La vida et posa a prova contínuament, sense contemplacions, sense treves. Cada dia t’aixeques i protegit per les rutines i de ponts efímers d’afectes i principis mires de creuar el riu, a vegades massell, d’altres embravit i descontrolat, que és la vida.
Aquests ponts són fràgils i a vegades es trenquen i caiem al riu. Xops de desesperació tornem a començar a bastir ponts de felicitat, tristos però més savis. Divendres vam fugir de l’asfixiant xafogor anímica de perdre a un amic, i dels sofocants carrers de Mollet que ja no tornaran a ser els mateixos sense en Just.
Deixàrem enrere la plana del Vallès i travessàrem les cingleres del riu Congost per arribar a la plana de Vic. El polèmic túnel de Bracons ens va permetre posar distància i embaladir-nos amb les valls de la Garrotxa. Dels seus mil·lenaris volcans, brotà un bàlsam meravellós des de l’ànima de la terra i ens va guarir les ferides de les que supurava dolor.
Al Mas la Garganta ens van rebre amb bellesa, serenor, somriures i bonhomia. I ens vam reconciliar amb el principi que un gitano, de malnom Camarón, un dia ens va regalar: “Enamorao de la vida aunque a veces duela”.
Al Capvespre, asseguts a l’era d’aquests paradís terrenal, mentre les fulles dels arbres cantaven amb el vent, ens vam guarir. El cuiner vermell no ha estat capaç de redactar millor que la Txell les sensacions d’aquell instant, és per això que us transcric un fragment d’un correu que va enviar a un amic de La cuina vermella.
“Aquest cap de setmana he plorat però he rigut i he fet les paus amb el món. He entès que malgrat que el cos físic desaparegui, la filosofia de vida, l’energia, la força i l’amor perduren. Per nosaltres la remor del vent, el sol, la lluna, la pluja, la rialla d’un nen és la constatació que ell està aquí, protegint-nos, estimant-nos, ajudant-nos…. Quan el sol es ponia, una llum vermella va néixer d’entre les muntanyes. Vaig entendre que era ell que ens deia; ei, hola, no patiu que estic bé. Jugo amb els núvols i us veig des d’aquí dalt i us estimo”.
Cou… I tant que cou!… I és per això que ens agafem on bonament podem i sentir, com quan la mare ens bufava mentre ens desinfectava amb l’aigua oxigenada i la mercromina el genoll pelat, un petit alleujament.
Pero cou… I tant que cou!
Una fortíssima abraçada, amics!
Queridos cocineros rojos,
teneis toda la razón, así es la vida, nunca está nada ganado, hay que luchar día a día sin tregua, pero gracias a gente como vosotros una se fija en el lado hermoso. Y como montañera aficionada puedo decir que vuestro amigo, al fin y al cabo, quedó en el lugar que él amaba, en las montañas, tocando las nubes.
Un abrazo.
Bellisimas palabras llenas de una esencia que yo no alcanzo a sentir con la intensidad que se merecen, pero tengo la completa seguridad que vuestro amigo si.
***Un abrazo muy fuerte y lleno de cariño.
Quina entrada tant plena d’emocions contrastades, transmeteu tanta l’energia positiva que no us ho podeu imaginar: moltes gràcies!
La notícia em va impressionar, perquè en Lluís va fer un intent al maig i el mal temps els va fer tocar retirada, però no imaginava us seria tan proper. Un petó molt fort!
Ho sento mol vermells!
Os estimo.
Ho sento vermells!
Os estimo.
Hola amigos de la Cuina Vermella.
Yo acabo de perder a mi querida madre, todavía tan joven, tan maravillosa, tan extraordnaria y seme hacemuy,muy cuesta arriba, es tan doloroso no verla, aunque yo de verdad siento su presencia en todo y le pregunto si está bien. Sé que lo está y que me protege y me cuida porque de lo contrario no sé si sería capaz de aguantar todo esto. Aunque creo firmemente que esto es sólo un hasta luego es un dolorosísimo hasta luego. De verdad tenía, tengo una madre genial, una persona especial, tan especial como vuestro amigo. Así que uno mi dolor al vuestro y me quedo con todos, todos, todos los maravillosos recuerdos que de ella tengo y sobre todo que en sus últimos momentos siguió siendo una gran MADRE. Me reconforta el haber vivido con ella siempre, el haber estado en todo momento cerca, el haber tenido la oportunidad de estar en el último momento y la serenidad para vivir conscientemente todo este dolor. La quiero tanto…. Perdonad si he “hablado demasiado”. Mil besos para vosotros y millones para mi madre y vuestro amigo.
“Aquest pons són fràgils i a vegades es trenquen”
Aixo és el que som nosaltres …..tan i tan fràgils que quan ens donem comte ja no hi som….!!
Txell no t’havia dit res per respecta en Kike , però no cal que et digui que quan ho vaig saber em va saber molt greu….
No m´agrada que hagis tingut de passar per una cosa com aquesta….
Un petó molt fort a tu i en Kike…
A mi m´agrada coneixar un altre hotel d´aquest tan bonics que enseyeu!!!!
Una forta abraçada!!!!
Petonets
Quines paraules més maques les de la Txell al correu! i estic totalment d’acord amb ella, el vostre amic estarà sempre amb vosaltres acompanyant-vos!
Em sap molt de greu!
Un petó molt fort per tots dos!
Estimats amics,
La vida a vegades és dura i injusta. Res però no pot esborrar els records.
Una abraçada
Queridos!
No os dejéis llevar por la tristeza! pensar en lo vivido a su lado y no os agotéis en llorar la ausencia… ya se! es imposible no sufrir las ausencias pero que el recuerdo siempre os arranque una sonrisa. Porque lo vivido es el gran legado… además, por lo que he leído se ha marchado haciendo algo que le gustaba mucho. Qué guai! Eso es lo que le pido a la vida: que sino es mucho abusar, el día que me tenga que ir, que sea haciendo algo estupendo…
Besos y mucho amor que estas cosas solo se encajan a fuerza de abrazos y de besos,
Ei, parella, quin mal tràngol que esteu passant! Vosaltres que sou uns enamorats de la vida i ara us trobeu amb la cara lletja,la que ningú vol veure, la que no agrada…
Amb quina bellesa heu descrit (amb paraules i fotos) els vostres sentiments!
No patiu, estic segura que en Just sempre estarà al vostre costat, donant-vos alè!
Molts petons!
Aquestes pèrdues deixen ferides que no s’acaben de tancar mai. Molt aviat farà un any que vam viure una situació semblant. Parleu-ne molt, recordeu-lo, estimeu-lo, em sembla que us pot ajudar. Una abraçada des de Vidreres.
La vida no és justa a vegades, són situacions que es superen mica en mica, encara que de moment costa molt. Ànims!
Quin missatge tan maco. Em sap greu que ho estigueu passant malament. Una abraçada!!
Aquestes notícies tan terribles ens han de servir per fer-nos agafar més fort a la vida i gaudir-la al màxim que és el que vosaltres veu fer.
Quina bona pinta que fa aquest lloc, me l’apunto!
Per cert, que ahir et vaig sentir a RAC1, bé, al 50% de la cuina, una intervenció fantàstica, sembla que ho hagis fet tota la vida.
Nois! Sou grans! Felicitats per aquest post tan bonic i emotiu.
Una abraçada
Moltes gràcies a tots, per reconfortar-nos ens aquests moments tan difícils. Gràcies per la companyia i les paraules dolces.
Un plaer tenir-vos a prop. Gràcies.
ànims amics!! una abraçada