Veureu, moltes vegades a la corona urbana de Barcelona, això de ser catalans ho hem de viure com aquells colons plens de bones intencions dels westerns de l’època daurada de Hollywood, sempre fent cercles amb les carretes defensant-se de salvatges demoníacs amb absència total d’humanitat. Fins hi tot la nit del 10 de setembre Fort Mollet va patir una escaramussa que va inutilitzar el pany de la porta amb silicona.
Per una vegada aquests colons vermells van voler viure el nostre Dia d’Acció de Gràcies amb naturalitat i com, a alguns, ens agradaria que fos aquest dia: a pesar de tot hi som, encara que equivocar-nos d’aliats sigui la nostra especialitat pàtria. A més a més ho volem celebrar en família, tranquil•lament i renovar els vots de fer un món més just, igualitari, pacífic i tolerant, alegrement i sense vergonya.
La família Rovira va convidar-nos a un acte cívic del futur: pa amb tomàquet, botifarres, coca, vi, saludar la llibertat amb una cançó de quan no érem lliures i desprès, a pencar, que per emancipar-se s’ha de treballar molt. Un estel ens marca el camí i ara, que es negra nit, ens serveix de guia.
El dia dotze ens despertàrem a territori apache i els colons de la vall del riu Besòs ens reunírem al Ranxo d’en Clavijo davant d’una xocolata, un tant amarga, com la nostra realitat.
eI! NO SÉ COM ENS HO FEM PERÒ TOTES LES OCASIONS ACABEN AMB UN BON APAT.
oSTRES I QUINA BUTIFARRADA, CLOTXA, COQUES…. MÉS BONA!!!!
El missatge és: Tot i estar rodejats, ressistim!! Però igual que en el poblat gal de l’Asterix també tenim les nostres pocions màgiques, botifarres, pa amb tomàquet, pebrots i tota classe de verdures, etc., Fins i tot tenim el nostre bard particular, això si, canviant l’arpa per la trompeta (o la gralla). I per acabar la festa, en lloc d’un porc senglar, ho rematem amb una xocolatada. Es la “poció màgica” que els poblats ocupats i rodejats hem d’aplicar per a seguir ressistint.
Una abraçada des de la reserva de Sants.
Hau! Jo ser del poblat de Badalona, que Manitú n’hi do també, eh?…
Poblat nostre, manar mooooolts rostres durs que només recordar-se de Bàrbara Santa quan cel trona.
Dia deu més u, del mes nou, tots portar mooooltes flors a pedra sagrada amb quatre barres, però ni tan sols penjar senyera nostra a gran balcó de seu del nostre gran cap, a qui molts anomenar cap-sigrany, i amb quatre torres fetes per homes, festa acabada i fins a dia deu més u, del mes nou d’any vinent i, tal i com dir tribus de país veí: “Si t’he vist jo no recordo”.
Que per molts anys pogueu celebrar gestes tna honarables com ho heu fet enguany.
Visca Catalunya!
Ester
com aquellacanco de la trinca…” diu que hi ha una tribu d’indis..al oest americá…” aquella canco era bonisima (perdoneu pero ja sabeu que no tinc c trencada….
Ey amics…jo estaré a Berlinde curset el cap de setmana del 11 d’octubre…com podem comunicar-nos per E-mail?
Una abracadas desde la “reserva nord”
Ei, què passa!
Certmanent, mentre hi hagi gent que de celebria la diada com ho heu fet vosaltres amb la gent de can Rovira, encara hi ha esperança..
I us ho diu un valencià…
Salut, república i independència, però tots junts, eh!!!!
Ja tens raó Dolça! A nosaltres ens agrada pensar que és de gent civilitzada. Molts petons per tú.
Per Tutatis Josepix! quina raó que tens. De tota manera al nostre bard (d’apecte angelic com pots veure) no el vàrem lligar i tapar la boca. Esperem que Belenus ens tingui quelcom millor prepara’t que el cel caigui sobre els nostres caps. Ja saps amic Josepix: estan bojos aquests romans! Una abraçada.
Hau, Home que se les pensa totes!
Aquests homes de la “tribu que menja cebes cremades” tenen uns caps que semblen rostres pàlids carallots. Molts records des del “poblat amb nom de peix sense mar”. Manitú ens protegeixi!
PS: Perdona que en el post ens hagi identificat amb els “americans”, que deiem quan jo era petit. Tingues en compte que em vaig criar amb Rintintín, Bonanza, les pelis de John Ford dels dissabtes a la tarda i El Viginiano i pesa en el meu inconscient.
Un petò Ester. Esperem que aviat tots poguen celebrar-les així normalment.
Ja, Ja, Ja Belén! I tant que ens enrecordem dels de la Trinca. Ens sembla que aviat aquella conya serà veritat i ens vindràn a veure a la reserva.
Ostres quina pena, estem a Berlin del 3 al 10 d’octubre. De tota manera el nostre e-mail es lacuinavermella@gmail.com ens en dones detalls i a veure que podem fer. Un petonet molt fort!
Ei Massitet! Els del sud dels país sou els guerrers més valents: esteu molt lluny de la muntanya sagrada (seguint amb la conya de la Belén)
… de Saldes a Guardamar…Salut company!
Visca els productes de la terra!!!! Això si que és bo, de lo millor
Les galetes estarán bones, pero un dia així, amb aquets manjars, no el canvio per res, jajjaja. ¡Qué be es cuideu!
Des de reserva sud valenciana resistim. Autoritats estrangeres no poder amb nosaltres. Nosaltres ser més tossuts que una boira d’estiu. Fotos, botifarrada i tota la pesca ser un atemptat per als qui voler fer règim. Salutacions.
Apaa! Quina manera més encertada de “fer país”
M’ENCANTA!
Espero poder ensenyar als meus “pipiolets” un 11 de setembre tan especial com el vostre.
Una abraçada! Cristina
Absolutamente deliciosas las fotos
Absolutamente.
Quina sort tenir amics que volen celebrar fins i tot les “derrotes”.
Els meus són massa escèptics i no els agrada participar dels dies nacionals de res. Hauré de buscar-me noves companyies més lúdiques!! Felicitats per aquestres trovades, a mi m’encanten. Una abraçada.
canela
Quines botifarres, quin pa, quina coca… quina enveja! Nosaltres hi érem pel Berguedà i vam aprofitar per comprar a Berga les botifarres de Can Rovira. I no se’ns oblida el seu pa boníssim amb tomàquet i oli meravellós!
Com sempre, com us cuideu!
Des de la riba esquerra -mirant a mar- del riu Besòs, subscric les vostres paraules. Enguany érem al Berguedà i la situació és diametralment oposada. País de contrastos, el nostre.
Ara, sempre que hi hagi botifarres de Cal Rovira les derrotes seran més suportables i el futur més prometedor. I qui diu botifarres diu sobrassada o bull o…