça
Hola Dolça!
veiem que et va entusiasmar com a nosaltres el llibre. Cosa que no ens estranya gens.
En quan a si un moviment pot canviar les coses t’hem de dir que els canvis a la història de la humanitat el lideren sempre minories. El que cal és arremangar-se i fer feina. Això si amb confiança, tenacitat i optimisme.
Petons estimada!
Qué preciosas fotos! Me apetece hacerme una peperonata ya mismo! Pues fijaos que pertenezco a Slow Food, pero no conocía este libro. Creo que me lo compraré. Besotes.
Gracias querida Miriam!
La peperonata es recomendable en el mismo grado que el libro. Nos lo agradecerás, seguro.
Besos guapa!
El triomf de la senzillesa!!! La pepperonata exquisita!
Una forta abraçada!
I tant! fa falta alguna cosa més que un bon producte?
Abraçades vermelles per tu!
Cercaré el llibre! em sembla super interessant i aquesta comba em va, els meus pares que procedeixen de pagès només parlen de la quantitat de productes horto-frutícoles autòctoncs que s’han perdut o substituït, per altres que són més prolífecs i econòmicament parlent, més rentables…
Tota l’entrada m’ha encantat, com sempre…
Disculpeu que no us visiti tan sovint…, sabeu que us tinc al cor i al pensament.
Petons bonicos!
Hola Maragda!
segur que el fruiràs. Si vens de pagès especialment. En Petrini afirma que qualsevol gastrònom que es senti com a tal a de saber d’agricultura.
Un altre cosa, res de disculpes. Els teus comentaris sempre son ben rebuts. Si no ens en fas som conscients de que no has pogut. Ja ho saps: l’estima és mútua!
Petonets amiga!
Aquests pebrots, s’han sortit de la pantalla i m’han caigut a la taula ….. Quina passada de foto. La recepta de 10. Petonets vermells
Gràcies pel teu comentari amiga Carme!
Teniu molta raó on es possi un producte de la terra a la taula, jo sempre hi penso amb l’olor dels tomàquets quant fiques le dentada, ummm!
Amb aquestes ganes em quedo de fer una mossegada a la vostre torradeta amb peperonata!
Muas!
Prometo que a la pròxima hauré ficat imatge
Hola Gemma!
si encara conservem el records dels gustos d’abans, res no està perdut.
Tot i que segurament els pebrots que vam fer servir per la peperonata eren holandesos el resultat és, com a mínim, menjívol.
Gràcies pel teu comentari.
M’encanta l’Slow Food. Crec que és un moviment que paga la pena seguir. Vejam si tenim sort i fan una traducció d’aquest llibre en català: llengua del terreny a recuperar seguint la filosofia slowfoodiana.
Aquest esgarradet piemontès a la cassola té una pinta exceŀlent!
P.S.: Li heu posat «Piamont» al Piemont!
Hola Xavier!
gràcies pel teu comentari, com sempre, de valor.
Tant de bo algú s’animi a editar el llibre en la nostra llengua. El català també necessita un baluard de llavors!
Gràcies per la correcció.
Salut i bons aliments amic!
L’slow food és una iniciativa molt bona, sort que cada vegada hi ha més gent sensibilitzada amb el tema! No té punt de comparació el producte proper del que ve de lluny, encara que no pugui compatir amb els preus… Val la pena pagar-ne la diferència, oi?
Hola Gemma!
i tant que és una bona iniciativa. Per salvaguardar els sabors hem de salvar primer als pagesos i si no poden guanyar-se la vida desapareixeran.
Nosaltres estem disposats a pagar un preu just per les coses. La pena és que no sabem si aquesta consciència és general.
smepre he simpatitzat amb el moviment slow, no només en el menjar sinó aplicat a tota la vida. Realment ajuda a pendre’s les coses d’una altra manera.
M’encanta la vostra recepta!!! molt bona per fer-hi una mossegada-slow.
pt!
Gràcies pel teu comentari Eva!
Ja tens raó. El món necessita un canvi de paradigma i viure la vida a petites mossegades ben assaborides.
Petons per tu!
Que viva el Slow Food! vull aquest llibre nois, ja sabeu que el tema m’interesa molt. I prepareu-vos pel Slow Food vasc que farem! quines ganes!!!
Petons
Hola Marteta!
coneixent la teva sensibilitat per la gastronomia no et pots perdre aquest llibre. Hi haurà un abans i un després.
A Euskadi tenen un moviment Slow Food molt importants que serà fruit pels quatre genets de la felicitat ben aviat!
Nosaltres ja estem contant minuts!
Bon dia!
Quina entrada tant interessant. Quanta ráo en el que dieu, de vegades compres aliments amb un aspecte fantàstic que, un cop preparats, no tenen cap gust, ni bo, ni dolent…. hem d’intentar, entre tots, potenciar el consum de productes autòctons, perquè és ben cert que aquest també és el nostre patrimoni, però és que, de vegades, ni saps el que és. Ara us explico una anècdota i entendreu per què dic això.
El divendres passat, a les parades de les pageses de la Boqueria, vaig veure unes verdures que semblaven fulles de cols però no semblaven cols propiament dites, vaig preguntar què eren i la senyora em va dir: “Són espigues de cols d’hivern, bollides, escorregudes i al plat, amb un bon raig d’oli d’oliva, Bocatto di cardinale!” No les vaig comprar, malament! Li vaig comentar a la meva mare el que havia vist i em va explicar que ella en deia “brotons”, d’aquesta verdura, i que, al poble on va nèixer, Guimerà (Comarca de l’Urgell – Lleida)n’hi havia a tots els horts. Per ella és un meravellòs record d’infància el sabor dels brotons bollits que la seva mare havia portat de l’hort. Clar que la meva mare té 82 anys i ha plogut molt des de llavors. Jo era la primera vegada que els veia!
En fi, m’he enrollat una mica, però m’ha vingut això al cap quan he llegit el vostre article i he decidit explicar-vos-ho.
Gràcies per la recepta de la peperonata! Una abraçada!
Hola Anna!
que interessant el teu comentari! És una raó més de la importància del moviment Slow Food. L’exemple que poses podria figurar perfectament en la introducció del llibre.
Una cosa, no t’has enrrotllat, has dialogat amb nosaltres. És una satisfacció que un post serveixi per estimular a compartir.
Moltes gràcies!
Me encantó la cita en la que Petrini habla que la gastronomía es una ciencia que estudia la felicidad. Comparto totalmente esto.
No soy de pimientos o morrones como los llamamos por aquí , pero tengo una amiga a la que le encantan y le podría preparar una buena peperonata vermella!
Cariños
Querida Erika,
escogimos esta cita, pero el libro rebosa sabiduria que la limitación de un post no permite plasmar en su totalidad.
Cariños para ti también.
estimats vermells, conozco varias combinaciones sobre ésta peperonata, péro núnca con el ingrediente de la alfábega, és cuestión de ponerse manos a la obra, molt grat per poder véure la vostra óbra…………salutaçións paco
Benvolgut Paco,
a casa nostra l’alfàbrega és la més estimada de les herbes aromàtiques.
ja ens diràs quin ha estat el resultat a la teva cuina!
Qué bo, m’encanten els pebrots!!!
Hola Marisabel!
si t’agraden els pebrots aquest és el teu plat.
A mi m’agrada que els productes tinguin bona pinta, perquè sovint deprimeix visitar una botiga de productes ecològics, amb tots la fruita i verdura escarransida.
Però m’agrada molt més trobar gust a les coses! Que els tomàquets facin gust de tomàquet, i les mongetes de mongetes! Però és difícil, malgrat els elevats preus que paguem actualment per la verdura i fruita! Mongeta tendra a 11 euros, maduixes a 4’99… Quan pago la factura de la fruita i verdura sempre que hagi anat a una joieria!!!
M’ha encantat aquest plat, molt semblant a la nostra samfaina però amb menys ingredients! I les fotos… quina enveja de fotos! Us felicito!
Un petó ben fort!
Hola Margarida!
Comentes varis temes importants que tracta el llibre. Per un costat el tema de com el marketing ha entrat al món alimentari i moltes vegades ens sedueixen les verdures amb millor aspecte que no sempre son les més bones.
Els preus, el centre de la qüestió. Qui són els culpables? ara per ara amb el producte que trobem als mercats qui fan el gran negoci son els intermediaris, els que posseeixen les cadenes de distribució. Mentrestant, amb uns preus baixos escanyen als pagesos. La mitjana d’edat dels pagesos europeus és de 55 anys. El motiu: no és guanyen la vida.
Gràcies pel teu comentari.
Un petó també per tu!
La corriente Slow Food cada vez está más en nuestra vidas, por mí bien! Yo ya lo hago hace tiempo
10 de 10 estas tostas con la peperonata mmmmmmmmmmm madre!
Bicos!
¡Una coincidencia más contigo unodedos!
Gracias por tu comentario!
Quines fotos més boniques! Molt interessant la vostra entrada, no coneixia això de l’Slow Food. Cercaré el llibre. Per cert, m’ha encantat quan heu dit “….el que estàs llegint serà matèria en l’examen de la vida.” Sovint hem passa una cosa semblant. Petons
Gràcies pel teu comentari Lydia!
ens fa molta il·lusió haver-te descobert el moviment i que t’hagi agradat el text de l’entrada.
Petons!
Ai, aquestes llesquetes de pa, aquestes llesquetes… De què em sonen?
Hola Enric!
veiem que hem creat un baluard del sabor a la teva memòria.
Una abraçada amic!
Enhorabona pel post! Hi estic totalment d’acord, i és per això que intento fer una ullada crítica en tot el que compro. Us passo el link a la pàgina del meu blog on hi explico els meus criteris:
http://lagemmotaalacuina.blogspot.com/p/com-compro.html
Salut i bons aliments!
Gràcies pel teu comentari Gemma!
et felicitem per l’entrada del teu bloc que és molt útil i interessant. Amb una militància així més estesa les coses aniríem d’un altre manera.
Salut, aliments bons, sans i justos!
Estupendo post, estupendas fotos y deliciosa receta….
Un beso
Gracias por tu reconocimiento en forma de comentario Mar.
Completament cert, ja no és lo matèix que abans, la quantitat de cultius que s’han perdut, i jo desconfiu de tot el que té aquesta pinta tant perfecte, no sap a res…ja far temps que compro a les granjes, si una setmana no tenen bledes, doncs compro el que veig que tenen maco, i penso que es lo millor, comprar el que la terra et dona en cada moment i época del any, verdures i fruites cultivades i tractades sense res anti-natural. Molt de rollo no?,jajaja, petons vermells!!
Hola Elvira!
el teu criteri de compra d’aliments és absolutament coincident amb el moviment. Et felicitem!
No és un rotllo el que has escrit, és la constatació que si es vol no és tant difícil protegir el nostre patrimoni alimentari.
Petons bonica i gràcies pel teu comentari.
Quanta raó que teniu amb tot plegat! Els meus pares són pagesos, ja jubilats, encara que els pagesos no deixen de ser-ho mai, i a casa estimem molt la terra, la que ens ha donat el pa nostra de cada dia, la que ens ha ensenyat a gaudir dels nostres productes, a disfrutar-los, estimar-los, protegir-los. I aquest és un dels millors aprenentatges que cal que transmetre a les properes generacions, perquè en definitiva som el que mengem. Suposo que nosaltres vivint a comarques, no ser, ara parlo també sense gaire coneixement del que hi ha o no hi ha a les grans ciutats, podem trobar bons productes, fins hi tot d’agricultura ecològica, a un preu bastant raonable. Jo, cada setmana compro una cistella de productes ecològics a uns pagesos del Baix Empordà, d’allò que ja no poden fer els meus pares, ja molt grans, i us he de dir que no tenen color.
Anna, doncs la pròxima vegada que vegis els brots de col compra’n, estan boníssims, són molt més bons que les pròpies cols, d’un gust més dolcenc.
Hola Gemma!
el teu comentari complementa perfectament el que intentàvem transmetre. Moltes gràcies per la teva aportació i tant de bó puguem fer rendible la pagesia i així poder-la protegir de l’extinció.
Moltes i moltes gràcies pel teu comentari!
Txell, m’ha semblat interessantíssim, el post. Buscaré el llibre! I aquesta peperonata ha de ser boníssima!
Gràcies Divina!
ens fa molta il·lusió que t’hagi agradat tant el post. I, si, la peperonata és molt bona i saborosa.
Les fotos parlen per si soles! les coses sencilles resulten les millors. El meu pare sempre ens deia que quan no hi fos, trobaríem a faltar aquelles patates, mongetes, pebrots… de l’hort de Sentanyes, que quan pujàvema acasa en marxavem carregats! quina gran diferència i quanta raó tenia!
petons:)
Gràcies per la teva aportació!
el mateix posa de manifest una de les recomanacions del moviment: el producte Km.0, de l’hort a la taula.
Un petó bonica!
¡¡no podría estar más de acuerdo!!
Ya sabéis que soy una fan incondicional de la alimentación local, hay que promoverla entre todos, así que ánimo, y que vuestras peperonatas se hagan con pimientos del vallés!!!!!!
un beso.
Gracias Ajonjoli por tu comentario. El trabajo que nos viene encima es labor de todos.
Un beso para tí.
Indubtablement ni hi ha res com els productes de la terra, sempre acabats de collir i amb molt menys perill de càmeres frigorífiques i congeladors que els malmetin.
La recepta?, genial!! com sempre.
Una abraçada molt forta i fins molt aviat!
Tens tota la raó amic Josep!
No te sentit la despesa de transportar productes amunt i avall. La racionalitat s’ha d’imposar d’una vegada.
Comptant les hores per retrobar-nos!
Cada vegada ho feu millor, quines fotos renoi, aquesta recepta a més és idela per una dieta.
Felicitats vermells
Ester
Moltes gràcies Ester pel teu suport!
I, si, és tracta d’una recepta molt adequada per una dieta hipocalòrica!
Hola estimats!
Primer de tot la foto, la dels pebrots… és preciosa Txell, qui recorda els primers dies de baralla amb la negrita, eh? ^^
Segon, l’slowfood és un moviment extraodinari pel que fa la recuperació de productes locals i autòctons però el que a mi no m’agrada del tema són els preus desorbitats dels productes slowfood. Per aconseguir un quilo de tomàquets “de debó” haig de pagar més de 5€?!?!?! O per exemple els cursos que imparteixen valen una pasta, excessiva al meu parè. A més, els requisits que posen per poder tenir el segell slowfood a un producte sóna busius i sectaris…
Tot i això, jo estaria encantat en probar aquests Quadratos d’Asti, acompanyats, és clar, d’un bon moscato d’Asti!
Mil petons
Estimadíssim Martí!
ja tens raó, la negrita i la Txell tenen ara una connexió indestructible!
En quan a la teva aportació sobre el tema dels productes Slow Food és mereixeria una llarga conversa davant d’unes cervesetes del Montseny ben fresquetes. De tota manera, aquí van uns apunts que ens serviran de punt de partida de la tertúlia.
Ara per ara és veritat que el tema de les certificacions esta sagnant als pagesos i això repercuteix al preu final. També afecta el principi econòmic de l’oferta i la demanda: de producte “de debò” n’hi ha poc i en canvi molta demanda. Per sort, hi ha molts pagesos que es salten les certificacions i ofereixen un producte de garanties a millor preu. El tema està començant a ser valorat i hem d’aconseguir que el preu sigui just però no abusiu.
S’ha d’aconseguir que la pagesia sigui rendible sinó, malament anem!
Moltíssimes gràcies per la teva aportació plena d’enteniment.
Oh my, this looks delicious. I like slow-cooked red peppers on toast!
Your blog is so wonderful. Such an inspiration.
Thank you for your comment Ahn!
Your blog is so wonderful too.
The cuisine of Vietnam is one of the best in the world and we are very happy to have one great representative like you.
Kisses from Catalonia for you!
Una entrada magnifica . I una defensa igualment magnifica de la millor manera que hi ha per alimentar-nos de la qual som seguidora a les illes.
Una besada
Gràcies Xisca!
coneixem perfectament la gran feina que esta fent el Convivium d’Slow Food de ses illes. Uns entusiastes companys de lluita!
Besades per tu dels vermells!
¡ Qué fotos !
Amigos, yo no necesito ni pan ni na para tomar estos pimientos. Yo me los comería a golde de tenedor sin más. ¡ Qué bueno !
Buen fin de semana,
María José
Muchas gracias Maria José por tu comentario y buen fin de semana.
Si, si, tot se’n va a prendre pel sac. Mira, per casualitats de la vida he anat a parar a treballar al Dept. d’Agricultura, fa poc i no ser per quan de temps, però tot plegat acabarà en que sobreviuran els megaproductors, la resta, dels pocs que queden, plegaran tots, i si encara en queden és perquè hi han tropecientas tipus d’ajudes. No havia vist mai un departament amb tants tipus d’ajudes! Ara com ara això ja no hi ha qui ho salvi del naufragi, a no ser que aquests nostres fills que pugen se’ls hi acudeixi algun fantàstic enginy que ens salvi de menjar petroli, si és que també en queda!
Una abraçada a tots!
Hola Gemma!
també en fas una aportació interessant. Ves per on, la situació és ben absurda. Per una part és donen un munt de subvencions però per l’altre banda no és considerada l’agricultura un sector estratègic com l’automòbil i la pesca. Potser seria millor que els pagesos passessin a ser funcionaris que garantissin la conservació del territori.
Potser tot plegat seria molt més senzill!
Una abraçada amiga!
PS Aixó si, si ho fan esperem que no et quedis a l’atur!
I ja no donc més la lata! Recomano respectar l’estacionalitat dels productes, menjant productes de temporada, i ja veureu com acabareu gaudint-ne molt més, fareu una alimentació més saludable i li fareu un grat favor a la terra i als petits productors de la nostra terra, que són els que hem de protegir. Txell, Kike, moltes gràcies per aquesta magnífica entrada, crec que entre tots hem d’aconseguir que la gent es sensibilitzi amb el tema, ja que portem uns anys que sembla que la totxana sigui la nostra raó de ser.
Hi tant Gemma, quina raó que tens!
La nostra societat necessita d’un canvi de paradigma que l’hem de conduir la ciutadania.
Moltes i moltes gràcies pel teu comentari!
Coneixía el moviment però no el llibre que crec ha de ser molt interessant. Estic completament d´acord en potenciar els cultius autoctons, de temporada, que quant mengis una poma no sigui com el suro… Ho aconseguirem algún dia?
Petons!
Hola Pilar!
El llibre es molt interessant i recomanable per tots aquells que estimem la cuina.
En quant a la teva pregunta només hi ha una resposta: depèn de la nostra actitud!
Petons també per tu!
Quin von moviment aquet del Slow Food, no hi ha res mes fresc i millor que els productes de la pròpia zona, però “dinero Don dinero “, per sort encara hi han productors que creuen amb el producte. ¡¡¡¡Visca les mongetes del ganxet!!!!
Molt bona aquesta peperonata
Petons
Ja tens raó! és una gran esperança de futur. Veurem si entre tots som capaços de sortir-nos-en!
Quins pebrots!!!
Mai millor dit…ara mateix em menjaria aquesta peperonata a cullerades!!!
L’Slow Food és una gran iniciativa que cada vegada té més seguidors…i és que a de primar la proximitat i qualitat del producte…res a veure..
Petunets,
Eva.
Hola Eva!
ja tens raó, quins pebrots que tenen alguns!
A veure si, entre tots, donem el tomb a la truita.
Petunets bonica!
Bé, per quedar-me a l’atur no farà pas falta que els pagesos siguin funcionaris! cosa que ja en podeu estar segurs que no passarà, vull dir que ells siguin funcionaris! que jo em quedi a l’atur ja és una altra cosa. Només és qüestió d’anar seguint la corrent i navegar en la mateixa direcció perquè sinó la s’ha begut oli.
Bon cap de setmana.
Amiga Gemma, no cridem al mal temps. De fet es molt bo que algú amb els teus ferms principis hi treballi a la Conselleria.
Molt bon cap de setmana també per tu.
La peperonata es un infaltable en mi casa, me encanta para rellenar los bagels y llevarlos a un paseo en bici.
Hermosas tus fotos, me llenan de energía!
Besos dobles!!
Muchas gracias Kako. Que buena opción para recuperar fuerzas después de un paseo en bici.
Besos dobles en tus mejillas a duo!
Interesante lo del señor Petrini,y vosotros lo haceis más interesante aún.
Buen finde
Gracias Carmen. Pero el mérito es del Sr. Petrini, un sabio. Nosotros nos hemos limitado ha hacernos eco de su mensaje.
Quina entrada més interessant! Afegiré aquest llibre a la llista de lectures pendents. Mai he tastat els pebrots de color groc, haurem de fer-ho no perquè això no pot ser, la veritat és que donen molt de joc tantes coloraines. A mi m’agrada cuinar amb els productes de temporada, tot i que també compro i cuino alguna coseta que no toca pel temps que estem. Sobretot a l’estiu compro tota la verdura a uns pagesos del meu poble, fins i tot anem als horts a triar els enciams, les cols, els bròquils, els carbassons…mengem unes tomates que tenen tots els gustos, mmmmmm…. ja tinc ganes que arribi l’estiu per menjar tomates bones. És una sort i la veritat és que es nota molt, el gust que tenen els productes d’aquesta casa de pagès no tenen res a veure amb qualsevol altre del súper.
Aquesta peperonata deu ser excel.lent. La barreja d’aquesta recepta fa pensar amb totes les varietats que es poden cuinar amb el pebrot: la samfaina, la “fritá” que fan a Andalusia, els pebrots fregidets amb alls i unes patates també fregides…. Quina gana!!!
Les fotos, com sempre, impressionants.
Fins la propera!!!
Gràcies per la teva aportació Sílvia!
ens sembla que ja ho hem dit en alguna resposta; el que estima el menjar ha d’estimar l’agricultura. Quin plaer triar les verdures de l’hort i no de la lleixa.
De fet la peperonata és una variant d’una especialitat mediterrània: oli d’oliva i verdures fresques.Es digui peperonata, ratatouille, samfaina, pisto, fritá…tots són cosins germans.