Fa uns dies el diari ens advertia que l’Arquebisbe de Sevilla dispensava del dejuni i l’abstinència de Divendres Sant “conscient de la dificultat” de dur a terme aquests propòsits d’enfocament espiritual i autodisciplina tant propis d’aquestes dates, sobretot si ets catòlic.
Els vermells veiem els rituals de la Setmana Santa amb una perspectiva agnòstica i, en conseqüència, amb un interès merament etnològic. Tots els rituals d’aquests dies, protagonitzats per processons, viacrucis, armats, penitents i manaies ens produeixen la mateixa sensació d’estorament que els rituals d’altres tribus planetàries.
Les de Setmana Santa semblen tenir un rerefons basat en la por de la mort i el dolor, que xoca frontalment amb la filosofia vermella, vital i positiva.
Ens fa pensar també que potser el millor de les festes tradicionals és que es repetixen en el temps, més o menys transformades, i que això ja és per nosaltres una mostra de resurecció suficient.
En conclusió, de la Setmana Santa ens quedem amb aquests bunyols per que posen de manifest l’hedonisme humà en festes basades en l’abstinència i el dejuni. Divendres Sant el protagonitza un pastisset d’aspecte senzill i sobri però aeri i dolç. Els imaginem degustats a la vora del foc desprès d’una jornada de dejuni i processons donant satisfacció al mortal que es pregunta tant sovint si ha quelcom que no mor.
Bunyols de divendres Sant
Ingredients,
440 ml de llet
90 ml d’anís sec
35 g de sucre
250 g de farina
4 ous i mig
1 llimona (volem raspadura de la seva pell)
1 pessic canyella
1 pessic de vainilla en pols
1 pessic de sal
oli d’oliva (per fregir-los)
sucre per arrebossar-los i anís per ruixar-los
Preparació,
En un cassó per anar al foc mesclar la llet, l’anís i el sucre i portar-ho a ebullició. En un altre bol, que sigui ample posar-hi dins la farina tamisada, la raspadura de la llimona, la canyella, la vainilla en pols, remenem amb una cullera per a que quedi ben mesclat. Quan la mescla liquida bulli, tirar-la de cop al bol de la farina, d’aquesta manera escaldarem la farina. Cal remenar molt i molt bé, quan la mescla estigui ben incorporada hi anirem afegint els ous, un per un donant temps a que la pasta els absorbeixi (per fer el mig ou, només cal batre un ou sencer i posar la meitat dins la mescla). Cal barrejar molt bé, amb força. Ha de quedar una pasta elàstica, i més aviat tova.
En una paella amb oli d’oliva abundant i a una temperatura mitjana, fregir els bunyols. Amb dues culleres, aneu posant porcions de pasta dins l’oli calent, si la pasta ha quedat ben amassada, ho comprovareu, a mig fregir, perquè ells sols van girant. Col·locar els bunyols ben fregits i rossos en una plata, ruixar-los amb anís i ensucrar-los.
Recepta de Carme Ruscalleda
Els bunyols són una bona opció per regalar, per portar si aquesta tarda et conviden a fer el cafè. Us deixem amb un tutorial per aprendre a fer bosses de paper, genials, boniques i autèntiques!! Si les feu, ja ens les ensenyareu!
No es pot imaginar un moment millor per abandonar la dieta que les onze del matí del primer dia d’una setmana de vacances. El punt de trobada La cuina d’en Fabri, els organitzadors Slow Food del Vallès Oriental, uns companys de taula i tovalló amants del bon menjar. Als fogons en Fabrizio un xef napolità que viu a la Roca del Vallès i company del Convivium vallesà d’aquesta organització internacional.
L’amic Fabrizio ens va preparar una degustació de plats tradicionals napolitans. Vam començar amb una frittata di maccheroni. Una truita de macarrons, tomàquet i albergínies. Es tracta d’un plat d’aprofitament en que la saviesa popular afegeix un ingredient -des del nostre punt de vista- insòlit a la truita. A continuació uns fagioli con cozze (musclos amb mongetes). Segons el Fabri era una oportunitat de les classes populars d’incorporar el marisc a la dieta amb un company de plat que li ofereix consistència. La preparació té un toc agredolç sorprenent i exquisit.
Desprès van fer la seva aparició els zeppole con gamberi e rucola, similars als nostres bunyols. Una pasta amb els mateixos ingredients que la pizza però amb més aigua. L’alt contingut d’aigua manté l’oli del fregit a ratlla i el bunyol adquireix una textura suau i sense estridències olioses. Per acabar els plats salats; la bruschetta. Una mostra de com el pont de mar blava ens comunica gastronòmicament. Quelcom tan nostrat com el pa amb tomàquet, té la seva versió napolitana.
El final del tast el va protagonitzar el cornetto. Un croissant farcit de crema de xocolata que fa les delícies dels noctàmbuls a Nàpols. Fa de cloenda de peripècies nocturnes i preludi d’un reparador descans. Abans d’anar cap a casa un ristretto i un limoncello casolà ens van ajudar a abandonar un moment de felicitat amb la millor de les companyies: la bona gent que estima conversar, compartir, beure i menjar asseguts al voltant d’una taula.
Era la nostra primera trobada amb aquest macro esdeveniment i hi vam arribar amb l’esperit de tafaner que caracteritza als caçadors de sabors. La fira té unes dimensions gegantines, i potser per aquest motiu esperàvem trobar-hi un munt de novetats. Deambular per un lloc tant extens per trobar-hi poca cosa decep expectatives.
El millor de la Jornada; la companyia. El Martí d’Apunts de cuina, en Roger de Cuina amb compte i un nou amic blogger de Saragossa, l’Alberto del Blog de Bertus que li van imprimir interès a l’exploració.
Pensant-hi en tot plegat, hem arribat a la conclusió de que ens falta morro i ens sobra pudor -l’accepció que no té a veure amb la mala olor- .
La fauna de les fires tampoc ens acaba de fer el pes. Tant individuo amb gomina i americana estreta -espècie a la qual dediquem el contrapunt musical d’aquesta entrada-, grups d’adolescents pidolant birres i senyores de mitjana edat recollint bosses de caldo Aneto no té massa a veure a com ens acostem els del nostre ram a l’univers alimentari.
De tota manera, tot no va ser negatiu. Volem agrair a les noies de l’estand d’Euskadi el bon tracte i els pintxos que ens van donar. També a Gin Citadelle que ens van oferir un gin-tònic de les cinc, que ens va fer veure tot amb ulls més càndids i menys crítics.
Els vermells som de ràdio. El juny de l’any passat vam acomiadar-nos, ho confessem, amb llàgrimes sentides de l’Antoni Bassas. Els arrenca costres del país estaven de cacera i les veus amigues que acompanyaven la nostra quotidianitat van deixar-nos. El dial de la ràdio va canviar i es va situar a la freqüència de RAC1. Només en Barril, en Grasset i aixequem-nos tots, el mestre Puyal ens fan canviar d’emissora.
Aquest canvi s’ha simultaniejat amb començar a utilitzar el Twitter. Confessem que els primers mesos ens sentíem com els personatges de l’Alfredo Landa a la platja de Tossa intentant comunicar-se amb les sueques. Poc a poc hem anat trobant-hi amics com en Miquel, la Nuni, en Martí, l’Òscar i la Mar. Ens vam trobar acollits i més segurs d’on érem. Desprès vam començar a obrir el cercle. Per què ens entenguem: com quan estàs en una festa on no coneixes a ningú i, ja en estat de “pedete lúcido”, comences a establir comunicació.
Ja socialitzats amb la xarxa Twitter vam començar a seguir a gent de RAC1 com l’Òscar Dalmau, en Jair Domínguez i l’estimada Mònica Planas que ocupen, no s’enfadi ningú, el nostre pòdium particular de l’emissora. Us deixem 8 minuts de Mònica Planas a la Segona hora, una delícia!
Llegiu el que va succeir a Twitter durant la setmana blanca del Conseller Saura. L’odissea de la Mònica Planas, no té preu:
8 de març de 2010
@monicaplanas Avui que neva… si parleu del temps no passa res! Neu+embús+twitter!
@monicaplanas Ara sí: col·lapse total!!!
@monicaplanas Cotxe destrossat. Tornant a peu a casa. Sóc com una homeless. Em queden 30 minuts a pota!
@monicaplanas Ja sóc a CASA!!! no us podeu imaginar el que he passat! Calleja al meu costat és un aprenent!
@monicaplanas 50 minuts a peu, nevant a tota castanya. Una noia m’ha ofert els seus guants i la seva bufanda! … Imagineu la pena que feina!
@monicaplanas Algunes fotos del periple. Desprès he caigut. No es veia la vorera.
@monicaplanas Sense cotxe… La TDT es veu de pena i m’he quedat sense Digital+!!! (avui em perdo EDD). Semblo un amish…
9 de març de 2010
@monicaplanas He perdut la meva bufanda preferida… sniff
@monicaplanas Horòscop de les pantalles dels ferrocarrils. “Peixos: etapa de maduresa personal”. Bfff…
@monicaplanas Si la cosa no canvia en els propers 45 minuts, crec que acabaré tenint una setmaneta de merda…
@lacuinavermella a @monicaplanas: Si vols, et fem arribar una capseta de muffins, només per a tu!
@monicaplanas a @lacuinavermella: Arriba el vostre tweet a la vegada que el gol de l’Olimpique! Són màgics els muffins també? O sou la meva fada fadrina?
@decuina (starbase) a @lacuinavermella i @monicaplanas: Oju, els vermells són els essers més carismàtics a aquesta banda del Besós. Tenen magdalenes màgiques.
@monicaplanas Crec que comença a arreglar-se la setmana
Milk chocolate chunk muffins o muffins amb bocins de xocolata amb llet
Ingredients,
300 g de farina
40 g de cacau en pols
1 cullera petita de llevat
220 g de sucre
2 ous
1 culleradeta d’extracte de vainilla
160 g d’oli vegetal
125 ml de llet
180 g de xocolata amb llet a bocins petits
Preparació,
Trencar la xocolata a bocins petits. En un bol barrejarem els ingredients secs: la farina, el llevat, el cacau en pols i el sucre, cal mesclar-ho molt bé, és necessari que el cacau s’incorpori bé a la barreja. En un altre bol mesclarem els ingredients líquids. Començarem amb els ous, que els batrem lleugerament, desprès hi afegirem la vainilla, l’oli i la llet, ho mesclarem tot fins que estigui ben barrejat. En el bol on hi tenim els ingredients secs, hi farem un forat al mig, com si fos un volcà, a poc a poc hi anirem afegint la mescla líquida, molt a poc a poc. S’ha de batre amb molta suavitat, poc, només fins que estiguin integrades les dues mescles. Desprès hi afegirem els bocins de xocolata amb llet, i barrejarem amb suavitat fins que hagin quedat integrats a la mescla.
Omplirem la safata de muffins amb les càpsules de paper i les omplirem amb la massa, 2/3 terços de la seva capacitat. Enfornarem els muffins uns 20-25 minuts a 180 graus.
Recepta del meravellós bloc: Food and cook. Gracias Trota.
Neu, tweets, ones herzianes i muffins tot esperant la primavera.
Hi ha llibres que, al llegir-los, la teva mà busca un llapis. És com un impuls per retenir. És posar un dic a la distracció, mentrestant apliques un torniquet a la memòria. Segurament és un reflex adquirit quan la teva feina principal és acumular coneixements. El teu cervell experimenta la sensació de què el que estàs llegint serà matèria en l’examen de la vida.
El protagonista del post d’avui és un dels senyors de les lleixes de la llibreria vermella. És el que té més cicatrius del grafit, el més rebregat, el gladiador invencible.
El llibre porta per títol: “Bueno, limpio y justo” d’en Carlo Petrini, el fundador del moviment Slow food, imprescindible si viviu el plaer de menjar com nosaltres. No ens estendrem en descriure-us tot el que trobareu en aquest tractat de gastronomia ja que la única solució seria transcriure’l íntegrament. Per tant només n’extraurem dues perles. Una que el Sr. Petrini conclou que “la gastronomia és una ciència que estudia la felicitat. A través del menjar, llenguatge universal i immediat, element d’identitat i objecte d’intercanvi, es configura una de les forces més poderoses de la diplomàcia de la pau“.
L’altra perla, és la història que va fer decidir a l’autor en que s’havia de lluitar per a que els aliments fossin bons, nets i justos. Tot i la industrialització i la conseqüent perversió dels sabors, “existeix un futur, sempre, si el gastrònom te gana de canvi“.Bra és una ciutat del Piemont on té la seu el moviment internacional Slow Food. Al 1996 Petrini viatjava per la carretera que creua aquesta regió italiana. És una regió agrícola on encara s’hi produeixen vins excel·lents. Entre naus industrials que voregen aquesta via que comunica el Piemont amb el centre sud de la península, subsisteix l’agricultura i encara s’hi veuen hivernacles dedicats a ocults cultius.
Si es surt de la carretera principal, s’hi troben excel·lents restaurants i hostals on es practica una cuina tradicional de gran valor gastronòmic. En Petrini es va aturar en un d’ells per degustar una peperonata. Una preparació a base de pebrots que, tot i que és una recepta piemontesa, s’ha convertit en un clàssic de la cuina italiana.
A l’acabar de dinar l’autor va quedar insatisfet. Com si els seus records gustatius anessin errats; quelcom no havia anat bé. A l’hora del cafè el propietari de l’hostal va preguntar-li com havia anat tot. Davant dels dubtes organolèptics d’en Petrini, l’amo de l’establiment va dir-li que ara era pràcticament impossible aconseguir el pebrot autòcton, el “quadrato d’Asti“; carnós, aromàtic i dolç, que li donava tota la personalitat a la peperonata. Utilitzaven pebrots holandesos. Impecables a la vista, de colors llampants, perfectes i idèntics. En Petrini li va preguntar que es cultivava ara als hivernacles que són visibles des de la carretera. En dialecte piemontès, el propietari li digué que ara s’hi cultivaven bulbs de tulipes.
Amics, quelcom no funciona en aquest món. Si tots ens hi esforcem aquesta bogeria s’aturarà i recuperarem el que menjàvem per tornar a ser qui som. Aquest llibre, si sou mínimament sensibles, canviarà la vostra visió del fet gastronòmic. Dubtem que el moviment Slow Food pugui aconseguir recursos per salvaguardar el que som, sinó és per persones com vosaltres que estimen el que mengen.
4 pebrots (vermells, grocs i verds)
4 tomàquets madurs
2 cebes mitjanes
2 grans d’all sense el germen
1 pom d’alfàbrega
3 cullerades d’oli d’oliva
sal i pebre
Preparació,
Netejar els pebrots, treure-els-hi les llavors i tallar-los en trossos més aviat grans. Pelar la ceba i tallar-la a tires fines, l’all també (recordar treure el germen). Partir en quatre trossos els tomàquets i treure-els-hi les llavors. En una cassola escalfar l’oli un parell de minuts, afegir els tomàquets, els pebrots, l’all i la meitat de les fulles d’alfàbrega (que les haurem netejat). Un cop tots els ingredients dins la cassola, pujar el foc, que sigui ben viu, durant uns 5 minuts, passat el temps salar ho, tapar la cassola i deixar-ho uns 20 minuts a foc lent, desprès sense tapa fins que el líquid de cocció s’hagi evaporat. Mentrestant tallar finetes les fulles d’alfàbrega que ens hagin quedat i incorporar-les. Servir el plat tebi o a temperatura ambient, és molt bo damunt d’unes llesquetes de pa torrat o com a guarnició de carns i peixos.
Fa uns deu dies arribàrem als 300 admiradors al Facebook del bloc de La cuina vermella. Tres-cents eren els hoplites de la guàrdia del rei espartà Leònides, que van aturar l’immens exèrcit del persa Xerxes al pas de les Termopiles. Diu el relat que en va fer Ciceró que al punt àlgid de la batalla, els arquers medes disparaven tantes fletxes que van enfosquir la llum del sol. En Leònides, dirigint-se al seus valents guerrers, va cridar: Millor, així combatrem a l’ombra!
Protegida la xocolata blanca de l’escalf de la llum solar i en honor de la hoplita 300 de l’host vermella, la Dolors, vam preparar aquests muffins a les dues xocolates que li van ser lliurades a casa seva.
El número 400 no té les mateixes connotacions heroiques. Més aviat són prosaiques, com els quatre-cents euros que l’insigne prestidigitador ZP és va treure del, ara esgotat de tants trucs, barret. De tota manera, el passat mes de febrer Facebook va arribar als 400 milions d’usuaris. Nosaltres celebrarem la modesta arribada de l’admirador 400 amb un dolç regal. O sigui que, si encara no us n’heu fet, proveu sort ara mateix.
Faits vous jeux madams et messieurs!
Muffins amb doble xocolata
Ingredients,
200 g de farina
25 g de cacau en pols (una mica més per empolvorar)
1 cullerada petita de llevat en pols
1 cullerada petita de canyella en pols
115 g de sucre morè
200 g de xocolata blanca a bocins
2 ous grossos
100 ml d’oli de girasol
200 ml de llet
Preparació,
Forrar amb motlles de paper una muffinera metal·làlica i preescalfar el forn a 200 graus. En un bol tamissar la farina juntament amb el cacau, el llevat i la canyella. Afegir el sucre i 125 g de bocins de xocolata blanca. Remoure bé. En un bol a part posar els ous juntament amb l’oli i batre fins a obtenir una mescla espumosa, afegir a poc a poc la llet sense deixar de remoure, un cop ben amalgamat, incorporar-ho a la preparació de farina i mesclar-ho tot molt bé.
Repartir la mescla fina dins dels motlles, omplint-los tres quartes parts. Enfornar els muffins 20 minuts o fins que la massa hagi puget i estigui esponjosa. Treure’ls del forn i deixar-los refredar un parell de minuts dins de la muffinaera, passat el temps deixar-ho al damunt d’una reixeta metal·lica fins a que es refredin del tot.
Fondre la xocolata blanca restant al bany maria o al microones. Vessar-la al damunt al damunt dels muffins, deixar-los reposar fins que la xocolata blanca s’endureixi. Empolvorar-los amb una mica de cacau.
La inspiració és la més capriciosa de les qualitats humanes. L’esperes, la crides, la busques, intentes que et trobi treballant però, lluint la seva condició femenina, qui et troba és ella en el moment més insospitat. Així és com ens va trobar, després d’un matí de dissabte.
Aquest dia vam tenir un matí d’aquells que quan ha passat, tornaries a viure’l a ulls clucs. Voldries ser el protagonista de la faula espai temporal de “El dia de la marmota”, això si en versió positiva. Però, habitualment, no et trobes forats de cuc que acompleixen els teus desitjos. És per aquest motiu que t’has de conformar amb el concepte de temps lineal i d’extreure’n el suc que et regala la vida quan trobes ànimes bessones.
El primer ingredient d’aquell dissabte rodó va ser la companyia de l’amic Starbase – que amb el seu bloc De Cuina, ens desperta les neurones amb un sentit de l’humor únic i genial, i que des de aquí us recomanem si voleu millorar les vostres vides – i la seva tinent Uhura, que a aquest planeta viu sota la pell d’una dolça i rossa gallega anomenada Cristina. Òbviament, a l’hivern terrícola ha abandonat les minifaldilles d’infart que lluïa a la nau Enterprise. El segon ingredient és conversar animadament amb persones com ells que comparteixen interessos, inquietuds i complicitats. El tercer, tenir la sensació de que alguna cosa important acaba de començar.
Tot això és el que ens va inspirar per a l’endemà coure un deliciós bescuit. El cake d’una base estelar ha de tenir l’estrella com a protagonista. Com a cor del pastís, crème brûlée en forma de lingots de color or que simbolitzen la riquesa de comptar amb amics com ells.
Per fi! avui també podem utilitzar la frase nosaltres, però en present d’indicatiu: “és un honor servir a les seves ordres almirant!”
Bescuit amb crème brûlée a l’anís estrellat
Ingredients per la crème brûlée
290 g de nata al 35% de matèria grassa
70 g de sucre
5 rovells d’ou (grossos)
20 g d’anís estrellat
Ingredients pel bescuit
235 g de farina
4 g de llevat Royal
3 ous grossos
165 g de mantega pomada
165 g de sucre
135 g d’ametlla en pols
un grapat d’ametlla filetejada (per decorar)
unes estrelles d’anís estrellat (per decorar)
sucre llustre (per decorar)
Preparació,
El dia abans preparar la crema, per fer posar en una cassola per anar al foc la crema juntament amb les estrelles d’anís estrellat, portar-ho a ebullició. Mentrestant, en un bol a part mesclar bé els rovells juntament amb el sucre. Quan la crema bulli, retirar-la del foc, i incorporar-la a poc a poc a la barreja d’ous amb sucre (cada vegada que incorporem una mica de nata bullent, barrejar amb alegria amb la intenció que la nata calenta no qualli l’ou), un cop les dues mescles estan ben incorporades i ben barrejades, tornar-la uns instants al foc sense parar de remenar. Un cop espessida, i fora del foc, deixar-ho infusionar uns 10 minuts. Passat aquest temps, colar i posar la crema en petits motlles o glaçoneres, tapar la crema amb film i posar-ho al congelador. Nosaltres hem fet servir els motlles de financers.
Per fer el bescuit, cal barrejar bé la mantega pomada (que la vam treure de la nevera el dia abans) juntament amb els ous i el sucre, un cop tot ben incorporat, afegir la farina juntament amb el llevat ben tamisats, després la farina d’ametlla (veureu que queda una massa molt i molt espessa). Encamisar bé el motlle de bescuit amb mantega i una mica de farina. Omplir el motlle per la meitat amb la massa de bescuit, al damunt posar-hi els glaçons de crema pastissera, un al costat de l’altre fins a formar un rectangle (però deixant un marge exterior un espai per tal que no vessi de crema al desfer-se). Acabar de tapar amb la massa de bescuit sobrant. Encendre el forn a 200graus (escalfor de dalt i de baix). En una paella, torrar una mica les ametlles filetejades. Abans d’enfornar decorar el bescuit amb les ametlles torradetes i l’anís estrellat. Enfornar un mínim de 50 minuts, un cop fora del forn deixar-lo refredar dins del motlle, un cop fred ja es pot desenmotllar i acabar de decorar amb sucre llustre.
El contrapunt musical del post d’avui, digne del sentit de l’humor starbasenc: Roger Mas versionant a Paulina Rubio!
El President Benach ens va demanar que representéssim el món 2.0 de cuina i gastronomia en el vídeobloc que engegava la presentació del llibre, en que persones de diferents àmbits de la catosfera responíem la pregunta: Com ha canviat les vostres vides el món 2.0?
L’acte va ser conduit per l’Òscar Dalmau que va fer greixar i donar ritme a una nit que barrejava presència humana i virtual. Com bé va dir l’Òscar era la primera vegada que estàvem a un acte en el que no tan sols no es feia desconnectar els mòbils, sinó que partidaris de la Blackberry i del iPhone amplificaven per la xarxa, via Twitter i Facebook, el que allà s’estava cuinant.
La presentació del llibre la va fer en Màrius Serra que amb el seu domini de la llengua ens va deixar a tots embadalits pel contingut i sobretot pel continent; el català. Una petita llengua que tot i les dificultats de no tenir un estat al darrera s’ha fet un lloc a aquest espai de llibertat que és internet.
Desprès el President va parlar de les motivacions del llibre, de com s’havia gestat el projecte i de la revolució, també en l’àmbit de la política, que pot significar aquesta eina i també com pot acostar a tothom a col·laborar en la cosa pública. Els darrers casos de corrupció han ampliat l’animadversió general contra el col·lectiu dels polítics. L’Ernest Benach va destacar la importància de les eines 2.0 per a que els ciutadans recuperin la responsabilitat. Que tot millori o empitjori no és només responsabilitat dels polítics sinó de tots.
A més, vam poder compartir l’estona amb els amics Cuinetes de la Pometa, la Nuni i en Miquel. Ja que ell no ho diu mai ho diem nosaltres: és un dels protagonistes del món 2.0 català. En Miquel és un dels molts membres d’aquesta Nació Digital que, utilitzant un dels subtítols del llibre, ha transformat el jo en nosaltres.
Si teniu interès sobre totes les coses que es van dir ahir, que són moltes i importants, podeu fer-ho en el vídeo que Vilaweb ens ofereix de tot l’acte.
Nosaltres volem concloure aquesta crònica amb una sensació. Ahir ens vam sentir pioners. Doncs sí, això és el que som. Tots nosaltres, els blocs que formem part d’aquest petit espai virtual de sensacions gustatives. Entre tots estem bastint un món nou. Perquè, tal com diu l’Ernest Benach a la plana 57 del llibre: “a la xarxa no és més important qui té un càrrec orgànic pel fet de tenir-lo sinó qui és referència a internet per presència continuada, per qualitat de les aportacions, per rigor, per interactivitat. És el camí que ens marca la meritocràcia, l’organització basada en l’habilitat, el mèrit o el talent“.
Amb l’Ernest Benach ens uneixen moltes complicitats i coincidències. N’hi ha una que hem conegut gràcies al llibre. Cada capítol té una il·lustració musical que segons criteri de l’autor el complementa. Els vermells tenen clar els acords que han de concloure aquest post.
La Xina i aquesta cuina comparteixen la dèria pel vermell. Aquest color és omnipresent en aquelles terres ja que és considerat el color de la bona sort. El pigment vermell -el cinabri de la Xina- era a l’antiguitat una de les mercaderies més preuades arribades d’aquest llunyà país i, segurament de la seva abundància en ve la seva omnipresència.
Els pares feliciten l’any nou als nens amb paquets d’aquest color amb bitllets dins, les núvies utilitzen també el vermell per empaitar la bona sort. Inclús durant la Guerra Freda l’escena de milers de joves aixecant el llibre vermell de Mao era l’imatge vivent de l’Amenaça Vermella. Encara avui, els soldats de la República Popular desfilen envoltats de pendons vermells, davant i darrera de míssils gegantins, fent el pas de l’oca, cosa sempre sospitosa i preocupant, siguin del color que siguin les seves ensenyes.
Avui celebràvem l’aniversari d’en Marc i hem volgut fer-ho a la xinesa; amb una recepta de fideus llarga vida de Shanghai. Apliqueu el simbolisme que hi confereixen els xinesos, presenteu-los a taula i desitgeu al que faci anys que la seva vida sigui llarga i forta com els fideus que us menjareu tot seguit. I és que la vida hauria de ser llarga i contínua com aquests fideus, i saborosa i exquisida com els seus acompanyants de recepta.
Fideus llarga vida
Ingredients,
400 g de fideus llargs, noddles o spaguettis
300 g de vedella (tall que es pela)
2 cebes tendres
2 porros
1/2 col d’hivern
300 g de xampinyons
75 ml de salsa de soja
125 ml d’aigua mineral
1 cullerada sopera de farina de panís (Maizena)
Oli de girasol Glutamat monosòdic (si algú no en disposa, no passa res)
sal
Preparació,
Demanar a la vostra carnisseria que us preparin el tall que es pela a filets. A casa, tallar aquesta carn a bastonets (per fer-ho amb més facilitat, es pot congelar, així d’aquesta manera, fer-ne bastonets prims serà bufar i fer ampolles). En un bol posar-hi la carn, la cullerada de farina, la salsa de soja i l’aigua, barrejar-ho bé. A part, rentar i tallar a bastonets els porro i la ceba, reservar. Separar les fulles de la col, rentar-les, treure’ls-hi el tronxo central i tallar les fulles a trossos més o menys de la mateixa mida, reservar. Netejar els xampinyons i tallar-los en làmines, reservar.
En un wok o en una paella antiadherent, saltejar alternativament la col, la ceba, el porro i els xampinyons a foc viu amb una mica d’oli, assonant amb sal i un polsim de glutamat. Reservar. Escórrer el líquid de maceració de la vedella i saltejar la carn, reservar-la juntament amb la resta de verdures cuites. Bullir la pasta amb abundant aigua salada. Quan estiguin al dente escorre’ls i afegir-los al wok amb la resta d’ingredient, saltejar-ho tot plegat.
Un consell, feu-los la nit abans i mengeu-los l’endemà, la barreja de gustos millora amb el repòs.
A mitjans de la dècada dels anys 30 del segle passat, en plena Gran Depressió, es va institucionalitzar als Estats Units el Banana Bread Day, el 23 de febrer, que s’ha estès fins avui. L’origen d’aquesta celebració és xocant.
Per una banda hi ha qui sosté que, i potser és la teoria més versemblant, en aquesta època que es van popularitzar els llevat químics. Aquesta celebració pastissera era una manera festiva d’introduir a la dieta dels consumidors el bicarbonat de sodi, que simplificava les coccions de pastisseria.
L’altre teoria és que un coc d’aprofitament com aquest estava en consonància amb l’actitud assenyada que s’ha de tenir en èpoques de depressió econòmica. Nosaltres ens atreviríem a especular, en plan teoria de la conspiració, que els efectes antidepressius d’un dels aminoàcids de la banana produïa un estat d’eufòria entre els nord americans que els feia oblidar el paupèrrim devenir de l’economia americana d’aquells anys.
Com a demostració d’aquesta teoria conspirativa veieu que canta l’Ós Baloo sota els efectes d’una sobredosi de plàtan!
Pa de banana
Ingredients,
3 plàtans madurs
3 ous
100 g de sucre
50 g de sucre morè
125 g de mantega pomada
270 g de farina
1 iogurt natural
270 g de farina
2 cullerades petites d’impulsor (Royal)
1 cullerada petita de canyella en pols
1 cullerada petita de pebre de Jamaica (es pot substituir per la mescla de nou moscada i clau)
la raspadura de pell de llima
1 cullerada petita de suc de llima
Preparació,
Treure la mantega de la nevera unes hores abans per aconseguir la textura pomada. Pelar i aixafar els plàtans madurs amb una forquilla. En un bol a part, batre els ous i un cop desfets afegir el sucre blanc i el sucre morè, quan estigui ben amalgamat afegir la mantega pomada, el iogurt i el plàtan (si pot ser batre amb les barnilles elèctriques), incorporar la farina tamisada juntament amb el Royal, la sal, la canyella i el pebre de Jamaica (o la mescla de clau i nou moscada), la pell de llima i el seu suc. Remoure bé fins a obtenir una mescla ben homogènia.
Encendre el forn a 180 graus. Abocar la mescla en un motlle allargat i prèviament emmantegat. Enfornar-lo durant uns 55-60 minuts, depèn del forn. Comprovar amb un escuradenst llarg que s’hagi cuit.
Aquí us deixem un vídeo fet per nosaltres, on s’explica el pas a pas per posar la teva icona en els comentaris que deixeu en el bloc, per nosaltres és important veure la vostra imatge. Si ho feu, aquest gravatar (que és així com s’anomena) us servirà per totes les planes de wordpress.
Gràcies per posar rostre a les vostres impressions !
No sabeu l’il·usió que ens va fer que el bloc amic, Food and Cook, publiqués la recepta del deliciós Boston Pie (o Pastís Boston en traducció catalana) que utilitza els tres sabors de pastisseria preferits de La cuina vermella; el bescuit, la crema i la xocolata. L’alegria principal era que aquesta recepta ens dona l’oportunitat de poder recomanar-vos la sèrie Boston Legal sense abandonar el negociat gastronómic.
Boston legal no és una sèrie més de temàtica jurídica si no que fa una enginyosa samfaina de crítica social, relacions humanes, humor i surrealisme. A més a més utilitzen el que en l’argot dels guionistes s’anomena la quarta paret que consisteix en que els personatges intercalen de tant en tant referències a la seva realitat d’actors.
Les històries es desenvolupen a un bufet d’advocats de Boston, capital del liberal Estat de Massachusets, anomenat Crane, Poole & Schmidt. El guions son molt inteligents i els personatges principals no tenen desperdici. A ca nostra ens quedem amb la parella d’amics inseparables formada per l’Alan Shore (James Spader) que fa uns legats finals de judici que son absolutament genials. I, com no, en Danny Crane, interpretat per en William Shatner (el capità Kirk de Star Trek), un republicà recalcitrant, amant de les armes i del sexe compulsiu,. És un dels socis fundadors del bufet i viu amb alegria la malatia de les vaques boges que el fa comportar-se amb una excentricitat hilarant. Les xerrades de tots dos, al final de jornada a la terrassa del despatx d’en Danny, amb una havà a una mà i un scotch a l’altre, son impagables.
Els personatges secudaris tenen una gran força. Des de l’advocat extremadament tímid que aconsegueix només vençer el seu complex vestint-se de dona 0 el “Manetes” un advocat afectat de dos síndromes relacionals que és absolutament genial. En fi, que no us la podeu perdre.
Boston Cream Pie
Bescuit Victoria Sponge Cake
225 g de mantega a temperatura ambient
225 g de sucre
mitja cullerada petita d’extracte de vainilla
4 ous grossos
200 gr de farina
25 gr de Maizena
1 cullerada petita de llevat
4 cullerades de llet
En un bol, batre amb una cullera de fusta la mantega pomada (nosaltres la vam treure de la nevera per la nit, d’aquesta manera, al matí següent la vam tenir al punt) juntament amb el sucre. Cal que quedi una barreja lleugera i esponjosa. Afegir els ous, un a un, cal batre bé després d’afegir cada ou, en acabat hi posem l’extracte de vainilla i continuem barrejant.
En un bol a part barrejarem la farina, la maicena i el llevat, ho barrejarem per a què s’incorporin bé, afegirem aquesta barreja a la massa, molt a poc a poc i en forma de pluja, d’aquesta manera la massa no perdrà esponjositat, per acabar, incorporarem les quatre cullerades de llet, lligarem bé la massa fins que ens quedi ben esponjosa.
Per acabar dividirem la massa en dos, i omplirem dos motlles iguals, amb la meitat de cada massa, si tenim un només un motlle, enfornarem una massa, haurem d’esperar a que es refredi el motlle, i amb la massa restant tornarem a enfornar. Estarà al forn un mínim de 25 minuts a 180 graus (com que cada forn és diferent, caldrà comprovar la coció amb un escuradent). Un cop cuits, els desemmotallarem i els deixarem refredar al damunt d’una reixeta.
Crema pastissera
125 ml de llet
125 de nata (35% de matèria grassa)
1 cullerada petita de vainilla
3 rovells d’ous
50 g de sucre
15 g de farina
En un bol mesclem bé els rovells juntament amb el sucre, quan estigui ben amalgamat i afegirem la vainilla i continuem barrejant bé. Mentrestant, en un cassó portem a ebullició la nata i la llet, quan comenci a bullir, incorporarem la mescla d’ous i sucre, barrejarem energicament i ho tornarem a portar al foc, per tal que torni a bullir, quan espessi, ho retirem del foc (durant aquesta operació, no podem deixar de remenar, sinó s’enganxaria la crema al cul de cassó). Un cop feta la crema, traspassar-la a un bol net, i la tapem amb paper film (que el plàstic toqui a la crema per a que no faci crosta) i la deixem refredar.
Cobertura de xocolata
150 g de nata (35 % de matèria grassa)
1 nou de mantega
150 g de xocolata negra (70% de cacau)
Trenquem o piquem la xocolata a bocins petitis, en un cassó posem la nata, la mantega i la xocolata i l’escalfem fins que la xocolata s’hagi fos, ho retirem del foc i seguim batent fins que estigui suau i espessa. Mentrestant es refreda la xocolata muntem el pastís.
Muntatge del pastís
Al damunt del primer bescuit, hi extenem una generosa capa de crema pastissera, al damunt hi posem el segon bescuit, cobrim aquest segon bescuit amb la xocolata.
Tot i que no n’hem tret l’aigua clara sobre si aquest proverbi llatí és atribuïble a Aristòtil o a Hobbes ha esdevingut triat, per raons obvies, com a lema dels vermells i per fer de puntada de l’escot del nostre vestit nou.
També coincideix l’estrena d’aquesta nova interfície amb el segon aniversari de La cuina vermella. Els lectors habituals, desprès de dos anys, ja sabreu que anem per la vida amb la sinceritat per ensenya i que dir-vos que és un privilegi, una necessitat, un premi i un plaer compartir coneixements i diàleg amb vosaltres ens surt del fons del cor. Sense por de caure en el tòpic, utilitzar aquesta eina de relació humana ha estat la millor pensada d’aquesta parella de somiatruites vermells, exceptuant el dia que vam decidir agafar-nos de la mà per fer camí junts.
A moltes sobretaules vermelles hem filosofat sobre el món dels blocs i sempre en destaquem la gran quantitat de bons amics que hi hem trobat. Alguns d’ells ja formen part de la nostra vida ja que, com diuen a casa, “si és de vida, és bona persona”. Aquest aforisme ha esdevingut categoria gràcies al que hem experimentat empíricament amb la xarxa de sabors i somnis que compartim amb tots vosaltres.
Gràcies a tots per ser a l’altra banda del router, per donar-nos forces amb els vostres comentaris i amistat. A en Miquel Labòria per la seva paciència, professionalitat, sentit crític, eficàcia, eficiència i per les hores de son i família que ens ha ofert amb un somriure als llavis. A en Xavier Clavijo per buscar temps, escapçant-lo del seu personal, per dedicar-lo al nostre nou bloc per crear aquest disseny meravellós. Aquest vermell que tecleja les entrades també vol donar les gràcies a la vermella perquè m’ha ensenyat que els principis que acompanyen l’èxit de qualsevol projecte són el treball, la disciplina, el respecte, la constància, l’esperit de lluita i l’esforç.
En fi, us deixem, si teniu cinc minuts, com diria un dels nostres amics, el més gran dels badalonins, amb el vídeo de celebració de la nostra travessa 2.0.
Ja fa tres setmanes des de que començàrem la dieta i ara tot és més fàcil. L’organisme s’acostuma a ingerir menys aliments i, psicologicament, et trobes més preparat per triar d’entre poques possibilitats i suculències aptes dins d’un projecte alimentari acalòric. Durant la feixuga primera setmana de règim ens vam trobar amb un important repte: la master class de l’amic David Lienas. Ell ens va estimular els sucs gàstrics, quan encara ens trobàvem en plena doma del metabolisme. Tot i el patiment que sofrirem ens va presentar una preparació japonesa, que enganxava molt bé dins el nostre combat dietètic, un tataki de tonyina.
Els resultats són exquisits, sobretot perquè comptàrem amb una tonyina d’una qualitat excelsa, subministrada per la nostra bona amiga Dolors del bloc El millor peix. Amb la tècnica japonesa de cocció aplicada, que sembla influida pel pacifisme i la trnanquilitat de la filosofia zen, els sabors queden sublimats i elevats a una santa i sana categoria. Aquest tataki de tonyina va representar una ingesta festiva dins de la nostra alimentació, ara per ara, un tant anodina.
Tataki de tonyina
Ingredients,
600 g de tonyina vermella
200 g de vinagre d’arròs
100 g de salsa de soja
15 g de gingebre pelat i picat
30 g de porro (únicament la part blanca)
1 cullerada d’oli de sèsam
sal maldon
uns enciams variats
Preparació,
Demaneu a la peixateria que us eliminin la pell de la tonyina i que us la tallin a trossos rectangles regulars, que no tinguin nervis. Per preparar la marinada, cal barrejar la salsa de soja amb el vinagre i el gingebre. Afegir el porro pelat i picat ben fi. Reservar. Escalfar la paella a foc ben viu. Arrebosseu la tonyina amb oli de sèsam i daureu-la ràpidament a la paella, únicament s’han de cuinar els dos primers mil·límetres de cada cara de la tonyina, el centre ha de quedar cru.
Retirar el peix de la paella i posar-lo a marinar dins del frigorífic durant 24 hores. Passat aquest temps, escorrer la tonyina i tallar-la a un 4 mil·límetres de gruix. Amaniu el tataki amb una mica de sal maldon. Acompanyar la tonyina amb uns enciamets variats que podem condimentar amb la marinada.
Suposem que haureu detectat la nostra absència manifesta en les rutes de navegació gastronòmica. Un munt de circumstàncies no ens permeten fruir de la feina que feu. Esperem que ben aviat tornarem a ser els intrèpids i incansables navegants d’abans. Us enyorem! A continuació; esquena recta, respiració suau, relaxació: la tranquil·litat us espera…
Que regentar un bloc gastronòmic i fer règim són una contradicció, no se li escapa a ningú. Armats d’una sòlida convicció de no transgredir, vam decidir que la devoció d’aquest bloc per la pastisseria no possés en perill els nostres compromisos dietètics.
Quan veiérem créixer al forn aquestes delícies demoníaques, la nostra fèrria voluntat, tot i el terrabastall de traïdora insalivació, es va mantenir íntegre. El mal va ser escapçar-ne un per immortalitzar-lo en una imatge. Descobrir el seu cor de temptadora melmelada produí el pecat. El plaer, indescriptible. La penitència; un sopar a base de pinya d’Indonèsia enllaunada. Tornem a estar en la brega i més savis que abans.
Nogensmenys; s’aprèn més dels fracassos que dels èxits…o no.
Mini cake de xocolata amb cor de taronja
Ingredients per la massa de xocolata,
270 g de farina de blat
10 g d’impulsor
60 g de rovells d’ou
130 g de clara d’ou
130 g de mantega pomada
130 g de sucre glass
100 g de llet
25 g de cacau en pols
un pessic de sal
60 g de xocolata al 60 % de cacau
20 g d’ametlla picada
Ingredients per la melmelada,
1 taronja grossa
100 de sucre
2 fulles de gelatina
Preparació,
Rentar la taronja i tallar-la en quatre trossos. En una petita olla fer-hi bullir aigua i afegir els quarts de taronja, feu-la bullir durant mitja hora. Un cop fora de l’aigua deixar-les refredar. Un cop fredes triturar la taronja amb el túrmix. En una cassola escalfar aquest triturat de taronja, afegir el sucre i fer-ho bullir durant 2 minuts, sense parar de remenar. Fora del foc afegir la gelatina prèviament hidrata i remenar bé fins que quedi ben desfeta. Reservar.
Fondre al bany maria la xocolata.
Batre la mantega en pomada junt amb el sucre glass (tamisat), incorporar a poc a poc els rovells de l’ou, desprès la farina amb el llevat i el cacau en pols (tot tamisat), a poc a poc afegir-hi la llet i ràpidament incorporar la xocolata fosa i remenar molt bé per a que s’estengui per tota la massa. Muntar les clares d’ou a punt de neu, i incorporar-les amorosament amb l’espàtula.
Preescalfar el forn a 200 graus.
Cal utilitzar una muffinera (d’aquelles de metall),enmantegar-la i tallar tires d’uns 6 centímetres d’alt de paper de forn, per tal de posar-les al dins de cada forat i així evitar que es desbordi la massa. Amb una màniga pastissera, repartir una mica de massa de xocolata, al damunt i també amb la mànega repartir la melmelada, tancar cada pastís amb una mica més de massa de xocolata. Empolvorar amb ametlla mòlta o picada. Enfornar-los durant uns 25 minuts.
Tard o d’hora, el mirall t’ensenya el que no vols veure. Et decideixes a pujar-te a la empolsinada bàscula i un nombre desconegut apareix entre els teus dos peus que encongeixen els dits al veure el teu espant.És el pitjor que li pot passar a un membre del nostre club. Afrontar-se amb pesos i mides, sense el premi d’un pastís. Els greixos i els glúcids en gasives proporcions. Les sal, les espècies I les herbes aromàtiques desbordades per la responsabilitat que els hi ve a sobre. Pensar en termes calòrics en comptes de gastronòmics. Els de la nostra confessió, hauríen de tenir un metabolisme a l’alçada de la nostra afició.
La setmana abans plena d’acomiadaments. La següent plena de fam i de frustració ja que, al reduïr les aportacions habituals d’aliments, al centre de comandament de les reserves de greixos del nostre organisme es posen en defcon 5. El cap d’operacions exclama: “Mollet, tenim un problema!” i comencen a acomular reserves i, per tant, els esforços de la primera setmana es resumeixen en un solitari quilo, resultat del sacrifici de planxa i verdures al vapor.
La segona setmana el cap d’operacions, amb ronxes a la seva camisa de màniga curta amb la butxaca del pit plena de bolígrafs, la corbata afluixada I amb bosses sota els ulls de les ulleres de pasta brutes comença a gastar les reserves de greix. Et trobes millor i ja hi ha mostres visibles del esforç titànic. Doncs així estem, el cap d’operacions s’ha suïcidat I I el diumenge ja ens podem regalar un acompanyament per l’entrecot, com a mínim, fotogènic. D’aquí amics la nostra absència a la xarxa producte de la més trista de les absències per aquest parell de gormands vermells.
I és que com deia Mark Twain: “La única manera de conservar la salut és menjar el que no vols, beure el que no t’agrada I fer el que preferiries no fer”.
Albergínia gratinada amb ibèric i tomàquets assecats
Ingredients per a 4 persones,
2 albergínies grosses
4 tomàquets madurs
Unes gotes d’oli d’oliva
8 llesques d’ibèric
8 o 10 llesques de formatge (tipus sandwich)
herbes de provença
orenga
una mica de fructosa (qui vulgui sucre)
sal i pebre
Preparació,
Escaldar els tomàquets uns segons, refredar-los, treure la pell, tallar-los a llàgrimes, treure les llavors i posar-los al damunt d’una safata per anar al forn. Amanir-los amb un pols de fructosa, sal, pebre, orenga i una gota d’oli. Enfornar-los un parell d’hores ben bones, a 100 graus. Un cop fets i dessecats, treure’ls del forn i reservar.
Tallar les albergínies longitudinalment en rodanxes d’1 centímetre d’espessor. Deixar-les que perdin l’aigua durant 30 minuts salant-les per ambdós cantons. Un cop passat el temps. Untar amb un pinzell una paella (molt poc oli, només pintar), salpebrar les albergínies i fer-les una mica. Reservar. Passar l’ibèric, uns segons per la paella. Reservar.
Damunt d’una safata de forn, col·locar les làmines d’albergínia, al damunt el pernil, al damunt les llàgrimes de tomàquet dessecades, completar amb el formatge. Empolvorar amb les herbes provençals. Enfornar entre 10 i 15 minuts a 200 graus. Servir calent.
Ens haureu de disculpar, també, aquests dies no podrem comentar tant com fins ara, tenim uns dies de molta feina i no podem arribar a tots els vostres meravellosos blocs que teniu i compartiu amb nosaltres.
El primer, és el pitjor tractat, l’ovella negra, el menystingut. Al seu germà del migdia se’l vesteix amb robes fines, se’l mima amb tot tipus d’accessoris i atuells. Se li regala una introducció, dos actes, apoteosi i tertúlia per valorar-lo davant d’una tasseta i vidre fi. Fins i tot amb una becaina per a que el subconscient també en pugui fer gaudi. El darrer, emparat pel misteri de la foscor, si s’escau amb llum d’espelmes, es celebra també amb vestits de lli i cotó, escenaris rodons i amb la musicalitat de cristall i líquids, presagi de lúbriques trobades pell amb pell i secrets xiuxiuejats.
Els dos darrers són objectiu de tota mena de lloances. Oficiats per sacerdots de jaqueta amb dues files de botons i nets davantals. El primer àpat del dia, tímid i íntim, confinat a les llars quan surt el sol, o acompanyat de ferum a fregit, màquines escurabutxaques i pressa.
A la llar vermella el primer és l’inici de tot, el combustible de la vida, cada mos la recompensa d’aixecar-se. Acompanya les primeres complicitats del dia. Asseguts davant la finestra comença el nostre dia.
Poc a poc, el suc de taronja, l’olor de cafè, la tetera vermella, el pa cruixent, els tomàquets del ramell, l’oli de les Garrigues i el pernil ibèric ens auguren que tot anirà bé.
Pa per entrepans, mètode del llibre, Pan d’en Xavier Barriga
Ingredients per a 8 panets,
500 g de farina de força
10 g de sal
300 ml d’aigua
5 g de llevat fresc
Preparació,
En un bol posa la farina i la sal, comença a afegir l’aigua lentament i a remoure la barreja amb la mà, a poc a poc l’aigua anirà desapareixent i la farina es transformarà en una espècia de fang sec i desgranat, cal anar afegint l’aigua conforme la mescla es vagi assecant, fins incorporar tota l’aigua de la recepta. Segueix removent fins que hagi absorvit tota l’aigua. Descansa la massa uns cinc minuts. Passat el temps, i amb l’ajuda d’una rasqueta posa la massa damunt del marbre una mica enfarinat, cal treballar-la enèrgicament fins que la massa es vagi desenganxant. Quan es comenci a trencar, cal deixar-la descansar durant uns 10 minuts tapada amb un drap humit. Passat el temps cal retornar a l’amassat. Repetir aquesta operació (amassat i descans) unes 5 vegades.
Quan la massa adquireixi un aspecte llis, posar el llevat esmicolat amb una mica d’aigua al centre de la massa, seguir amassant fins que el llevat estigui totalment dissolt i quedi la pasta llisa de nou i es desenganxi perfectament de la taula de treball. Deixar reposar la massa tapat amb el drap humit durant 30 minuts en un bol amb una mica de farina a la base.
Amb la rasqueta de plàstic, dividir la massa en 7 porcions de 120 g. Deixar-les reposar tapades amb el drap humit durant 15 minuts més. Passat el temps formar barretes (aplanar la massa i deixar-la rectangular, doblega la part superior del rectangle cap el centre i pressiona per segellar la massa, desprès fes el mateix amb la part inferior del rectangle. Doblega la peça per la meitat, a lo llarg i apreta amb la mà els extrems per segellar-los, durant la fermentació, la unió ha de quedar a sota, per aconseguir allargar la barreta, fes rodar la peça pressionant una mica amb les mans.
Un cop fetes, posa les peces al damunt d’una tela (si pot ser de lli) i tapa-les amb el drap humit, cal que fermentin uns 90 minuts. Encendre el forn a màxima temperatura.
Passats els 90 minuts, les barretes hauran doblat de volum. Posar els pans damunt la safata de forn i fer un tall longitudinal amb un cúter, una Gilet… el que tingueu. Posar farina en un colador, i enfarinar una mica les barretes. Enfornar-les i baixar la temperatura a 200 graus. Cal coure les barretes mínim 15 minuts, però heu de veure que quedi la crosta ben torradeta.
Com passa habitualment al nostre país, els registres paisatgístics es troben arxivats un al costat de l’altre. Desplaçaments relativament curts, et traslladen a realitats completament diferents. Pregunteu-li sinó als homes del temps, que treballen dins la nostra realitat geogràfica, com de difícil és la seva feina endevinatòria. Si no en quedeu convençuts d’aquesta realitat, mireu-vos el difícil que és la unitat i el consens en aquesta petita part del món, com si l’empremta d’un paisatge heterogeni es calqués al pensament col·lectiu.
Dissabte, des de la tèbia plana del Vallès, arribàrem a un Castellterçol gèlid i enfarinat de neu, on només hi faltaven en Lluquet, en Rovelló i en Satanàs en les seves aventures nadalenques, convocats per la crida del bon amic Manel, el generós, i per la fam d’aprendre i saber d’una trentena llarga dels membres de la companyia blocaire gastronòmica (per fi vam poder posar forma en carn i ossos a moltes amistats virtuals).
Per satisfer la curiositat golafre dels convocats, en Manel ens va preparar tres trobades amb productors de l’àmbit alimentari, que es concentren en aquesta vila vallesana a tocar del Moianes: El Grup Sosa, Conserves Coll i Elies Miró. Les tres iniciatives empresarials són ben diferents però agermanades per la dimensió, la qualitat, l’amor a la feina i al territori. A més a més, posen de manifest el perquè Catalunya està esdevenint una potencia mundial en l’àmbit del que fruïm els blocaires gastronòmics.
Pel matí i per fi a recer, la família Sosa i el seu equip ens van oferir un tast de l’alquímia tecnològica de sabors, olors i textures que practiquen i amb entusiasme, van posar els nostres sentits en marxa.
A continuació, els Coll, amb amabilitat i senzillesa, ens van transmetre com conserven el tresor del poble micòfag al qual pertanyem per a que en puguem fruir fora de temporada.
Desprès d’un opípar dinar a l‘hostal de Castellterçol tota l’estimulació gàstrica acumulada es va veure satisfeta per uns plats a l’alçada i per la millor de les companyies que hom pot desitjar. Passada una agradable sobretaula, el mestre xocolater Elies Miró ens va fer una màster-class amb el capriciós producte que els déus asteques van regalar a la humanitat: la xocolata.
Per concloure la crònica d’un dia rodó i inoblidable li manllevem a l’arquebisbe sud-africà Tutu una frase: “El millor de les coses bones és que poden repetir-se“.
Una nit més, carregats d’il·lusions i presents, anireu de casa en casa a lliurar alegria per a petits i grans. Aquest any us volem demanar uns quants presents pels nostres amics virtuals, que comparteixen amb nosaltres sabors, textures, idees i imaginació.
Com que sou, tres i màgics no us serà massa difícil aconseguir el que us demanem per ells:
1- Portar-lis molt de temps per dedicar a les seves bitàcoles gastronòmiques i per visitar les dels altres.
2- Deixeu-lis molta imaginació, creativitat i habilitat per cuinar saborosos plats.
3- Regaleu-lis llum i paciència per fotografiar les seves creacions.
4- Protegiu-los de plagiadors de blocs, de comentaristes mal educats, navegants poca-soltes i de missatges amb spam.
5- Emboliqueu-lis llibres de cuina, estris i màquines culinàries, segur que en faran un bon us.
Tots ells, com vosaltres, son generosos de mena i es mereixen aquests presents que us demanem per a ells. A més a més, tingueu en compte que són les cases on, de ben segur us hauran deixat les més exquisides menges i els beuratges més exclusius per afrontar la llarga nit que us espera.
200 g de carbassa (amb pell, sense llavors i crua)
2 ous
100 ml d’oli d’oliva
200 g de sucre morè
150 g de farina
Mig sobre de llevat
1 culleradeta ben formosa de canyella en pols
1 pessic de sal
unes nous a bocins
2 cullerades soperes de crême fraiche
unes gotetes de suc de llimona
2 cullerades de sucre llustre
les llavors d’una baina de vainilla
pell ratllada de mandarina
unes flors d’espígol
Preparació,
Tallar la carbassa a bocins i triturar-la (amb pell), un cop ben trinxada i feta puré, incorporar els ous, l’oli, el sucre, la farina, el llevat, la canyella, la sal i les nous a bocins. Un cop ben incorporat. Omplir les càpsules de muffins i enfornar a 180 graus durant uns 20 minuts
Fer el frosting és molt fàcil: barrejar bé tots els ingredients (menys la pell de mandarina i les flors d’espígol que son per decorar).
Els espaguetis carbonara és una de les receptes més populars, deliciosa i alhora maltractada de la gastronomia italiana. Es diu que el seu origen el trobem a la postguerra. Sembla ser que la intendència de les tropes nord americanes va assegurar-se que l’esmorzar a base d’ous i ‘bacon’ no faltés als seus soldats. La població va incorporar aquests productes a una recepta de pasta, com diuen els italians si non è vero è ben trobatto.
El maltracte prové de que molta gent substitueix la salsa amb el formatge i l’aigua de cocció per crema de llet. No us deixeu enganyar per aquest sacrilegi gastronòmic.
Carbonara de carxofes
Ingredients,
350 g d’espaguetis
4 carxofes tendres i petites
120 g cansalada viada
1 ou sencer i 3 rovells
80 g de parmesà
5 cl d’oli d’oliva
1 gra d’all
sal i pebrePreparació,
Netejar les carxofes, tallar-les a quarts, deixant només les parts més tendres. Un cop netes submergir-les un parell de minuts en aigua amb unes gotes de suc de llimona per evitar que es tornin negres. Posar les carxofes a foc mig amb dues cullerades d’oli, l’all i el julivert. Humitejar amb el vi blanc, deixar que s’evapori i salpebrar. Cal que siguin cruixents. Bullir la pasta al dente amb molta aigua bullent i sal (guardar aigua de cocció). Daurar la cansalada viada i reservar calenta. En un bol mesclar els ous juntament amb el parmesà ratllat, un raig d’oli, salpebrar i afegir una mica de l’aigua de la cocció de la pasta. Un cop els espaguetis son cuits, mesclar-la amb 2 o 3 cullerades d’oli, la cansalada encara calenta. Pel amunt tirar-hi la barreja d’ous i les carxofes. Mesclar bé, servir i perfumar cada plat amb pebre acabat de moldre.
A La cuina vermella la incorporació de la carxofa, el vegetal de sabor més especial, que li dona un contrapunt molt original a la recepta. A més a més, afegint el color de l’esperança al plat que simbolitza els bons desitjos que us enviem a tots vosaltres per aquest 2010.
com a suggeriment musical per una nit de disbauxa com la d’avui, una de les aportacions més ‘festivaleres’ de la cultura italiana.
L’hivern ha arribat al bosc vermell. La llum, tímida després de travessar espessos núvols blancs i, envalentida per la neu que la multiplica, llisca per arreu empaitada pel gèlid vent que s’emporta a volar als flocs de neu més mandrosos.
Si us deixeu portar per aquest vent, arribareu al centre d’aquest bosc de lletres i imatges on un dolç arbre de gerds i galetes us espera per degustar-lo mentre gaudiu de l’escalfor del vostre bosc particular.
Ingredients,
Massa brisa (aquí, teniu la recepta) o podeu utilitzar qualsevol altra recepta de galetes!
Gerds
100 g de creme Fraiche
1 beina de vainilla
4 cullerades de sucre
Preparació,
Un cop feta la massa brisa, s’estén entre dues fulles de paper sulfuritzat. Si no es disposa de talla galetes de diàmetre (2, 4, 6, 7 i 8), talleu una cartolina amb aquests diàmetres i tallar la massa amb un ganivet ben esmolat. Enfornar aquests cèrcols uns 10-12 minuts fins que siguin daurades. Deixar-les refredar damunt d’una reixeta.
Per elaborar el farcit només cal treure les llavors de la beina de vainilla i incorporar-les a la crema juntament amb 4 cullerades de sucre, remenar bé fins que quedi completament amalgamat, posar la crema en una màniga pastissera. Per muntar l’arbre màgic només cal agafar el cèrcol més gran, envoltar-lo amb gerds i omplir el centre amb la crema, al damunt posar-hi el cèrcol de 7 centímetres i fer la mateixa operació fins acabar les galetes. Coronar amb un gerd.
La recepta per fer l’arbre de paper la trobareu aquí!
Ja tenim a tocar les festes de Nadal amb la seva personalitat pantagruèlica i consumista, enguany medicada per la crisi que fa d’anti-psicòtic.
D’entre totes, la nostra tradició preferida és la diada de reis. Enmig d’una celebració de fidels que hi celebren el naixement del seu salvador hi apareixen tres misteriosos personatges; reis, rics i mags que seguint un misteriós estel des d’orient volen postrar-se i oferir-li els millors presents a un infant, que es depositari de totes les virtuts.
Els vermells hem decidit homenatjar en Melcior, Gaspar i Baltasar amb la felicitació dolça d’aquest any: Una delícia blanca, una rossa i una negra per l’infant que porteu dins.
Galetes cruixents de xocolata blanca
Ingredients,
200 g de cobertura de xocolata blanca
60 g d’arròs inflat
20 g de festucs tallats petits
Preparació,
Desfer la xocolata blanca al bany maria o bé al microones (vigilant que no es cremi), remenar bé per temperar-la una mica, introduir l’arròs inflat i els festucs i barrejar bé (procurant que no es trenqui l’arròs). En un paper sulfuritzat, anar omplint el motlle amb cullerades de la barreja. Deixar refredar les galetes.
Galetes cruixents de xocolata negra
Ingredients,
200 g de cobertura de xocolata negra al 70% de cacau
80 g de Corn flakes amb sucre (Frosties), una mica esmicolat
20 g de de taronja confitada tallada a bocins petits
Preparació,
Desfer la xocolata negra al bany maria o bé al microones (vigilant que no es cremi), remenar bé per temperar-la una mica, introduir els cereals trinxats (no massa petit) i la taronja confitada, barrejar bé. En un paper sulfuritzat, anar omplint el motlle amb cullerades de la barreja. Deixar refredar les galetes.
Galetes cruixents de xocolata amb llet
Ingredients,
200 g de cobertura de xocolata amb llet
90 g de Corn flakes sense sucre, una mica esmicolat
Preparació,
Desfer la xocolata negra al bany maria o bé al microones (vigilant que no es cremi), remenar bé per temperar-la una mica, introduir els cereals trinxats (no massa petits), barrejar bé. En un paper sulfuritzat, anar omplint el motlle amb cullerades de la barreja. Deixar refredar les galetes.
Per acabar l’entrada un vídeo que investiga sobre un dels misteris més ben guardats de l’Epifania: Què és la mirra? Era la Wii de l’imperi de Tiberi?
Bola de nadal i xapa de vichy vermell, made in Caterina Pérez. Caixeta porta galetes, made in La cuina vermella, és molt fàcil, forreu qualsevol caixa petita amb aironfix dels colors que volgueu i ja la teniu. Retallar una càpsula de magdalenda per decorar i ja està!
El sorteig es farà el dia 19 de desembre a les 12 de la nit!
Llistat actualitzat a les 21:47h del 19/12/2009
01- Martí, d’Apunts de cuina 02- Laura, de Tentaciones 03- Gemma, de La cuina de casa 04- Massitet, d’Olleta de verdures 05- Miriam, de El invitado de invierno 06- Dolorss, de El bloc de cuina 07- Gemma, de Cuinant a Canet 08- Chis, de Coses de Can Loi 09- Dolça, de No tot son postres a la cuina 10- Carmen, de Come y disfruta 11- Ribereña, de Mi cocina naranja 12- Nuni, de Cuinetes 13- Ester, de Cuinar per ser feliç 14- Miquel, de Bloc d’Apple en català 15- Marta, de Pa de nous 16- Lalit, de Nuestra ventana 17- Las pulguitas, de Las pulguitas 18- Sara Maria, de Delícies del rebost 19- Rita, de Teje que te teje 20- Eva, del Cullerot festuc 21- Erika, de La ventolera 22- Uno de dos, de Uno de dos 23- Rosa 24- Oreto, de Capharnaüm 25- Sion, de Fem un mos 26- Lolah, de Lola em la cocina 27- Josep, de El cafè de nit 28- Glòria, de El cafè de nit 29- Mar, de Baixa gastronomia 30- Margot, Cosas de la vida 31- Caterina Pérez, de Caterina Pérez 32- Andrés, de El amasadero 33- Eugènia, de Eugènia 34- Kako, de En guete 35- Angeles, de Akí a Pekín 36- Vanesuky, de Vanesuky entre fogones 37- Xisca, de Las labores de Xisca 38- Manuel, de El cocinillas 39- Begoña, de Las recetas de Marichu y la mias 40- Joan, de Petits bocins 41- Rita, de La meva illa roja 42- Titanii, de El arca de los recuerdos 43- Rid, de El fil blau 44- Pepa, de Pepa cooks 45- Mesilda, de La cocina de Mesilda 46- Fastucs de colors, de Fastucs de colors 47- Elvira, de Los cerezos en flor 48- Marina, de Haciendo buenas migas 49- Gemma, de Sweet Gemma 50- Dolors, de Els Peixos 51- Anna 52- Anna, de La vella carmanyola 53- Rosa, de La tieta Rosa 54- Marta, de De la cuina al nirvana 55- Meritxell, de Cuinetes 56- Tere, de La maleta de Boston 57- Marisabel, de Bon profit 58- Ivana, de My little things 59- Zeditas, de Rezeditas 60- Manel, de Cuinar és generós 61- Esther, de Esther and cook 62- Su, de Webos fritos 63- Eva, de Ma petit boulangerie 64- Carme, de Cocina con Sabor 65- Anna, de Estar atenta 66- Carmen, de Dulces bocados 67- Pilar, de Cau de cuina 68- Nurks, de Nurks bloc 69- Laia, de El raconet de la cuina 70- Anna 71- Lastienditas, de Lastienditas 72- Marta, de Barcelona – Malaga cooking 73- Surfzone, de Catacuina 74- Maragda, de La quinta del Luculus 75- Txell 76- Miss Nono, de Miss Nono 77- Mònica 78- Olga 79- Ruben, de A la cuina! 80- Núria, de Estoy en ello 81- Joan i Pacs 82- Maria Dolores, de Cuinant 83- Cristina, Crijoarmael 84- Mònica, de ¿Para quien cocino hoy? 85- Mai, de Maiblog 86- Pedro Massariol, de Punto letra 87- Nuria, de The kiwi kitchen 88- Òscar (starbase), de De cuina 89- Anna, de Tuperart 90- Núria, de Spanish recipes 91- Mar, de Sèsam i comí 92- Candela, de El taller de candela
93- Beth, de La llibreta viatgera
94- Anna, de M’agrada cuinar (s’ha apuntat en aquest post)
95- Silvia A, de Cuinar és senzill
96- María Luisa, de Zerogluten
97- Ajonjoli, de La flor de calabacín 98- Enric, de Ca l’Azzur 99- Ro, de A taula
100- Margarida, de Aprendiz de panadera
101- Xaro, de El raconet de la cuina
102- Alfons, de Les receptes de Sant Hilari 103- Eva G
104- Francina 105- Carme 106- Abalola, de Abalola (s’ha apuntat en aquest post)
107- El sucre, de El sucre
108- Jordi Garcia
109- Cuina de cal Pepin
110- Anna, de Llepadits
111- Xigabloc Us deixem amb un vídeo molt nadalenc i molt divertit!!
Després de la primera edició, amb el sobrenom de “pasta gansa”, el segon repte culinari es va celebrar aquesta vegada a La cuina vermella. Vam convertir un:’ quedem per fer un tallat?’ en un segon simpòsium, versió berenar.
La generosa desmesura que gastem els contendents ho va convertir en un berenar sopar llépol, això sí, combinat amb animada i agradable complicitat.
250 g de crema de castanya (la nostra, marca Hero)
Cacau en pols
Preparació,
Un cop feta la massa brisa, preescalfar el forn a 180 graus, estendre la massa sobre un superfície de treball i punxar-la amb una forquilla, enrotllar-la sobre el corró i desenrotllar-la en el motlle amb els foradets mirant cap a baix. Fornejar-la amb un paper sulfuritzat al damunt i uns pesos a sobre (nosaltres fem servir llegums seques) per a que no s’infli, durant uns 30 minuts, fins que sigui ben cuita. Treure del forn i reservar.
Mentrestant es cou la massa brisa, fondre la xocolata al bany maria o al microones juntament amb la mantega, un cop fosa afegir-hi la melmelada de castanya i barrejar bé per a que quedi tot ben amalgamat. Estendre la crema al damunt de la massa brisa cuita, amb l’ajuda d’una espàtula. Refrigerar mínim unes 4 hores. Al servir empolvorar el pastís amb cacau en pols.
Per acompanyar aquest paté d’albergínies, us recomanem un pa pla del Punjab anomenat Naan, senzillament deliciós.
Pa Naan
Ingredients per 8 peces,
20 gr de llevat fresc
175 ml d’aigua tèbia
500 gr de farina de força
5 cullerades de iogurt natural grec
1 cullerada petita de comí
1 cullerada petita de llevat en pols
1 cullerada petita de sal fina
20 gr de mantega clarificada
Preparació,
Dissoldre en un bol gran el llevat en aigua tèbia i deixar reposar 5 minuts. Incorporar la meitat de la farina amb l’espàtula. Deixar reposar durant 15 minuts en un lloc càlid. Passat el temps afegir la farina restant, el iogurt, el comí, el llevat en pols i la sal, pastar a mà fins formar una massa tova. Afegir la meitat de la mantega i amassar durant 8 o 10 minuts fins formar una massa suau i elàstica. Posar en un recipient lleugerament greixat, cobrir amb film i deixar en un lloc càlid durant 45 minuts o fins que hagi doblat el volum. Bolcar al damunt d’una superfície de treball lleugerament enfarinada i colpejar suaument la massa per extreure’n l’aire. Tornar a colpejar novament, dividir la massa en 8 boles de la mateixa mida i estendre-les amb una mica de farina fins formar un cercle d’uns 3 centímetres de gruix. Pinzellar-les amb una mica de mantega fosa. Coure-les en una paella antiadherent durant 1-2 minuts per costat fins que estiguin daurades i inflades. Retirar i reservar al forn calent fins que s’acabin de cuinar tots els pans. Servir calent.
Recepta del llibre: “Panes del mundo” de Paul Gayler
Uns edificis grisos alçats sobre pilars d’acer servien d’abric d’un caòtic parquing on el Ford Fiesta i la Vespa eren els reis. Al mig el campus. Els ulls dels nouvinguts buscàven els racons épics de les corredisses davant els grisos que la democràcia havia tenyit d’un marró de reminiscències fecals. Els nouvinguts de Ciències de l’Informació arribàvem amb la condicional il·lusió de la generació “x”, un picòmetre dins de la carpeta, el paquet de Winston a la butxaca de la caçadora texana, decorada amb una xapa de The Police i un altre de The Clash i El País sota el braç. Et lliuràven la Galaxia Gutemberg de Marshall McLuhan que devoràvem per esdevenir-ne adeptes de les seves teories i conseqüentment en els nous esribes de l”Aldea Global”.
La historia dels darrers dos segles s’ha vist influida per la intervenció d’un nou element de l’equació del esdevenir: els mitjans de comunicació de masses. Passats els anys te n’adones que aquest gurú de la comunicació no anava gens errat però que ni la seva fina perspicàcia podia anunciar l’influencia d’Internet, nascut a les darreries del segle XX. Els vermells som uns nouvinguts a aquesta revolució tecnológico social i com més hi aprofundim més ens te captivats la seva potència comunicativa, la seva llibertat i els seus principis igualitaris.
Hem aconseguit entrar en una xarxa de persones com nosaltres que sense aquesta eina dificilment haguéssim conegut. Però, qui són les persones d’aquesta xarxa? Viuen l’alimentació com una festa de sensacions. Entenen que no només és un acte indispensable per la nostra bioquímica sinó una oportunitat de gaudi. Són conscients que intervenen els cinc sentits i que aquests es poden utilitzar plegats o individualment. També que hi ha un univers al voltant, tant o més important que el fet alimentari. Que, si volen, tenen l’oportunitat de viure’n tot el procés a la seva cuina o només una part a un bon restaurant. Saben que poden triar les matèries, transformar-les de mil maneres i combinar-les infinitament, olorar-les i assaborir-les . Fins hi tot, si són iniciats; gaudir de fotografiar-les en un univers adient.
Aquesta navegació gastronómica en l’esquadra blogger ens ha portat un nou amic: en Jordi García, un dels millors fotografs gastronómics del país amb el qual hem compartit un munt d’estones agradables i amb el que, des del primer moment, vam establir una complicitat entranyable fruit d’aquest interés mutuo pel univers food porn i la bona gent. Fa uns dies ens va convidar a la presentació del seu darrer llibre, “El mundo en pequeños bocados” de l’EditorialIntermón Oxfam on el seu talent és posa al servei d’una causa solidària. L’edició és un passeig per la gastonomia dels cinc continents, fent una tria dels plats que eren susceptibles de ser degustats en el format tapa.
Les fotografies, on es percep la seva curiositat I coneixement de les cuines del món, fruit dels seus viatges amb la càmera al coll, son fantàstiques. És un llibre regal que heu de posar a la vostra carta als Reis. A més a més us permet simultaniejar un plaer per vosaltres amb un ús per projectes solidaris dels beneficis de l’edició. Per últim, l’adquisició del llibre us inclou degustar un pinxo per vosaltres i pel vostre acompanyant a qualsevol Sagardi. No us perdeu aquesta oportunitat amics!
Paté d’albergínia amb magrana
Ingredients,
2 albergínies
1 dent d’all
2 cullerades de tahina
1 iogurt natural
1 llimona
4 cullerades d’oli d’oliva
1/2 magrana
sal
Preparació,
Rentar les albergínies, tallar-les per la meitat, salar-les de manera abundant i deixar-les reposar durant 20 minuts. Desprès rentar-les sota l’aixeta i secar-les. Preescalfar el forn. En una safata d’anar al forn, disposar les albergínies amb la part blanca amunt i coure-les durant 25 minuts a 180 graus. Passat el temps, deixar-les refredar i eliminar la pell.
Amb el túrmix triturar la polpa de l’albergínia juntament amb l’all pelat, la tahina, el suc de llimona i la sal fins a obtenir una crema homogènia. Comprovar el sabor, si cal, rectificar de sal i suc de llimona. Servir el paté en un bol i decorat amb perles de magrana.
Recepta del llibre: “El mundo en pequeños bocados” de Jordi Garcia
Per acompanyar aquest paté, us recomanem un pa pla del Punjab anomenat Naan, senzillament deliciós.
Pa Naan
Ingredients per 8 peces,
20 gr de llevat fresc
175 ml d’aigua tèbia
500 gr de farina de força
5 cullerades de iogurt natural grec
1 cullerada petita de comí
1 cullerada petita de llevat en pols
1 cullerada petita de sal fina
20 gr de mantega clarificada
Preparació,
Dissoldre en un bol gran el llevat en aigua tèbia i deixar reposar 5 minuts. Incorporar la meitat de la farina amb l’espàtula. Deixar reposar durant 15 minuts en un lloc càlid. Passat el temps afegir la farina restant, el iogurt, el comí, el llevat en pols i la sal, pastar a mà fins formar una massa tova. Afegir la meitat de la mantega i amassar durant 8 o 10 minuts fins formar una massa suau i elàstica. Posar en un recipient lleugerament greixat, cobrir amb film i deixar en un lloc càlid durant 45 minuts o fins que hagi doblat el volum. Bolcar al damunt d’una superfície de treball lleugerament enfarinada i colpejar suaument la massa per extreure’n l’aire. Tornar a colpejar novament, dividir la massa en 8 boles de la mateixa mida i estendre-les amb una mica de farina fins formar un cercle d’uns 3 centímetres de gruix. Pinzellar-les amb una mica de mantega fosa. Coure-les en una paella antiadherent durant 1-2 minuts per costat fins que estiguin daurades i inflades. Retirar i reservar al forn calent fins que s’acabin de cuinar tots els pans. Servir calent.
Recepta del llibre: “Panes del mundo” de Paul Gayler
En un extrem de la vida làctia hi havia un discret estel. Al voltant d’ell hi giraven set planetes, en un d’ells, blau i fràgil, hi va esdevenir un miracle: la vida basada en el carboni. Durant uns instants de la llarga vida de l’univers, un d’aquests complexos basats en aquest element va començar a fer-se preguntes. La seva dèria més recurrent fou el pas del temps. Passat, present i futur ocupaven bona part de la sorprenent habilitat d’aquesta part de la vida al planeta.
Un dia, un grup d’aquests éssers, anomenats humans van decidir crear una càpsula del temps per introduir-hi dins especulacions, somnis, desitjos i prospectives de com seria un indret del planeta anomenat Barcelona passats 150 anys.
Algú va convidar a aquesta càpsula temporal especulativa a dos humans optimistes de Mollet del Vallès, just al costat de Barcelona. A part de la comuna facècia sobre el pas del temps, ells en tenien un altre. Passaven les seves hores lleure compartint coneixements sobre com fruïen de la vida al voltant d’una taula, alimentant els seus cossos de carboni amb imaginatives i belles reaccions químiques, mentrestant compartien inquietuds i amistat amb tots els que volien asseure’s amb ells.
El vermell, el color de la vida era la seva ensenya, optimistes de mena van desitjar un món millor i una gran Barcelona lliure, justa, bonica i sàvia. Van voler assegurar que, si en algun moment es perdia el seny, salvar el més vermell dels vegetals vermells, els tomàquets.
Al bell mig del pati de casa van desar-hi la seva particular càpsula del temps. Les millors llavors de tomàquet van ser enterrades en la referència geogràfica latitud 41º 32′ 29.436”(N) i longitud 2º 12′ 55.1988” (E). Així les generacions del futur quedaren protegides de la pèrdua d’aquest patrimoni del sabor.
També van afegir la portada del diari del dia que la van enterrar, una carta manuscrita i un memory stick amb la seva música preferida.
Així doncs, solemnement els vermells van enterrar la seva càpsula, feliços i esperançats d’haver procurat per la subsistència del pa amb tomàquet dels barcelonins d’aquí 150 anys.
La magdalena va ser un dels primers reptes que van encetar la nostra afició al món dels sabors. És una preparació dolça, senzilla, que té tantes receptes i secrets com pastissers. Des de les madeleines amb forma de petxina tan literàries i bufones, les decorades, a les encapsulades amb bony més o menys voluptuós.
Desprès de dos anys a la recerca de la magdalena perduda que tots tenim en el nostre arxiu de les emocions gastronòmiques, la guanyadora és la que la Montserrat Seguí anomena magdalena d’Aragó.
Per la seva vitalitat gustativa única, la suau i tersa textura, l’ensucrada i cruixent superfície, el seu ros voluptuós, la minifaldilla plisada que llueix i per ser la menja d’entre hores per excelència, aquesta delícia és nominada reina de les magdalenes.
Només li falten unes magnífiques cuixes d’animadora per embadalir els espectadors amb les seves evolucions. Per això li hem regalat uns pom pons que marcaran el ritme dels vostres sucs gàstrics al compàs de: “Pump up the jam”.
Magdalenes d’Aragó
Ingredients,
2 ous
125 ml d’oli de girasol
150 ml de llet
180 g de sucre
225 g de farina
2 culleradetes rases de llevat en pols
1 pell de llimona
Preparació,
Posar al foc un cassó amb l’oli i la pell d’una llimona, escalfar a foc lent fins que es noti una mica cuita la pell. Retirar del foc i reservar fins que hagi refredat completament. Un cop fred afegir el sucre i mesclar bé amb les barnilles (a mà), desprès els rovells dels ous i remenar fins a incorporar-les, a continuació la llet, barrejar, desprès la farina amb el llevat (tamisar), quan estigui tot ben mesclat reservar. Muntar les clares a punt de neu, ben fortes, afegir-les amorosament a la primera massa. Omplir una mànega pastissera amb la massa resultant i omplir les càpsules de paper, i empolvorar amb sucre i enfornar a 180 graus fins que estiguin cuites, uns 15-20 minuts.
Un altre pas a pas per espaterrar a la concurrència!
No hi ha res millor que regalar coses fetes per tu, ara que vénen dies d’intercanvi d’obsequis, anima’t! A més, amb aquests pom pons les teves amistats tindran bonics penjolls pel seu arbre de nadal.
