Carlo Petrini i el principi d'una nova gastronomia

Hi ha llibres que, al llegir-los, la teva mà busca un llapis. És com un impuls per retenir. És posar un dic a la distracció, mentrestant apliques un torniquet a la memòria. Segurament és un reflex adquirit quan la teva feina principal és acumular coneixements. El teu cervell experimenta la sensació de què el que estàs llegint serà matèria en l’examen de la vida.

El protagonista del post d’avui és un dels senyors de les lleixes de la llibreria vermella. És el que té més cicatrius del grafit, el més rebregat, el gladiador invencible.

El llibre porta per títol: “Bueno, limpio y  justo” d’en Carlo Petrini, el fundador del moviment Slow food, imprescindible si viviu el plaer de menjar com nosaltres. No ens estendrem en descriure-us tot el que trobareu en aquest tractat de gastronomia ja que la única solució seria transcriure’l íntegrament. Per tant només n’extraurem dues perles. Una que el Sr. Petrini conclou que “la gastronomia és una ciència que estudia la felicitat.  A través del menjar, llenguatge universal i immediat, element d’identitat i objecte d’intercanvi, es configura una  de les forces més poderoses de la diplomàcia de la pau“.

L’altra perla, és la història que va fer decidir a l’autor en que s’havia de lluitar per a que els aliments fossin bons, nets i justos. Tot i la industrialització i la conseqüent perversió dels sabors, “existeix un futur, sempre, si el gastrònom te gana de canvi“.Bra és una ciutat del Piemont on té la seu el moviment internacional Slow Food. Al 1996 Petrini viatjava per la carretera que creua aquesta regió italiana. És una regió agrícola on encara s’hi produeixen vins excel·lents. Entre naus industrials que voregen aquesta via que comunica el Piemont amb el centre sud de la península, subsisteix l’agricultura i encara s’hi veuen hivernacles dedicats a ocults cultius.

Si es surt de la carretera principal, s’hi troben excel·lents restaurants i hostals on es practica una cuina tradicional de gran valor gastronòmic. En Petrini es va aturar en un d’ells per degustar una peperonata. Una preparació a base de pebrots que, tot i que és una recepta piemontesa, s’ha convertit en un clàssic de la cuina italiana.

A l’acabar de dinar l’autor va quedar insatisfet. Com si els seus records gustatius anessin errats; quelcom no havia anat bé. A l’hora del cafè el propietari de l’hostal va preguntar-li com havia anat tot. Davant dels dubtes organolèptics d’en Petrini, l’amo de l’establiment va dir-li que ara era pràcticament impossible aconseguir el pebrot autòcton, el “quadrato d’Asti“; carnós, aromàtic i dolç, que li donava tota la personalitat a la peperonata. Utilitzaven pebrots holandesos. Impecables a la vista, de colors llampants, perfectes i idèntics. En Petrini li va preguntar que es cultivava ara als hivernacles que són visibles des de la carretera. En dialecte piemontès, el propietari li digué que ara s’hi cultivaven bulbs de tulipes.

Amics, quelcom no funciona en aquest món. Si tots ens hi esforcem aquesta bogeria s’aturarà i recuperarem el que menjàvem per tornar a ser qui som. Aquest llibre, si sou mínimament sensibles, canviarà la vostra visió del fet gastronòmic. Dubtem que el moviment Slow Food pugui aconseguir recursos per salvaguardar el que som, sinó és per persones com vosaltres que estimen el que mengen.

Feu-vos socis del moviment Slow Food a l’accés que hi ha al bloc del Convívium del Vallès Oriental i alguna cosa començarà a canviar.

Peperonata

Ingredients,

4 pebrots (vermells, grocs i verds)
4 tomàquets madurs
2 cebes mitjanes
2 grans d’all sense el germen
1 pom d’alfàbrega
3 cullerades d’oli d’oliva
sal i pebre

Preparació,

Netejar els pebrots, treure-els-hi les llavors i tallar-los en trossos més aviat grans. Pelar la ceba i tallar-la a tires fines, l’all també (recordar treure el germen). Partir en quatre trossos els tomàquets i treure-els-hi les llavors. En una cassola escalfar l’oli un parell de minuts, afegir els tomàquets, els pebrots, l’all i la meitat de les fulles d’alfàbrega (que les haurem netejat). Un cop tots els ingredients dins la cassola, pujar el foc, que sigui ben viu, durant uns 5 minuts, passat el temps salar ho, tapar la cassola i deixar-ho uns 20 minuts a foc lent, desprès sense tapa fins que el líquid de cocció s’hagi evaporat. Mentrestant tallar finetes les fulles d’alfàbrega que ens hagin quedat i incorporar-les. Servir el plat tebi o a temperatura ambient, és molt bo damunt d’unes llesquetes de pa torrat o com a guarnició de carns i peixos.